28 de febrer 2008

ELS MONTCADES: història i fets d’aquesta nissaga de nobles catalans.

L’any 1182, Ramon de Montcada, fill, cedeix al Temple, els drets i domini d’Orta de Sant Joan.
Una història de Templers i de la presència càtara a la Terra Alta.
Estudi d’un interessant sarcòfag del segle XIV


(figura a)

I. Horta de Sant Joan (“Orta” fins el s. XIX )

Aquesta població es troba situada dalt d’un turó, amb un casc urbà medieval i un entorn que es fonen com si el temps s’hagués aturat. Des d’un fantàstic balcó natural es pot apreciar una magnifica panoràmica dels Ports de Beceit, les roques de Benet i la propera muntanya cònica de Santa Bàrbara.(1)

Precisament la devoció a Santa Bàrbara està molt vinculada als cavallers del Temple; que senyoreja el lloc i els seus termes des de 1177 fins a 1308, formant la Comanda d’Orta; ja el 1317 aquell districte senyorial, dissolt el Temple, passa a l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem. (2)

És interessant destacar que Horta és el lloc on decideix Jaume I la conquesta de València.(3)

Molt més a prop, el pintor Pablo Picasso passa dues llargues temporades en aquest singular poble per a descansar i pintar un bon nombre de quadres. L’estil avantguardista del cubisme, surt per primer cop de les mans i del talent d’aquest genial artista andalús, el lloc sembla que inspirà, d’una manera màgica, la sensibilitat de Picasso. El paisatge i la vida rural de l’entorn, el marcaran per sempre. Horta es converteix, sense adonar-se, en un punt de trobada i peregrinació per a tots aquells que volen conèixer la vida d’en Picasso.

II. El domini d’Orta. Els valdesos. Els Franciscans. El Convent de Nostra Senyora dels Àngels o de Sant Salvador i els frares franciscans.

El domini i la jurisdicció d’Orta eren infeudats a favor de Ramon de Montcada, això passava l’any 1166. Alfons I , l’any 1177 fa donació d’Orta a l’Ordre del Temple; però en aquest cas no es tracta d’una cessió feudal sinó una donació aloudial. Ramon de Montcada ostentava la quasi potestat sobre el castell i termes d’Orta, mentre que els cavallers templers ho adquireixen plenament, gratuïtament i sense càrregues. Així el 1182 Ramon de Montcada, el fill, amb llicència reial, cedeix finalment al Temple els drets que posseeix sobre Orta amb el cobrament d’una suma de diners; i també li dóna els llocs de Prat, el futur Prat de Compte, i la vall de Valdesa (4)lloc no localitzat. (figura c)

Curiosament la vall de Valdesa, lloc sense localitzar, geogràficament, té un una toponímia eminentment heretge. La valdesia o els valdesos eren, l’igual que el moviment càtar, una religió contraria a la de Roma, i en conseqüència, igualment empaitada. El segle XII és un segle prolífer en religions de signe herètic, religions que expandeixen el seu dogma per diferents punts de l’Europa medieval.(5)També arriben a terres de Catalunya on predicàvem llur religió, a tal punt, que el Rei Pere El Catòlic manava sortir del seu regne tots els valdesos, vulgarment dits ensabatats...”(6) Aquests valdesos, una vegada desapareguts, són imitats a través d’una altra ordre, aquesta vegada, seran els frares menors, els franciscans, creats per Francesc d’Asís, un moviment de pobresa voluntària a la que la jerarquia eclesiàstica tractarà de canalitzar, per això el Papa Innocenci III els autoritzarà aquesta ordre. L’any 1223 la comunitat franciscana va dotar-se d’una regla, beneïda per Roma.

El convent dedicat a Santa Maria dels Àngels (figura 1)

Al terme d’Horta, a dos quilòmetres del seu casc urbà, hi ha el convent franciscà dedicat a Santa Maria dels Àngels. El seu origen és un temple que data de la darreria dels s. XIII o primeria del XIV que s’atribueix als templers;(7) en el s. XVI, arriben al lloc els frares mendicants i s’ocupen d’ell, l’amplien i el converteixen en un convent, centre de recés i residència de frares ancians amb nombroses reformes, fins el s. .XVIII, fins que l’any 1835 queda completament abandonat.

