25 de desembre 2008

EL NOSTRE PATRIMONI CULTURAL, ARQUITECTÒNIC I HISTÒRIC.

Casa de les Aigües. antiga propietat de l'Ajuntament de Barcelona (terme municipal de Montcada)- Començà la seva construcció l'any 1878.
L'any 1879, concretament el dia 22 de juny és oficialment inaugurat. Es pot veure al fons sobre el Turó, les runes de la capella i part del castell dels "Montcades". El proper any en farà 130 anys d'aquesta inauguració d'aquest singular edifici obra d'en Antoni Rovira i Trias. Avui, per sort, resta encara
en peus. Per contra, l'ermita del turó, ja no hi queda res més que el record. Ara li tocarà el torn a la Torre dels Frares, també coneguda com Can Vestit, un edifici que té una història de segles i ara per negligència i manca d'interès per part de propietaris i administracions, aquesta està amenaçada per continuar el mateix camí que l'ermita del Turó.

Encara què, avui hi ha motius d'esperança. Una jove i recent plataforma en defensa del nostre Patrimoni ha estat creada, una més, doncs, sembla que darrerament el protagonisme de les reivindicacions ciutada
nes ja no estan en mans d'entitats veïnals, encara que hi ha excepcions, com l'AV de Can Sant Joan que manté intactes els seus principis en pro i en defensa dels interessos del veïnat. Bé, com us deia, aquesta plataforma vol evitar que la Torre dels Frares, així com altres edificis històric i arquitectònic puguin ser salvats i re-utilitzats. Cal que tothom que estimi el nostre poble, els nostres orígens, la nostra memòria històrica......posem el nostre granet de sorre i ajudem als components i capdavanters d'aquesta nova plataforma ciutadana en defensa del nostre Patrimoni.


La Torre dels Frares l'any 1989 quan hi havia els "masovers". (foto RRJ)
Per veure la imatge més gran cliqueu sobre la mateixa.

20 de desembre 2008

L’AJUNTAMENT DE MONTCADA I REIXAC I ELS PRIMERS DIES DE LA GUERRA CIVIL

El dijous dia 16 de juliol de 1936 es va celebrar al saló de sessions de l’Ajuntament de Montcada i Reixac (actual Casa de la Vila), l’última reunió del consistori abans de la guerra civil.

Va presidir aquell ple ordinari l’alcalde segon Sr. Antoni Pedreny i Vinyals que exercia d’alcalde en funcions, doncs el batlle titular el Sr. Alfons Boix i Vallicrosa es trobava a Madrid per qüestions professionals i havia demanat una excedència .

Els consellers que formaven aquell Ajuntament eren els elegits a les eleccions municipals que es van celebrar el 19 de novembre de 1933 i que van donar la victòria al partit Esquerra Republicana de Catalunya davant de la Lliga Catalanista.

El consistori montcadenc estava format per les següents persones:

Alcalde ............... Alfons Boix i Vallicrosa (ERC)
1º Tinent d’alcalde ... Antoni Pedreny i Vinyals (ERC)
2º Tinent d’alcalde ... Enric Badia i Montserrat (UR)
Salvador Vilanova i Duran (ERC)
Joan Bové i Biufar (ERC)
Victorià Villaverde i Ortega(ERC)
Martí Artigues i Coderc (ERC)
Felip Giner i Canyardo (ERC)
Josep Roca i Ricard (ERC)
Joan Prats i Aulet (ERC)
Camil Puig i Escudero (UR)
Francesc Vinyals i Tuxans (LLC)
Josep Capella i Antonell (LLC)
Baptiste Morant i Mengual (LLC)
Josep Camps i Solà (LLC)
Pere Escrígues i Tries (LLC)

ERC = Esquerra Republicana de Catalunya – UR = Unió de Rabassaires – LLC = Lliga Catalanista.

Del total de 16 consellers que formaven l’Ajuntament, només van assistir al ple 9 persones. (Els Srs. Pedreny, Bové, Badia, Vilanova, Villaverde ,Prats, Artigues, Roca i Capella.)

En aquella sessió es van tractar alguns temes comptables, l’atorgament d’alguna llicència d’obres ,i el Sr. Bové va donar informació sobre una excursió que els nens de les escoles nacionals van fer a Caldes de Montbui a una granja de la Generalitat de Catalunya. Un altre conseller va demanar la construcció d’una claveguera a la zona dels “Cuartels”. Signen l’acte els presents i el secretari de l’Ajuntament Sr. Arjalaguer.


II

Mentrestant, augmentaven els rumors sobre una imminent intervenció de l’exèrcit pel clima de crispació que es vivia a molts llocs d’Espanya. El govern de la República, que havia pres mesures per apartar dels llocs de comandament militar més importants als generals sospitosos d’involució, no acabava de creure aquella possibilitat.

El dia 17, però, l’exèrcit d’Àfrica s’aixeca contra la República i d’aquesta manera s’inicia el conflicte que donarà lloc a la guerra civil.

La notícia del cop d’estat arriba a Montcada a primera hora del matí del diumenge dia 19 de juliol. “Tan bon punt ho vam saber a casa, vaig córrer a buscar el meu fill que aquella hora era a missa. Mentre caminava depressa pel Carrer Major, alguna gent de la FAI i la CNT amb les seves banderes vermelles i negres cridaven coses que jo no entenia”. (Testimoni de Maria C.)

III

La matinada del dilluns dia 20 de juliol l’església de Santa Engràcia va ser incendiada i destruïda . L’església ,que es va començar a construir l’any 1888 no es va acabar completament fins el 1930 i va ser obra del l’arquitecte Enric Sagnier. La preciosa església d’estil neogòtic es coneixia a la comarca com “la Catedral del Vallès”.(1)
Anarquistes de la CNT-FAI en la seva majoria, van entra-hi ,es van endur tot el que hi havia de valor i després la van ruixar amb benzina i li calaren foc. Més tard van fer explotar una bomba que havien preparat amb carbur i la van col·locar sota la pila baptismal. L’església va quedar molt malmesa i setmanes després es va haver d’enderrocar del tot pel perill que suposaven les runes. Només es va salvar la maquinària del rellotge que durant molts anys va anar a parar d’un lloc a l’altre fins que actualment està exposada al primer pis de l’Ajuntament nou. A causa de la destrucció completa de l’església va desaparèixer l’arxiu parroquial que datava del segle XIV i que tenia un gran valor històric.