El convent de Nostra Senyora dels Àngels també s’anomena de Sant Salvador, perquè aquest sant de l’ordre franciscana i nascut a Santa Coloma de Farnés, va viure uns dotze anys en aquest convent, a partir de les darreries de l’any 1547. (8)

Darrera de l’edificació conventual surt una mena de camí calvari, que duu fins al cim de la muntanya rocosa de Santa Bàrbara, amb diferents capelletes enrunades dedicades a Sant Onofre, Sant Pau, Sant Antoni Abad i Santa Bàrbara. Al mig del camí i sota la protecció d’una balma, es troba una imatge de Sant Salvador, amb una mena de pica o font que neix entre les escletxes del rocam conglomerat que formen aquesta espectacular muntanya.

III. Els monuments funeraris al convent de Sant Salvador.

Entrant ja en l’objecte central d’aquest treball d’investigació, hem de destacar que el convent de Sant Salvador conserva uns sepulcres o tombes de força interès històric.

Situació de les tombes. (figura 2)

El convent té una magnifica portalada a la que s’accedeix per una escala de 33 esglaons, l’església està protegida amb una magnifica portalada amb arcs en gradació i sostre de fusta. Situats en aquest punt, mirant endavant , podem veure a banda dreta, sota els arcs, un sarcòfag (D) i a mà esquerra dos més (A i B) (figura 2 bis) ; en front, a la dreta i a continuació de la porta de l’església, visiblement tapada per la construcció d’una porta d’accés al claustre, es troba un quart sepulcre amb tres escuts gremials molt ben conservats (C): de picapedrer (martell), figura 3
mestre d’obres (edifici) i arquitecte (compàs). (figura 3). Tots aquests sarcòfags estan presumiblement buits.

El sarcòfag “B”:

Aquest, sarcòfag “B” de forma rectangular, té unes lloses de pedra sobre el mateix, col·locades molt probablement, a conseqüència de les obres de restauració dutes a terme per la Generalitat de Catalunya; al costat esquerra, esculpides, (Figura 4) podem veure perfectament: una creu grega flordelisada i, de la mateixa mida, una creu perlada del Llenguadoc (totes dues ficades en un cercle); a la cara frontal, a l’esquerra, una creu en forma hexafoliolada de 6 pètals, 4 visibles, els altres dos hi són mutilats; a la dreta, del mateix frontal, hi ha una altra creu més petita que les anteriors, és una creu Comtal de Tolosa, dintre d’un cercle; al costat (lateral dret) de la tomba apareix molt danyada un estel de 8 puntes, i finalment darrera, es pot veure clarament una creu del Temple. És probable que en altres costats d’aquesta sepultura hi haguessin més simbolismes versemblants o unes hipotètiques lletres esculpides, necessàries per força, per identificar la procedència d’aquesta singular tomba i perquè en aquest lloc.

Consideracions sobre aquesta tomba amb símbols llenguadocians.

Què ens ha volgut deixar l’autor d’aquest singular monument funerari?
Què categoria o procedència era la tomba d’aquest personatge, amb tanta simbologia del Llenguadoc i d’ordres militars, com el Temple?

La forma escrita, si hagués estat present, ens donaria sense dubte les claus d'aquestes preguntes que ens fem, per això que dediquem la nostra atenció a trobar una explicació raonable per aquesta concentració de creus i/o símbols, i quina mena de personatge hi havia en aquest sarcòfag.

De les creus esculpides hi ha: una grega flordelisada, aquesta creu amb diferents versions ha estat el símbol d’algunes ordres militars, una altra, molt significativa, “la perlada del Llenguadoc”, també una tolosana més petita, totes elles indiquen de manera inequívoca, que és tracta d’un important personatge, o bé un gran “Magister” d’algunes de les ordres religioses-militars, com el Temple, Montesa, Calatrava, etc., i també de la possibilitat que estés vinculat al Llenguadoc, on segurament era originari. (creu perlada del Llenguadoc).

El sarcòfag deu ser del s. XIV com la resta dels existents, en alguns dels quals d’estil semblant figura l’any de l’enterrament. No creiem que correspongui a cap dignitat eclesiàstica, no hi hem trobat cap simbolisme de dignitat religiosa. Una altre hipótesis podria ser que fos un dels càtars conversos, sota la protecció de l’Ordre del Temple, atés el detall de la situació de la tomba, fora del temple.

IV Els càtars i l’Ordre del Temple (figura b)

Entre els segles XI al XIV, aquesta zona meridional de la Catalunya Nova, entre Tarragona, Terol i Castelló, rep un important contingent de nous pobladors vinguts des de la Catalunya Vella i del Llenguadoc. Entre ells destaca el col·lectiu vingut de Montaillou,(9) i especialment la família de Pierre Maury membre destacat de la comunitat càtara d’aquella regió francesa que s’instal·len entre Orta i Morella.

Aquest no és un cas aïllat, doncs, a més d’Horta i van ser altres llocs de la zona conquerida als àrabs el segle XII, com Morella, Tortosa, Orta, Prades, Siurana, etc., van experimentar un important assentament càtar, de famílies que fugen de la persecució que sofreixen al seu país (una de les més terribles campanyes repressives executades per l’home, amb una crueltat desmesurada: la Inquisició).

Aquest moviment religiós té un origen maniqueu arrelat als Balcans i a l’Àsia menor, s’escampa ràpidament durant el segle XI a Itàlia i França i als seus seguidors se’ls denomina patarins o càtars.(10)

Els càtars constitueixen un dels moviments religiosos herètics més importants del món cristià medieval, i foren cruelment reprimits per l’Església de Roma per mitjà de la Santa Inquisició, que actua amb quasi total independència (segons s’acorda al Concili de Toulouse de 1233).
Fugint de la barbàrie inquisidora és quan el moviment càtar occità cerca refugi a Espanya, especialment a Catalunya i en particular als dominis catalans de l’Orde del Temple (que ja els havia protegit en els seus territoris del Sud de França).(11)

Tenim constància documental (12)de la notable quantitat de persones i famílies del Llenguadoc que van instal·lar-se a Catalunya entre els segles XII i el XIII, concretament a: Puigcerdà, Bagà, Ulldecona, Beceit, La Bisbal de Tarragona, l’Albi, Prades, Juncosa, Tortosa, Flix, La Palma, i entre altres, destaquem a Orta, on s’estableix Guillemette Maury , vídua i germana de Pierre Maurey, natural de Montaillou del Llenguadoc (un dels bons homes càtars o líders del moviment herètic) vers el 1314.(13)

Aquests contingents de persones vingudes des de l’altra banda dels Pirineus, van tenir un veritable protagonisme per a desenvolupar un repoblament eficaç i necessari pels interessos econòmics, socials i polítics de la Corona d’Aragó. Aquestes terres, aquests pobladors bons coneixedors d’oficis: teixidors, pastors, picapedrers, escultors, ferrers, fusters, etcètera, no van tenir massa dificultat per a integrar-se en aquesta segona pàtria amiga que els “tolerava” en les seves idees i pràctiques religioses.

Coneixem que entre 1308 i 1323 va viure i va morir de malaltia a Orta un tal Bernat Martí, un càtar del poble occità de Montaillou (14)

Continuant per aquest mateix camí, sorprenc la citació que es pot trobar en el llibre de Juan G. Atienza, ”La mística solar de los Templarios” on diu que desprès de la dissolució de l’Orde del Temple l’any 1312 (Concili de Vienne), “un cavaller del Temple anomenat Pere de Maderm, (15)es va retirar a Orta, on va morir.

Quin d’aquests dos personatges ocupà el sarcòfag B?

V Els heretges a Orta

L’any 1296 el Temple i la Universitat de la seva Comanda d’Orta signen una concòrdia que fixa quin és el dret propi que ha de regir la comunitat, les relacions dels veïns entre sí, i amb el seu senyor. Entre altres coses s’ocupa també de l’administració de justícia. (16)

I precisament de manera excepcional si tenim en compte que els nombrosos codis de Costums locals que sorgeixen a l’època no ho fan, el nou ordenament d’Orta és refereix als “heretges”; concretament el seu capítol LXXIX ordena que siguin cremats vius i que a més se’ls confisquin els seus béns a favor del Temple com a senyor del lloc.

Precisament un dels cavallers templers que apareix en la concessió del codi de Costums a la Universitat d’Orta l’abril de 1296 és el comanador de Masdéu, al Llenguadoc.

En tot cas el dret d’Orta s’ocupa dels heretges; si ho fa és, perquè n'hi ha a la Comanda, i al nostre entendre precisament es tracta dels càtars. La relació és evident; justament sabem que la Comanda d’Orta habiten persones d’aquella religió maniquea des de la darreria del s XII (aproximadament) fugint de la persecució inquisitorial que sofreixen al Llenguadoc.