Segons consta a la “Causa General” (2) : “ A primeras horas de la madrugada hizo explosión un artefacto en la iglesia parroquial siendo incendiadas y destruidas las imágenes y objetos de la misma. Hizo también explosión un artefacto con destrucción de las imágenes y contenido de la capilla de Can Milans y buena parte de la torre de dicho nombre”.

El mateix dia 20 de juliol, l’Ajuntament de Montcada celebra una sessió urgent presidida per l’alcalde segon Sr. Antoni Pedreny ,per donar compte a la corporació que “amb motiu dels luctuosos fets pels quals es troben enfrontats els governs de la República i la Generalitat de Catalunya amb les forces de l‘exèrcit, acaba de perdre la vida l’empleat municipal encarregat de la brigada ,Enric Giralt i Gasol. Aquest fet deixa un dolor profund a la família, al poble i a la corporació....”

Sobre la mort del Sr. Giralt hi ha dues versions. Segons l’acte del ple va morir durant els enfrontaments entre els revoltats i les forces lleials a la República. Altres opinions però, situen la seva mort a Martorelles o algun altre poble proper a Montcada en circumstàncies no aclarides.

Aquest ple del dia 20 ,al qual ja no hi van assistir els consellers de la Lliga, acaba amb l’acord de constituir-se en sessió permanent.
________________________________________________


(1) = D’aquesta església hi ha una maqueta molt acurada al museu Municipal de la Casa de la Vila, obra de Miquel Capella
(2) = Causa General. Es la investigació oberta pel règim franquista sobre la repressió que va tenir lloc en la que anomenaven “zona roja”.

IV

El poder real, un cop aixafat l’aixecament militar a Catalunya , va passar a mans de la CNT -FAI . El govern de la Generalitat es va haver de plegar al poder irrefrenable dels anarquistes que van constituir comitès per tots els pobles i ciutats . Es van fer amb les armes dels casernes de Sant Andreu i Pedralbes i també amb les que van abandonar els militars revoltats en la seva fugida.

A Montcada, la CNT-FAI es va instal·lar a la Torre Maza, una casa del carrer Bogatell que van confiscar i on van situar la seu del comitè de Defensa. Malgrat que aparentment l’Ajuntament seguia estant en mans de ERC la realitat era que els qui prenien les decisions eren els anarquistes.

El dia 22, es va produir el primer assassinat d’un veí de Montcada. Es tractava del capellà de Reixac , mossèn Domènec Colomé i Curell de 70 anys, que en un primer moment va estar amagat a “Can Pesadó” però que finalment va ser trobat mort a Reixac.

El dia 23 de Juliol, la CNT va pactar amb al govern de la Generalitat la creació del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, un organisme que controlava tot el poder a Catalunya i que deixava al govern , inclòs el president Companys, amb poca capacitat de maniobra política.

A Montcada, els homes d’acció del Comitè de Defensa , tots ells de la CNT-FAI, van ostentar el poder sobretot durant el període que va de juliol fins a novembre de 1936.

El dia 25 de juliol van ser assassinats Josep Gamissans Torrelles de 58 anys i el seu fill Joan Gamissans i Comelles de 18 . El primer havia estat regidor de l’Ajuntament fins l’any 1934 i el seu fill era el president de la Federació de Joves Cristians.

Com a testimoni de la “Causa General “ l’any 1941, Maria Gamissans i Comelles, filla i germana de les víctimes declara:

“ Que su padre y su hermano. fueron detenidos la noche del 25 de julio de 1936 por individuos desconocidos. Ambos fueron conducidos en autocar a Santa Perpétua de Mogoda donde les asesinaron aquella misma noche. Sus cadáveres con heridas de arma de fuego fueron hallados al dia siguiente en un terraplén cerca del rio”.


El dia 26 de juliol de 1936 van ser també assassinats cinc germans de La Salle, Jesús Juan Otero de 34 anys, Josep Bardalet i Compte de 33, Santos López Martínez de 26, Vicente Fernández Castrillo de 24 i Josep Mas Pujolràs de 23. Tots ells s’havien amagat en un primer moment a casa del Sr. Pere Grau Badia de Masrampinyo, però finalment van ser trobats i assassinats.

En declaració a la “Causa General” el 17 de Març de 1941, el Sr. Pere Grau diu “ ...que se llevó a su casa a los hermanos de las Escuelas Cristianas para ver si conseguia salvarles la vida ,ya que en el pueblo se preveía que iban a ser asesinados .Hasta el dia 25 de julio pudo tenerlos escondidos en su masia, pero en esta fecha se presentaron unos quince individuos armados ,buscando a los “curas” y se los llevaron apareciendo asesinados en el cementerio al dia siguiente”.

El cos del germà Bardalet no va aparèixer mai, doncs sembla que el van matar al costat del riu Besòs. A la mateixa declaració el Sr. Grau esmenta el nom dels que els van detenir, doncs coneixia a molts d’ells.

V

El dia 26 de juliol es torna a reunir en sessió permanent el ple de l’Ajuntament. Aquest cop amb la presència de l’alcalde Sr. Alfons Boix i Vallicrosa que havia tornat urgentment de Madrid “ateses les circumstàncies del moment” .
En aquest ple es dóna lectura a les disposicions dels Butlletins Oficials de la Generalitat dels dies 24 i 25 de juliol, segons les quals s’ordena el cessi dels consellers procedents de les llistes dels partits aliens al Front Popular d’esquerres, declarant-se per tant el cessi dels Srs. Josep Capella i Antonell, Baptiste Morant i Mengual, Francesc Vinyals i Tuxans, Josep Camps Solà i Pere Escrigues i Tries, tots ells de la Lliga Catalanista.

Mentrestant al Cementiri de Montcada, fins el dia 26 de juliol havien estat assassinades 27 persones (la majoria militars i religiosos), segons consta en la investigació oberta pel jutge Bertràn de Quintana, anomenat per la Generalitat per la investigació dels cementiris clandestins a mitjans de l’any 1937.