No dubtem com venim insistint en la relació entre els templers d’Orta i els de Masdéu i entre l’Ordre i els càtars, que es tradueix en donar-los protecció els seus dominis d’Orta.

Els càtars, segons els breus testimonis que tenim conviurien pacíficament amb la població autòctona d’Orta, segurament convertits al catolicisme, al menys formalment, i exercint els seus oficis; i no dubtem que desenvoluparien una destacada activitat econòmica que l’Ordre del Temple aprofitaria en una zona dedicada de manera quasi exclusiva a l’agricultura i la ramaderia.

VI La relació dels fets i conclusions

L’Orde del Temple té Casa al Llenguadoc, concretament a Masdéu. I de fet el catarisme i l’Ordre del Temple, segons l’opinió dels estudiosos del moviment herètic estan íntimament lligats al llarg dels segles, fins el punt que els cavallers templers haurien assumit alguns valors espirituals càtars. Hi ha la llegenda del Sant Grial que no podem oblidar com a punt de referència del que volem dir.

El cas és que no dubtem que a Orta els càtars havien de deixar empremta amb treballs ben diversos, i entre altres amb construccions que encara han arribat als nostres dies. Qui sap si un d’ells és el convent de Sant Salvador o Santa Maria dels Àngels, o potser altres d’arquitectura civil que avui s’estan descobrint.(17)

Pel que fa a la seva activitat religiosa és probable, que almenys, n'aparença, practiquessin la religió catòlica, sens perjudici al que en privat mantinguessin els seus ritus càtars.

Els estudiosos dels càtars coincideixen en expressar la seva convicció que aquests van optar per instal·lar-se a Catalunya, fugint de la Inquisició i confiant en la tradicional benevolència dels comtes reis catalans, històricament implicats amb la seva causa des de la mort de Pere i “el Catòlic” a Muret l’any 1213 (en la campanya contra Simó de Montfort, cap croat al servei del Papa de Roma i de la Corona francesa.(18)

Fetes aquelles consideracions, no dubtem de l’origen llenguadocià de l’ocupant del sarcòfag (B) i a partir d’aquí establim la seva possible vinculació amb l’heretgia càtara. Una i altra circumstància s’acrediten amb suficiència per mitjà dels símbols que conté el sarcòfag als seus costats laterals:


1) L’origen llenguadocià de l’ocupant el justifica la creu perlada de 12 puntes i perles.
2) I que el mateix professés o hagués professat el catarisme ho prova l’altra figura de l’estel parcialment visible de 6 braços o pètals en forma hexafoliolada nimbada situada a l’esquerra de la part frontal del sarcòfag; aquest estel és un símbol solar i/o herètic utilitzat per heretgies gnòstiques i dualistes inclòs el Catarisme.(19)

Per acabar cal destacar altre estel que encara que hi estigui mutilada, es pot afirmar sense embuts, que es tracta d’un estel formada per dos quadrats formant 8 puntes (figura 5). Aquests dos quadrats simètrics i desplaçats un de l’altre amb 45º, els grafistes i els especialistes dels simbolismes, coincideixen en afirmar que aquest relleu és un símbol que representa l’acció de dos antagonismes , això demostra que estem, una altra vegada, davant d’un altre símbol de creences dualistes o maniquees.
Per últim el fet de tenir una creu templaria ens demostra, també, vinculació d’aquest personatge amb aquesta ordre o comanda.

Després d’aquest treball de recerca històrica, confio que això despertarà la curiositat d’uns altres investigadors, per a continuar la recerca d’aquest ventall de possibilitats que hi ha encara per treballar i descobrir els vestigis d’assentaments càtars al nostre país, que encara resten en la foscor de la llarga nit dels temps.

Ricard Ramos Jiménez




Fotos o figures: Llegenda

Figura 1: Vista del Convent de Sant Salvador o Sta Maria dels Àngels (Foto Ramos)
Figura 2: Situació de les tombes. Plànol del convent segons dibuix d’en Ramon Valls.
Figura 2 bis: foto dels sarcòfags A i B
Figura 3: foto del sarcòfag amb els tres escuts gremials (foto Ramos)
Figura 4: Vista lateral del sarcòfag amb dues creus esculpides de baix relleu.(foto Ramos)
Figura 5: Detall de la part visible –lateral- de la tomba estudiada. (dibuix de l’autor)

Figura a: Cavaller templer
Figura b: Escut de l’Ordre del Temple Català
Figura c: Signatura l’any 1186 d’en Ramon de Montcada senyor de Tortosa


Notes:

1 Curiosament el culte a Santa Bàrbara comença a tota Europa coincidint amb l’auge de l’orde del Temple. Juan G .Atienza “Santoral diabólico”. Editorial M. Roca. Barcelona 1988.