VI

Aquest son alguns dels fets més importants dels primers dies de la guerra civil a Montcada. Ningú no pensava, a finals de juliol de 1936 ,que aquell conflicte podria ser tant llarg. Montcada ,per desgracia, fou un dels llocs on la guerra civil va ser més tràgica . Segons paraules dels historiadors Josep Maria Solé Sabaté i Joan Vilarroya, en la seva obra “Repressió a la reraguarda de Catalunya”, Montcada i Reixac va ser “el poble de Catalunya on es va matar més gent”.
Els resultats dels tres anys de guerra van ser dramàtics:

- Assassinat de 28 veïns de Montcada
- 1198 persones d’altres localitats assassinades al cementiri, dels quals 450 cadàvers van ser exhumats durant la guerra civil (investigació del jutge Bertràn de Quintana) i la resta un cop acabada la guerra (investigació de la Causa General).
- Un nombre indeterminat de persones desaparegudes . Els cadàvers d’algunes d’aquestes persones foren cremats als forns de la fàbrica Asland ( tal com es desprèn del llibre “Diari d’un pistoler de la FAI”, de Miquel Mir).
- Moltes de les persones assassinades, van passar prèviament per alguna de les “txeques” de Barcelona .La majoria per la “txeca de Sant Elíes”
- Moltes persones es van haver d’exiliar durant els primers mesos de 1939 a França, Mèxic i altres països.
- 19 persones van ser executades al “camp de la Bota” pel nou règim.
- Persones tancades durant anys a les presons franquistes i altres represaliats que no podien aconseguir feina després de la guerra per haver lluitat en el bàndol republicà.

Aquesta es una part de la lamentable història de la Guerra Civil a Montcada i Reixac. A hores d’ara aquest tema encara fereix sensibilitats i cal tractar-lo amb molta prudència, sobretot alhora de fer referència a noms de persones. Així ho hem comprovat al realitzar algunes entrevistes personals sobre aspectes que tractarem en altres capítols.
Però els fets son els fets i lluny de opinar sobre ells, l’únic que pretenem es donar-los a conèixer, fer una labor didàctica sobre aquella època que desitjo mai mes es torni a repetir.


Imatge 1
Sr. Antoni Pedreny i Vinyals


Va néixer el dia 1 de Novembre de 1876 a Montcada i Reixac i va morir també a Montcada el 4 de Setembre del 1956.
El seu ofici era pagès i es dedicava al conreu dels seus camps. Era un home dedicat a la feina i a la família. Es va casar amb Maria Font Espinassa.
Tenia molta amistat amb persones molt conegudes de Montcada com en Josep Ragull, Joan Massagué, Artur Font i sobretot en Martí Artigues.
La seva esposa era parenta d’en Josep Espinassa i Massagué (primer alcalde republicà de Montcada) i els seus germans Ramon i Teresa, i per això el Sr. Pedreny va ser convençut per ells, per entrar a formar part de les llistes electorals d’Esquerra Republicana de Catalunya.
Va ser primer tinent d’alcalde de Montcada durant un temps ,i alcalde en funcions el temps que el alcalde Sr.Boix va ser fora per qüestions personals.
El Sr. Pedreny es va haver de exiliar a França des dels primers mesos de 1939 fins el 14 de juliol de 1948 quan va tornar a Montcada.

( Dades facilitades pel seu net Antón Pedreny)

Imatge 2 (a la banda dreta)

El Sr. Antoni Pedreny amb el seu amic, company de partit i conseller de l’Ajuntament en Martí Artigues i Coderch.
La fotografia correspon als anys d’exili a França



JOSEP CAPELLA I TORRENTS

(treball publicat a "Quaderns" núm. 17 de la Fundació Cultural Montcada)

20 d’octubre 2008

SANTA ENGRÀCIA I LA TORRE DELS FRARES (Can Vestit)

(foto: RRJ, La Torre dls Frares (Montcada) avui.

Santa Engràcia, avui patrona de Montcada, està documentada l’any 1007, això demostra que aquesta santa era venerada en un primer lloc que estava situat a prop de la Torre dels Frares i a poca distancia del riu Besòs.

La Torre dels Frares (Can Vestit) surt documentada al segle XVI, però uns vestigis arquitectònics com és la tècnica del "Opus Spicatum" en dos llenços de mur demostren que l’antiguitat de la mateixa és molt anterior. (segles XI-XII)

Dintre del recinte d’aquesta vella torre que avui, encara hi ha el lloc, on es diu que estava la capella. És de suposar que on hi ha un altar també hi ha un sant, una santa, una verge, etc.

Aprofundint en la descripció d’aquesta singular Torre, es pot observar les diferents construccions i modificacions que es van realitzar en aquesta torre-mas. Tota l’edificació està tancada per un mur, possiblement realitzat entre els segles XVI i XVII, quan la pirateria i el bandolerisme van fer que aquestes cases aïllades es protegissin. Un altre element interessant que cal destacar són els contraforts en una de les parets laterals, una construcció típica del romànic i que moltes de les cases rurals perduren al llarg de tota l’Edat Mitjana. Destaquen per últim la construcció d’alguns trossos del mur principal amb carreus ben formats i d’una factura o procedència que ens fa pensar que són procedents dels murs del desaparegut castell de Turó de Montcada . No és nou i és prou conegut que una vegada i per ordre del rei Borbònic, són enderrocats tots els castells catalans, ocasió que van aprofitar molts vilatans per poder reconstruir i reforçar amb aquestes "fermes" pedres, moltes cases de poble i de masies, que envoltaven llur castell.

MONESTIR DE SANT JERONI DE LA MURTRA

Per altra banda, el Monestir de Sant Jeroni de la Murta, era abans d’ésser lloc dels frares jerònins, "un mas" situat en territori badaloní. La propietat, segons un pergamí de l’any 1291 diu entre altres, això: "mansum vocato de la Murtra", propietat de Rigolf de San Martí, Margarida de Laceria, Pere de Sant Climent i el seu fill Jaume.
El dia 13 de gener de 1305 va rebre la visita del bisbe de Barcelona Ponç de Gualba.
L’any 1352 era concedida nova "licentia celebrandi in domo de çamurtra" és a dir, poder celebrar en aquest lloc la Santa Missa.