2 Dr. Serrano Daura, Josep, Els Costums d’Orta (1296), Ajuntament d’Horta de Sant Joan (1996) pàg. 20 a 23.

3 Juan G. Atienza “Guia de la España Templaria” Ed. Arin.. 1985


4 Dr. Serrano Daura, Josep, Senyoria i Municipi a Orta (S. XII-XIII) Actes de les Jornades d’Estudi, Orta, 25,26 i 27 d’octubre de 1996 Ajuntament d’Horta de Sant Joan, Universitat Pompeu Fabra, Diputació de Barcelona i Generalitat de Catalunya. Pàg.. 88 i 89


5 Ventura, Jordi , Els heretges catalans, Editorial Selecta, Barcelona (1962)


6 idem. Ob. c. Pàg. 82

7 Gran Geografia Comarcal de Catalunya, “Terra Alta”, Enciclopèdia Catalana, 2a edició, Barcelona (1993), pàg. 278

8 Zaragoza Pascual, Ernest “Vida de San Salvador de Horta” Ed. Seràfica. Barcelona (1967).

9 Emmanuel Le Roy Ladurie “Montaillou, village occitan de 1294 à 1324”.. Edicions Gallimard

10 Julien, Lucienne, “La increible odisea de los cátaros”. Ed. Tikal, Girona (1988), pàg. 27.


11 Sobreques, Santiago “Els barons de Catalunya” Ed. Vives V. Vol. 3 BCN (1980) a la pàgina 61 es diu: “ L’any 1225 el bisbe de Girona Alemany d’Aiguablava va aixecar l’excomunicació que pesava sobre els templers de Sant Llorenç d’Arenes, perquè enterraven a gent excomunicada”· En aquest lloc van ser enterrats diferents càtars que havien mort ajudant al Comte d’Empúries en la guerra que va sostenir contra el bisbe de Girona. (pàg. 78 del llibre “Catarisme a Catalunya” d’Anna Maria Adroer i Tasis , i Pere Català i Roca. Editorial Rafael Dalmau. BCN /1996).

12 “.idem.

13 Le Roy, ob. Cit. Pàg. 148, 152,154,166,167,169,170,172,203,258 i 325.

14 Le Roy, ob. Cit. Pàg. 324 i s.

15 Atienza, Juan G La mística solar de los Templarios, Martinez Roca SA Barcelona (1983 )pàg. 356

16 Dr. Serrano Daura, Josep “Els costums d’Orta (1296)”. Ajuntament d’Horta 1996, pàg. 96

17 Fuguet Sans, Joan. L’arquitectura dels Templers a Catalunya, Ed. Rafael Dalmau. Barcelona (1995) pàg. 313 i ss.

18 Una prova d’aquesta tolerància i la no excesisva intervenció de la Corona d’Aragó en aquests afers és la història d’un important personatge càtar escapat i empaitat per la Inquisició: Guillaume Bélibaste, conegut també com Pierre Penchenier (per amagar el seu autèntic nom). Aquest persopnatge va viure uns anys amb una comunitat càtara a la població de Sdant Mateu (Castelló); d’allí el va treure amb engany un col.laborador de la Inquisició nomenat Arnaud Sicre, alies Baille de Ax. Una vegada arribat als dominis del rei de França, fou detingut i jutjat, i condemnat a morir a la foguera, con finalment va ocórrer a Villerouge-Termenès a les Corbières, per ordre de l’arquebisbe de Narbona l’any 1321. En l’obra ja citada de DUVERNOY (La captura del cátaro Bélibaste) es diu textualment: “hemos enviado ya (L’any 1320) a Arnaud Sicre a Cataluña y al reino de Aragón, para descubrir y buscar con precaución, discreción y cuidado, a los fugitivos por heregia y herejes de esas religiones, desconocidos y disimulados, etc. “(pàg. 135). Això demostra que els agents i/o espies de la Inquisició van tenir que actuar de manera molt acurada; si haguessin tingut la col.laboració dels comtes reis catalans, la cosa hagués estat d’una altra manera. En aquell mateix llibre és narra com Guillemette Maury, trobant-se a Sant Mateu (Castelló), reconeix a Arnaud Sicre, i li confessa que es troba en una terra en la que res havia que témer (pàg. 32)

19 Gómez Tabanera, José, Mito y simbolismo de las estelas funeraries. Eugeniusz Frankowski Libro Estelas Discoideas de la Península Ibérica, Colegio Universitario. Ediciones Istmo. Madrid (1989), pàg. 285 20 Cirlot, Juan Eduardo, Diccionario de símbolos, Ed. Labor SA, Barcelona (1991), pàg. 222 i 223

COMENTARI SOBRE UN FET DE LA GUERRA CIVIL A MONTCADA I REIXAC


(imatge d'un avió Savoia Marchetti SM-81 igual que l'abatut que va caure a Montcada)

Imatge de la dreta: Plànol de l'aviació feixista italiana, on s'especifiquen objectius de guerra per ser destruïts. Publicat a la Revista d’Història Sàpiens novembre de 2007.
Concretament aquests objectius militars són: 1.- Estació ferroviària. 2.- Dipòsit de carburant. 3.- Fàbrica d’èter i àcid sulfúric. 4.-. Dipòsit de municions. 5.- Fàbrica d’armament de guerra, i 6.- Una foneria d’acer (forns de l’Asland),

Montcada, durant la guerra civil de 1936-1939, segons la documentació que hem pogut trobar, va estar bombardejada al menys en tres ocasions per avions del bàndol franquista, concretament: un el 30 de desembre de 1937, un altre el 31 de maig de 1938 i un tercer amb victimes el 9 de juliol de 1938, encara que aquest últim no hem pogut saber quantes persones van morir. Creiem que podien haver estar més, atès els nombrosos atacs aeris efectuats a les ciutats de Barcelona, Badalona, Granollers, Santa Coloma, Mollet, Mataró, etc. Tenim coneixement que a la muntanya de l’Asland va ser instal·lada el 2 de març de 1937 una peça antièria en un lloc a prop de la fàbrica de ciment. Entre els nombrosos atacs aeris efectuats a Barcelona, concretament el 25 d'octubre 1937, un dels avions bombarders actuats i procedent de la base de Mallorca, un aparell Savoia S.81 de l’aviació Legionària italiana amb sis ocupants a bord, va ser abatut per un caça republicà Polikarpov I-15 més conegut popularment com “chato” procedent de l'aeroport de Sabadell. L’aviador d’aquest caça i autor d’aquest fet bèl·lic, era el pilot republicà anomenat Stepanov, Eugeni Nikolayevich, voluntari soviètic arribat a l’Espanya republicana el 20/08/1937. Formà part de la primera esquadra d’avions caça amb base a Sabadell, va ser cap d’esquadrilla a partir del mes de novembre de 1937. Abatut el seu avió va caure presoner de les tropes nacionals, després va estar intercanviat per altres presoners el 27.7.38, data on va regressar a l’URSS.

Imatge: caçes de fabricació soviètica Polikarpov I-15 coneguts popularment com "chato".

Aquest avió italià abatut va caure justament al bosc de Can Sans a Terra Nostra, prop de la carretera de Barcelona Sabadell. Va produir un incendi al bosc i els bombers de BCN van actuar per apagar el foc provocat per aquest sinistre. Un nombrós número de veïns, picats de curiositat és van desplaçar al lloc dels fets, per observar “in situ” els resultats d’aquest fet de guerra. Les restes calcinades de l’aparell i els cossos carbonitzats dels pilots ens van mostrar sense embuts a la vista del veïnat congregat.

Els cadàvers d’aquests tripulants, tots ells italians, van ser traslladats al cementiri municipal i dipositats en nínxols per ordre de les autoritats de la Generalitat: Les seves afiliacions eren aquestes: tinent pilot en Maccani Ezio; Sergents M. pilots en Bertocchini Luigi i Sergio Pulcini; Alessandro Amici aviador de segona radio-telegrafista; en Marino Sodini i en Paolo Sola tots dos aviadors motoristes.(mecànics).
Fins ací la noticia, però hi ha quelcom més, un fet que mereix un comentari sobre aquest succés de la guerra a casa nostra. Concretament desprès d’acabada la guerra, el nostre ajuntament, a requeriment de les tropes i autoritats de l’exercit del General Franco, va efectuar uns primers informes sobre les victimes de “la revolució produïts a Montcada i Reixac” un d’aquests informes apareix un comentari sobre el dipòsit d’aquests aviadors que ocuparen els nínxols números 201 (dos cossos) i 202 (dos cossos) i els 206 i 211 (un a cadascú). El funcionari que realitzà dit informe es feia aquesta reflexió que transcrivim literalment:

Ferralla de l'avió abatut i caigut a Terra Nostra, on van morir tots els seus ocupants (aviadors legionaris italians amb base a Palma de Mallorca). Per veure la imatge més gran clica sobre la mateixa.

Imatge procedent d'una publicació exposada al Museu de la G.Civil a Gandesa. Arxiu Ramos)


“Aquests 6 italians, dels quals no es feu fitxa, tan per esser innecesaria com per lo dificil de ferla, eran els que, en 25 d’octubre de 1937, tripulant un avió, que en companyia d’altres de la seva nacionalitat passavan per damunt de St. Iscle i Sta. Victoria de les Feixes, potser ab l’intenció d’anar a atacar el camp que l’aviació republicana tenía a Barberà de quin camp en sortiren uns aparells que travant combat ab els primers n’aterraren un d’ells, el tripulat per les 6 victimes citades, y que anà a caure al bosch de la casa dita Sants, al peu de la carretera que uneix Barcelona ab Sabadell, dins del terme de Montcada i ben prop de Cerdanyola. Per conseqüència de la topada contra terra, l’aparell va incendiarse morint cremats els tripulants.


Foto: peces de l'avió Italià (Museu de Gandesa) arxiu Ramos
per veure la imatge més gran clica sobre la mateixa


Comunicada la nova al President de la Generalitat de Catalunya, en Lluís Companys, aquest disposá que les despulles que restessen de les dites victimes, fossen inhumades a Montcada i en ninxols, no en la fossa comú i que totes les despeses que per tal fet es produhissen , serian satisfets pel Sr. Bosch, que era el tresorer de la Generalitat. ¿ Perquè aquesta deferencia per part del President Companys , envers dits aviadors italians y per tant enemichs seus ? “

Crec que aquest antic escrit, es comenta aixì mateix.

Un ofici de la "Jefatura Provincial de Sanitat de Barcelona”, a requeriment del Governador civil de Barcelona, amb data 24 de maig s’adreça al nostre ajuntament per posar en coneixement de la nostra primera autoritat, l’ordre d’exhumació dels cadàvers dels aviadors legionaris italians caiguts “en defensa de nuestra Patria”, i per ser conduïts a la capital aragonesa. El dia 8 de juliol de 1940 es presenten al Cementiri de Montcada i Reixac dos caps de l’exercit italià, acompanyants per sis soldats espanyols, a fi i efecte de retirar les despulles dels sis aviadors italians inhumats als diferents nínxols, per traslladar-los a Saragossa a fi de ser inhumats, juntament amb 87 despulles més, de pilots i tripulats italians caiguts a diferents llocs d’Espanya.

Avui, al Centre d’Estudis “Batalla de l’Ebre” a Gandesa (Terra Alta) es troben en una vitrina algunes peces mecàniques d’aquest avió abatut, juntament amb dues fotografies, on en una d’aquestes es pot observar les restes calcinades i vigilades per un membre de les forces populars de l’època.

Ricard Ramos Jiménez

26 de febrer 2008

VEÏNS DE MONTCADA AFUSELLATS AL CAMP DE LA BOTA (BARCELONA)

(PER VEURE LA IMATGE MÉS GRAN, CLICA SOBRE LA MATEIXA)

Notes: Segons els treballs d'investigació d'en Josep Maria Solé i Sabatés. Historiador i professor universitari.

18 de febrer 2008

CEMENTIRI MUNICIPAL



Persones assassinades i enterrades en fosa comú (1)
Cementiri de Montcada i Reixac
Època: Guerra Civil Espanyola

Als darrers dies del mes d’octubre de 1937, en plena guerra, el Govern de la Generalitat de Catalunya, acordà el nomenament d’en Bertran de Quintana, com a Jutge especial pels treballs d’inhumació dels cossos dipositats en fosses comuns del Cementiri de Montcada i Reixac, per tal d’aclarir tots els fets succeïts durant el domini de la Federació Anarquista Ibèrica, coneguda més popularment com: FAI, entre el període des de 19 de juliol de 1936 fins al 3 de maig de 1937.