(foto arxiu: Monestir de Sant Jeroni de la Murtra-Badalona)

Primera qüestió a retenir: en aquest "Mas" va ser autoritzat per una primera autoritat eclesiàstica poder celebrar la Santa Missa. Però quí era el Sant o Santa que presidia, suposadament, una capella dintre d’aquest Mas?. No està prou documentat (l’any) però es diu que una capella fou construïda i dedicada al Sant Crist.

Un nou propietari l‘any 1370 apareix, es tracta d’en Bernat Coll, deu anys més tard el 3 d’octubre de 1380 la propietat passa a Pere Terre , i Joan Çafont la va comprar l’any 1390.
Joan Çafont era mestre racional de la Casa del Rei i va vendre la propietat a Joan Thomàs, era l’any 1416.

Joan Thomás de l’ordre de Sant Jeròni, era el segon Prior del Monestir del Mont Olivet de la parròquia de Sant Pere de Ribes (Comarca del Garraf).

Aquí és quan a l’any 1416 els frares jerònims es passen al "Mas de ça Murtra" aquests nous estadants hi seran fins l’any 1835. El dia de Sant Jaume d’aquell any es podia contemplar des del monestir de la Murtra, l’espectacle que oferia la crema de convents a la veïna Barcelona. L’endemà, i per ordre del Prior, els monjos fugiren tot intentant poder salvar algun objecte o llibre del monestir.
Fins aquí un resum de la història d’aquest monestir veí, i ara segur que us feu la pregunta i perquè aquesta explicació d’aquest Mas -Torre dels Frares-, Santa Engràcia i el Monestir de Sant Jeroni de la Murtra?
(Iconografia de Santa Engràcia. Una característica d'aquesta santa-màrtir és el clau clavat en el front, símbol que significa la capacitat d'obrir el tercer ull de la consciència)
Doncs bé, la Torre dels Frares (Montcada) com es sabut va ser propietat dels frares del Monestir de la Murtra, i la van ocupar durant l’existència del mateix. L’ús d’aquesta "Torre" no se sap amb exactitud, perquè la van fer servir els frares de l’ordre de Sant Jeroni, potser, i aquí llenço unes hipòtesis: podria haver estat, entre altres serveis, la veneració d'una imatge de Santa Engràcia, santa que recordem, era venerada a Saragossa pels mateixos frares. Una altre possibilitat i atès la importància protectora d'alguns sants o santes, aquesta imatge independentment de l'original (traslladada al segle XIV a Montcada) podria haver estat junt a una possible calçada, un camí de pelegrinatge situat a la banda esquerra del Besós i que venia des de Montornés, La Roca, etc. Així, doncs, els frares ocuparen la Torre per cuidar del temple de la santa o bé per auxiliar i aixoplugar als viatgers o pelegrins?. Es recorda per algun testimoni que en aquest lloc es va trobar una fita (un millar) de l'època romana, amb motiu de les obres de la depuradora que hi al davant de la Torre del Frares.

El Monestir de la Murta podria haver estat influït en la seva construcció per la presència d’aquesta imatge a Montcada, com el Monestir (cripta de la Santa) que hi ha a Saragossa i d’aquesta mateixa ordre de frares?

S’ha dit que la Torre dels Frares podria haver estat una imatge de Sant Engràcia, però no hem pogut esbrinar fins ara aquest punt, per manca de documentació que ho manifesti expressament, per contra, i gràcies a una escriptura de l’any 1064, sabem que estava situada a les portes de Vallensana, molt a prop del riu Besòs. Aquesta situació geogràfica de Santa Engràcia coincideix amb una altra ubicació en aquest lloc: la Torre dels Frares.

Cal afegir també que a Montcada, com nucli de població, venerava una altra santa com a patrona del municipi, doncs, hi ha els viatges enregistrats en els Antics Dietaris del Consell Barceloní (entre els segles XVII, XVIII, ) on algun dels Consellers de Barcelona i oficials acostumaven a visitar la baronia de Montcada cada 20 de juliol, (festivitat de Santa Margarida). Era aquesta santa, la patrona de Montcada, o bé Santa Engràcia ¿.
Per què dic això?.... Bé, anem a pams, cal una mica d’història sobre aquesta devoció dels frares jerònims a Santa Engràcia.

Santa Engràcia està representada en moltes de les iconografies amb "un clau" a la mà o bé al front, signe del seu suplici. Cal recordar que durant el seu martiri, i en veure el Governador Daciano que no es moria de les greus ferides que era sotmesa aquesta santa, va ordenar finalment, que li clavessin un clau ardent al front. Aquest darrer fet del martiriològic de la santa significà la mort.
En el lloc del seu suplici va ser inhumada junt amb 18 companys també màrtirs que l’acompanyaven en llur viatge iniciat des de terres de Portugal. Aquest lloc (Saragossa) es va convertir primer en una cripta que fou coberta en temps de Sant Brauli per un temple que va persistir fins ben entrat el segle XV, on Joan II d’Aragó va manar construir el monestir dels jerònims sobre aquest lloc, en acció de gràcies, segons és diu, per haver sanat de les cataractes que patia, passant-se pels ulls el clau que va servir d’objecte de martiri de Santa Engràcia.

(foto: antiga postal del monestir dels Jerònims de Santa Engràcia a Saragossa)
Paral.lelament cal recordar que també en el segle XV, concretament l’any 1416 a l'antic Mas de la Murta, és construeix el monestir que avui encara podem contemplar i veure part de la seva original construcció. Monestir on Joan II va romandre diverses temporades de la seva vida. Ell mateix va fer construir el refectori, cambra que avui fa la funció d’església i que és de les cambres actuals, la més antiga.

CONCLUSIONS:



Exposat fins aqui els fets històrics, com: el martiri i mort de Santa Engràcia a Saragossa; la construcció sobre la cripta de Santa Engràcia d’un Monestir dels Jerònims a la capital d’Aragó; la vinguda dels frares d’aquesta mateixa ordre a Badalona. Tot això fa pensar que aquesta arribada dels frares a Montcada (Torre dels Frares) pot haver estat per influència de la imatge i la veneració de Santa Engràcia a Montcada, situada a prop de l'antic Mas de la Murta a Badalona, lloc on van venir els frares i començà la construcció del monestir. Finalment, no hem de deixar de banda la influència de Joan II d’Aragó rei que va curar "miraculosament" de les cataractes que patia, i tot això per la intersecció "màgica" del clau de Santa Engràcia, signe inequívoc del seu martiri.



PD/ Per més informació (del mateix autor): "Quaderns" de la Fundació Cultural de Montcada, núm. 3. desembre de 2001 : "Santa Engràcia, protectora dels caminants"

19 de setembre 2008

UNA HERBA ANOMENADA "TALLA FERRO" (UNA CURIOSITAT DEL TURÓ DE MONTCADA)

Hi ha una crònica efectuada sobre el Turó de Montcada, concretament el 2 de desembre de l’any 1787, per un incansable viatger que ha descrit multitud de viatges, aquest il·lustrat personatge era Francisco de Zamora, el qual escriu una interessant descripció d’allò que hi veu des d’aquesta atalaia. Una conversa amb l’ermità del santuari complimentarà una mica més aquest interessant relat escrit al segle XVIII. Transcrivim una part d’aquesta crònica, la qual diu entre altres coses el que segueix:

....”Aprovechando el buen día, salí para la montaña de Montcada, que está situada en el término de lugar de ese nombre y dista de Barcelona 2 horas y media, por cuyo pie pasa el río Besòs. Como tenemos tantas veces he hecho este camino, nada nos ocurre que decir de él, sólo que es muy malo, especialmente en tiempo de invierno.

La montaña es aislada, y tienen una buena hora de rodeo. Se sube a la cima por una senda bien escabrosa, y en lo más eminente se halla una ermita habitada por un santero o ermitaño, con su familia. La composición de la montaña es de piedra caliza, de lo que aquí llaman licorella. Su figura es un pilón de azúcar. Se crían el romero, espliego, encinas, pinos, estepas y una hierba que se llama astrálago buena para curar las calenturas. Pero no se cría tomillo. El mismo ermitaño me dijo que esta montaña se cría la hierba que corta al hierro “...[...]

Què és exactament aquesta herba que talla el ferro? Bé, caldrà primer cercar i apropar ací una petita part del nombrós treball d’investigació i recerca del nostre il·lustre i benvolgut costumista en Joan Amades, aquest gran home nascut a Barcelona però molt vinculat al poble de Bot a la Terra Alta, va ser un enamorat dels costums, de les tradicions, de les llegendes, dels balls, els cants populars, etc. d’arreu de Catalunya. Amades ens parla d’una herba anomenada “desferracavalls” que talla el ferro i ho fa d’aquesta manera:

“Coneguda pels pigots( oclls) . Conten que quan llaurant se’n troba un bri, per petit que sigui, talla la rella com si fos un paper. Els qui desitgen obtenir-ne cerquen un niu de pigots, i quan la vella és fora, el tapen amb una planxa de ferro. Quan la vella torna i es troba que no pot arribar al niu, corre a cercar aquesta herba, hi frega el ferro, que de seguida es forada i deixa al descobert l’entrada del niu- Aleshores es pot recollir l’herba que l’ocell ha abandonat. Aquesta herba, anomenada “herba de tall” o de pigot, era emprada pels antics bandolers per a llimar i menjar els barrots de ferro de les reixes de les presons i per a fer saltar els panys que les tancaven....”

És probablement la mateixa herba “Desferracavalls” i potser també l’herba “arrenca – ferradures” que esmenta Joan Amades, sigui també la mateixa mala herba, enemiga dels animals de peu rodó, els quals la Nit de Sant Joan no poden trescar pel bosc sense risc de trepitjar-la. És com una tenalla. Els animals desferrats i que trepitgen la brosta tenen desprès esparveranys incurables.”

Aquesta curiosa planta no creix a qualsevol lloc si no que necessita unes especials propietats del sòl, de la climatologia, l’alçada, etc. perquè pugui acampar aquesta curiositat del món vegetal. Els científics la situen principalment en zones de la mediterrània, a Alacant per exemple, s’han trobat al Parc Natural del Mongó una varietat d’aquesta herba.
El nom científic és Hippocrepis i dintre d’aquesta existeixen varietats com hippocrepis comosa o hippocrepis valentina

11 de setembre 2008

DIADA NACIONAL DE CATALUNYA






Imatge: Una antiga poesia patriòtica de l'any 1931, trobada entre les pàgines d'un vell llibre de l'època (arxiu Ramos)








Antic dibuix, plaça Sant Jaume de Barcelona, on Francesc Macià, president de la Generalitat el dia 14 d'abril de 1931, va proclamar l'Estat Català, dintre de la Federació de Repúbliques Ibèriques. La proclamació de la República a Catalunya va ser proclamada abans que Madrid.

02 de setembre 2008

LA LLUITA PER LA PAU. NO MÉS GUERRES!

"Fuí un soldado que luchó por su Patria. Vi morir a muchos compañeros, a muchos amigos y hermanos... Viví y sufrí la Gran Guerra Patria, y luego comprendí que aquella lucha fue una locura sin sentido. No renuncio a mi pasado, porque mi pasado me ha hecho ser y sentir lo que soy y siento hoy.....
.... Sé que la juventud de mi país me escucha y eso es una gran responsabilidad para mí. No puedo decepcionarles. Por ello les digo que luchen y combatan como lo hice yo, con patriotismo, con valentía...pero por la paz. Hoy tengo el honor y el orgullo de compartir mi mesa con un soldado que hace 50 años era mi enemigo...Hoy es mi amigo. Vosotros, jóvenes españoles, venís a estas tierras con la noble intención de encontrar los restos de un ser querido. A vosotros quiero dirigirme. No permitáis nunca más otra tragedia como aquella...Dos locos, Hitler y Stalin, arrastraron ala muerte a la mejor juventud del mundo. Murieron los mejores jóvenes de Rusia, de Alemania, de España, de Finlandia... No lo permitáis nunca más... Hoy levanto mi copa por lo único por lo que me merece la pena luchar: por la paz..."

General Iacov Evstafi, heroi de la Unió Soviètica. Durant la Segona Guerra Mundial, va manar les agrupacions de partisans que van lluitar en els boscos de Minsk, on va morir molts soldats, entre ells espanyols de la "División Azul"
(pàgina 85 del llibre: "Desaparecidos en el frente ruso" Miguel Ángel y Fernando G. Polonio. Editorial RBA . Madrid 2005)

25 d’agost 2008

EL REC COMTAL I QUELCOM MÉS...

PREÀMBUL



Les aigües, descripció del paisatge del Turó, els rius i les rieres.
Un viatger de l’època de la "Il·lustració", anomenat Francisco de Zamora va relatar una excursió realitzada al turó de Montcada, concretament el dia 2 de desembre de 1787, un relat que descriu amb bastant detall el tema principal del nostre treball, i deia entre altres coses, això:


"Desde lo alto de la de ermita se descubre muy grande porción de tierra hasta las montañas de Berga y de Nuria, que como entonces se hallaban cubiertas de nieve aumentaban la hermosura de la vista.
Descúbrese también todo lo que se ella el Vallès, cortado por una multitud de rieras que, sin embargo de estar a la sazón todas secas, parecían que llevaban una porción de agua muy extendida, causando esta apariencia la multitud de arenas muy lavadas que quedan en la madre de ellas. Todas estas rieras, que son un número dieciocho o veinte, vienen a parar al Besòs, de modo que me aseguró el ermitaño que cuando hay grandes lluvias es tal el ruido y la abundancia de agua que se ve extendida por todo Vallès que parece va a inundarlo todo. En Efecto, el territorio del Vallès parece infinito como estas inundaciones, cuya causa y remedios merecen un examen muy serio del gobierno.
Por consecuencia se supone que desde esta eminencia se ve una multitud de pueblos y caserías, lo cual, junto a que también se descubre una grandísima porción de marina, le hacen a uno no saberse apartar de este sitio....."

(imatge: El Rec Comtal al seu pas per Sant Andreu -Barcelona)

El comentarista del segle XVIII ens descriu amb detall unes dades prou significatives quan descriu, per boca de l’ermità, que aquesta quantitat d’aigua i en èpoques d’inundacions, són realment significatives i sembla que tot el Vallès quedi a mercè d’aquest ric element: l’aigua.


Aquestes inundacions són recollides en diferents cròniques de l’època i en els Dietaris de l’Antic Consell de Barcelona, la qual cosa ens fa pensar en un altre fet que ho hem pogut saber a traves de l’obra de l’investigador americà John C.Shideler, "Els Montcada-Una família de nobles catalans a l’edat mitjana (1000-1230), on cita l’existència d’una illa al peu del Besós, concretament es diu entre altres coses, això:


"...els senyors de Montcada especificaven en algunes transaccions a quina parròquia era delmable un tros de terra. Aparentment, aquests drets de la senyoria eren prou comuns per tal que l’abadessa del convent de Sant Pere de les Puelles no presentés cap objecció, l’any 1145 , a un bescanvi d’alous amb Guillem Ramon que incloïa llurs delmes. Això era avantatjós per a ella, perquè, encara que els delmes recaptats a l’alou de Guillem Ramon anirien a parar a ell, ja fos directament o mitjançant l’església de Santa Engràcia, dels Montcada, els que ella recollís al seu alou de l’Illa del Besós, al peu de Montcada, presumiblement anirien de forma directa als cofres del convent, a Barcelona..."

Aquesta Illa en el riu Besós, al peu del castell de Montcada, ens fa suposar que l’església de Santa Engràcia hauria estat situat en la mateixa illa o ben a prop, on les periòdiques, amb freqüents riuades, haurien estat la causa principal per fer desaparèixer de manera progressiva, aquest tros de terra (illa) dintre del curs fluvial del Besós. Possiblement i atès les continues avingudes d’aigua, va fer aconsellable el trasllat definitiudatat al segle XIV- de la imatge d’aquesta santa al nucli de la població, on ara es troba la parròquia de Santa Engràcia. És una teoria, però que té certa lògica si lliguem tots aquestes dades i fets.

El relat d’aquest incansable viatger del segle XVIII, i que ja ho vàrem publicar en anterior edició de "Quaderns", ho hem portat novament aquí per remarcar la importància de les aigües del "Vallès" al seu pas per Montcada. Aquesta abundant confluència d’aigües ha significat riquesa, disputes i molts plets per posseir-les de manera natural, i desprès per mitjà de captacions, com veurem, a través de les seves riques i abundoses capes freàtiques, com el Rec Comtal, protagonista principal d’aquest recull d’història local i que avui portem aquí.


L’Aigua element de disputa i controvèrsia.
INTRODUCCIÓ

Aquesta infraestructura hidràulica és mil·lenària. No se sap del cert quan es va construir, però ja apareix documentada al segle XI. Sembla que es va aprofitar part del traçat de l'antic aqüeducte romà, que ja no es feia servir i estava abandonat, i que havia portat l'aigua del Besòs, a l'alçada de Montcada, fins a la "Colonia lulia Augusta Faventia Paterna Barcino," es a dir, Barcelona.

Deixant de banda l’origen romà, aquest canal va ser construït sota el mandat del comte de Barcelona Mir, el segle X. Fins el segle XVIII va proporcionar enèrgica hidràulica a 13 molins, 10 d’ells, fariners, tanmateix va regar terrenys de Sant Andreu del Palomar i les Hortes de Porta Nova, a més de determinats treballs artesanals que utilitzaven aquestes aigües, com: el tèxtil, o el cuir. Al llarg del segle XVIII els aprofitaments, durant aquest segle, seran intensos i molt ampliats, doncs, calia el subministrament d’aquest primer element a la sempre creixent demanda d’aigua de la ciutat de Barcelona.

Cronologia resumida sobre la història dels fets bèl·lics, civils, etc. durant el segle XIX i els primers anys del nou segle (XX) relacionats amb el Rec Comtal i les aigües del Besós.

Així, l’any 1703 comença per primera vegada el subministrament i utilització d’aquest canal com a recurs de subministrament d’aigua a la ciutat de Barcelona. Es va construir un conducte que desviava de la sèquia un cert cabdal per regar els arbres de la Rambla. El barri del Rabal va ser el primer nucli, dintre de Barcelona, que va tenir fonts publiques i propvinents de Montcada.
També d’aquest primer aprofitament d’aquestes aigües, es va aprofitar un altre barri en constant expansió demogràfica: Sant Pere. Aviat aquesta primera canalització des de Montcada a Barcelona representà un nou impuls per permetre el regatge dels conreus i va facilitar la instal·lació d’un bon nombre de fàbriques i prats d’indianes en facilitar l’accés a l’aigua necessària per l’operació de peces tèxtils.
L’any 1778 es porta a terme l’obertura de la primera mina, prop del punt d’unió del riu Besós i el seu afluent, El Ripoll.

L’any 1803, per primera vegada, una filadora mecànica es mou per energia hidràulica del Rec Comtal.

L’exercit francès envaeix Catalunya i Espanya, 1808.
El general francès Maurici Mautieu, va fer construir una bateria, junt a la Sèquia Comtal en el puig de Jorba. També es va fortificar l’ermita de la Mare de Déu de Montcada, d’aquesta manera va protegir aquest nervi hidràulic dels atacs dels guerrillers, com el famós Josep Manso, que l’any 1811 va trencar una vora de la sèquia en el punt anomenat de les Licorellas i amb aquest fet va tallar el subministrament d’aigua a la ciutat de Barcelona.

L’any 1814 els francesos marxen d’Espanya, i l’exercit espanyol va entrar a Barcelona el 29 de maig. L’intendent Francisco de Oteyzava prendré possessió dels molins i la Sèquia Comtal.

Durant la invasió francesa, en el darrer any de la guerra, els francesos havien destruït els molins de Cordellas, del Comendator i Dormidor; l’any 1816 el molí Dormitor va ser reedificat amb els materials de la resta de molins destruïts i el marqués de Cordellas va obtenir del Rei Ferran VII, reconstruir el seu.

L’any 1815 El capità general, marqués de Campo Sagrado, pren mesures (noves) per l’ampliació de la mina de Montcada, i que arribaria a subministrar 800 plumes d’aigua.

L’any 1817 és un any de sequera i Barcelona, una altra vegada pateix set.

El consum d’aigua l’any 1826 era de 6.000 metres cúbics diaris. Aquest cabdal era subministrat pel canal del Llobregat (canal de la Infanta Doña Luisa Carlota), també de diferents pous de la ciutat i fonts naturals procedents del Collserola. La Sèquia Comtal deixa d’utilitzar-se per beure, doncs, les seves aigües eren brutes i pudents, així com molts pous.

Sobre aquest any (1826) es van obrir noves fonts urbanes, atès que la demanda dels barcelonins, sempre anava en augment, com Sant Pere, Sant Agustí Vell, Comte de l’Asalt, Boqueria, Travessera de Gràcia i algunes més en el barri de la Barceloneta.

Un total de 548 fonts públiques subministraven aigua als barcelonins a principis del segle passat.
Imatge F: Dones de l’època, omplint els càntirs a la font de Canaletes (Barcelona). Quan es van destruir les muralles, es va instal.lar aquesta font, més moderna que l’anterior (segle XVI), i amb aigua procedent de la mina de Montcada. L’actual font data del segle XIX.

Cal esmentar que d’acord amb la Constitució de 1820, la Sèquia Comtal, molins i demés, van ser incorporats l’erari públic. L’ajuntament de Barcelona, Sant Martí de Provençals i Sant Andreu de Palomar, varen acordar prolongar la mina de Montcada. Per contra aquest projecte no es va portar a terme, doncs, el comissionat del patrimoni públic no va donar el seu consentiment, per motius de la titularitat de la propietat.

Aquest mateix any, el comissionat Don Jaime Domínguez va donar permís per la reedificació del molí del "Comendador" , però aquest va quedar paralitzat pel bloqueig que va patir Barcelona, en l’any 1823 per part de: " Cien mil hijos de San Luís".

Abolida la constitució a finals de 1823, l’intendent "·Don Vicente Frígola " va quedar encarregat de l’administració dels molins reals i de la Sèquia Comtal.

La sequera de l’any 1822 fa que l’Ajuntament barceloní proposa la construcció d’un nou braç de la mina situada a prop de Montcada que unint als brolladors que ja rebia la sèquia, augmentés el cabdal. Aquesta obra finalitza el 29 de setembre de 1822.

L’any 1823 Es cobreix l’obertura de la sèquia per iniciativa municipal (Barcelona), doncs, una porció d’aquesta estava al descobert, concretament en les basses del molí de Sant Pere.

El dia 27 de setembre de 1824 el rei Ferran VII concedeix a Barcelona pel seu abastament d’aigua, 900 plumes de la mina de Montcada a més de les 800 que ja tenia concedides i d’unes altres (500 plomes). Un desacord entre els usuaris sobre el repartiment, es fixarà un nou repartiment per una convecció transaccional

Una nota apareguda el dia 13 de desembre de 1824 al Diari de Barcelona,. Permet apreciar la marxa de la construcció de l’aqüeducte situat a la boca de la mina a prop del poble de Montcada, fins la part més elevada del punt anomenat "Purgatori" i des de l’últim punt a la via de Tapioles (210.000 totxos grans, 50 quintals de cal diaris i 14 carretades diàries de sorra de la més neta i millor del riu Besós i no d’una altra part..)

Noves obres entre 1824 i 1825 succeeixen per la sempre demanda de més aigua. Obres com la prolongació de l’aqüeducte, així com simultàniament de dues millores més, la primera des del petit torrent veí a la riera de Tapioles, fins el pont immediat a la torre anomenada de Baró (Torre Baró) i la segona des d’aquest punt fins la capella de la Trinitat.

L’any 1842, una assemblea general d’usuaris elaborà un reglament per la utilització de les aigües de Montcada i es constitueix una comissió directiva encarregada de l’administració del canal. Quedava, doncs, constituïda la Societat de propietaris interessats en el Rec Comtal.

(imatge A: Segell de la Junta directiva de la sèquia Comtal)

El 15 d’agost de 1878, s’inaugura un pou situat a Montcada que donava 2.800 plumes d’aigua.

L’any següent, és van obrir dos pous nous amb l’ús innovador de potents màquines elevadores, que van ser solemnement inaugurades. Un diari humorístic de l’època, "l’Esquella" el 23 d’agost de 1879 escrivia això:


"Quins pous los de Montcada ¡ y com rajavan!
Això succehia ‘l dia de l’inaguració, aquell dia felís en què l’orquestra municipal tocava valsos y americanas y què un delegat del bisbe, perquè l’aygua dels pous no fes mal a ningú, hi barrejava uns quans esquitxos d’aygua beneyta"
¡ corria l’aygua aquell dia¡
Pero més corria el Burdeus y el Champany, com per demostrar que si l’aygua es bona per veure, no hi ha per "beure" res com l’aixarop de pampol.
Y ‘l senyor Fontrodona, ab aquella fatxa de heliogábalo que l’hi han donat la naturalesa y dugas rifas grossas de Madrit, se passejava de un costat al altre de la taula, brindaba dugas a tres vegades, tocava la barbeta als seus amics, y pompós y replé, en aquella festa del aygua y vi, semblava ‘l rey de las ayguas"

Dibuix del periòdic satíric "Lo Nunci" l’any 1978. Una figura al·legòrica de Barcelona comentava amb pessimisme, junt al pou de Montcada,: " Sempre em vaig pensar que d’aquest pou no n’eixiria més que el "champagne" que es van beure el primer dia"

Des de 1826 a 1879 Barcelona té com a principal recurs d’abastament d’aigua l’aqüeducte del Besós. A partir de la dècada dels vuitanta, el municipi explotaria també tres nous pous oberts al marge del riu, prop de la mina de Montcada.

El cas i poc conegut litigi, entre el "Sindicato de la Mina y Acequia de Santa Coloma de Gramanet, San Adrián de Besós y Badalona" i L’Ajuntament de Barcelona. Aquest sindicat ho formàvem veïns i terratinents d’aquestes tres poblacions veïnes que defensaven llurs interessos a través de la necessitat continuar regant els seus cultius, amb un cabdal d’aigua xifrada en 276 mojadas.

L’any 1911 es publica una sentència del Jutge de Sabadell contra l’Ajuntament de Barcelona i l’esmentat sindicat, i es diu, entre altres, això:

"desde remotos tiempos habian obtenido permíso para conducir y aprovechar las aguas subterráneas del álveo del rio Besós en el lugar denominado el "Putchet" (es refereix als drets històrics d’aquest Sindicat de la Mina i la Sèquia de Santa Coloma, Sant Adrià i Badalona)

A la dreta: Plànol de la Mina de Santa Coloma (any 1911)

Una mina i concessió que arranquen des de l’any 1815, explotació concedida pel Real Patrimoni, és a dir, una concessió molt més antiga i legalment reconeguda. Per contra, l’Ajuntament de Barcelona, s’apropia de la captació i ús de les aigües del Besós, sense tenir plena titularitat, domini ni permisos per realitzar aquestes continues captacions d’aigües tant de les aigües superficials com de les freàtiques.

Un llarg Contenciós s’inicia, per part dels afectats, contra l’ajuntament de Barcelona, que durant els anys 1877 al 1878, sense cap permís, va obrir tres nous pous de captació a pocs metres de la llera del riu Besós, a l’alçada del turonet anomenat "Putchet" a banda dreta del curs d’aquest riu, instal.lant un innovador i modern sistema d’extracció hidràulica a traves de dos potents màquines de vapor marca "Alexander" de 30 cavalls de potencia cadascuna, i quatre bombes d’absorció, tot aquest potencial mecànic podia elevar i extreure uns 19.000 metres cúbics diaris d’aigua.

Finalment, l’any 1911 la justícia dóna la raó als regants i propietaris de la banda esquerra del riu: Badalona, Sant Adrià i Santa Coloma de Gramenet que ja hem esmentat més amunt.

El 24 d’octubre de 1914 comença l’epidèmia de tifus a causa del mal estat de l'aigua. Es clausuren les fonts públiques de les aigües provinents de Montcada. Les autoritats municipals de Barcelona, ordenen tancar l’aqüeducte, que serà substituït, amb posterioritat l’any 1918, per un altre conducte amb majors garanties de salubritat.


A la dreta: dibuix satíric de "l’Esquella de la Torratxa." )

El dia 23 de novembre d’aquest mateix any, s’instal.la una nova font d’aigua de Montcada a la plaça de Catalunya, per demostrar als barcelonins que havia acabat l’epidèmia. Finalitzada aquesta, es comptabilitzen la mort de 2.036 persones, víctimes de la febre tifoide.


Imatge de l'esquerra: foto de la Font de la plaça de Catalunya, on figurava el nom de Montcada ( any 1915)
Ja en època més propera, l’any 1962, amb ocasió de les riuades del Vallès el mes de setembre i de la gran nevada de desembre, la Central d'aigües de Montcada, de propietat de l’ajuntament de Barcelona, va permetre el subministrament d’un sector molt important de la població.


Les aigües de Montcada encara, però, serien consumides per la població barcelonina fins l’any 1987





Ricard Ramos Jiménez

(Nota: per veure les imatges més grans "clica" sobre les mateixes)


Bibliografia consultada:

-Diferents edicions del Diari de Barcelona.

-"Los Pozos de Moncada" memòria del Sindicato de la Mina de Santa Coloma de Gramanet, San Adrián del Besós y Badalona. Barcelona any 1911.

-"Historia del Abastecimiento de Aguas de Barcelona" Dr. Pedro Voltes Bou. Editat per SGDAB,SA . Barcelona 1966.

-"El Rec Comtal" (1822 – 1879) Manel Martin Pascual. Fundació Salvador Vives i Casajuana. Barcelona 1999.

-Gaceta Municipal de Barcelona "Aprovechamiento del Caudal de agua de los alumbramientos de propiedad del excelentisimo Ayuntamiento, situados en el termino municipal de Moncada" (any 1915).

-"Les Aygues de Barcelona-Montcada. Ilustració Catalana – Edició Popular núm. 757 de 16 de desembre de 1917.

-"Els Montcada: Una família de nobles catalans a l’edat mitjana 1000-1230" John C. Shideler. Edicions 62 . BCN 1987.

-Francisco Zamora: "Historia de los viajes hechos por Cataluña" 1787 (Biblioteca Nacional de Catalunya).