També va estar motivada aquesta actuació de la Generalitat per investigar si a Montcada havien inhumats aviadors de nacionalitat francesa(2) i que el Govern de França reclamava a la Generalitat. La recerca sobre aquests aviadors va ser infructuosa.

Aquesta primera exhumació ordenada per la Generalitat de Catalunya va començar a finals del mes d’octubre de 1937 fins al gener de 1938. Aquests desenterrats foren realitzats des de la fossa comú situada a la banda esquerra -avui desapareguda- dintre del cementiri, junt al mur. Desprès d’examinats, foren enterrats novament a una altra fosa que està actualment situada perpendicularment on es troben el magatzem, l’oficina i dipósit de l’esmentat cementiti. Aquesta segona fossa està parcialment desapareguda, doncs, una mitad d’aquesta es van construir una nova filera de nínxols, la data d’aquesta construcció no s'ha pogut determinar documentalment, però la podem situar entre els anys 1970 atès un testimoni que va afirmar que el seu pare va estar treballant de peó junt al constructor Solano, el qual tenia encomanada la contractació d’aquestes ampliacions. La majoria dels cadàvers –manifestà aquest testimoni- trobats en aquesta fossa tenien els senyals propis dels efectes dels afusellaments: un tir al crani.(3)

La la FAI havia obert una tercera fosa que no va ser usada pels anarquistes, avui i són construits ninxols. (4)
El número de desenterrats per orde del senyor Bertran de Quintana, arribà als 450 cadàvers i no havent-se trobat els esmentats aviadors francesos, és renuncia a seguir amb les exhumacions, fins que el 27 de Maig de 1940, finalitzada la guerra, prosseguien novament les recerques i aquesta vegada fins a la totalitat, és a dir, allà on ho havia deixat el Jutge Bertran. Aquestes inhumacions van resultar 1176 cadàvers, d’aquests van ser identificats 444 (450 si sumem els cadàvers dels aviadors), la resta, és a dir: 732 no van ser identificats.

D’aquests cadàvers exhumats i reconeguts sumaven 444 segons les dades investigades. (450 – 6 aviadors italians per estavellar-se l’avió que pilotaven, son 444 cadàvers), tots ells, relacionats amb paper timbrat i signats pel secretari de l’ajuntament Sr. Argelaguer i per l’alcalde Joan Mogas Ventura amb data 22 de gener de 1941. D’aquests 444 identificats i enregistrats van ser traslladats una part important a diferents localitats; uns 85 van ser dipositats en nínxols del Cementiri municipal de Montcada, 21 i són en el panteó dels tradicionalistes, i uns 5 més en el panteó de la Maestrança d’Artilleria.

En el nostre cementiri ens troben, així mateix, 21 veïns de Montcada i Reixac afusellats, mitjançant una filera de 21 tombes. Aquests no hi són enregistrats a Montcada, doncs, va ser assassinats a unes altres poblacions.

Durant el mes de maig de 1940 van ser publicats, a instància de l’ajuntament de Montcada Reixac, diferents llistats de cadàvers en els medis de la premsa barcelonina, reclamant l’atenció de persones, principalment dels familiars i amics, per poder facilitar la identitat de les despulles exhumades, a través als detalls com: vestimenta duta, sexe, color dels cabells, calçat, tatuatges, l’edat aproximada del cos, etc. Etc..

El número total de fixes obertes, segons consta en la documentació estudiada va ser 1155 fixes i 21 sense, que fan un total de 1.176 cadàvers. Aquesta xifra es podria arrodonir amb uns 1200 cossos, atès les dades que hem pogut contrastar i els errors propis que s’han comés atès les circumstàncies i les dificultats per comptabiltzar aquests tipus de control, però lluny de les més de 2000 víctimes que alguns autors o testimonis de l’època han manifestat o han publicat sobre el nombre total de persones afusellades al Cementiri Municipal de Montcada. Nosaltres no podem afirmar més enllà de les xifres investigades i naturalment no les podem donar per definitives, però si documentades.

Els cadàvers que varen ser enviats al Valle de los Caidos (Madrid) van ser 7 cossos, tots ells identificats, segons un ofici de presidència d’aquest Ajuntament de data 16/3/1959 i número de sortida 740 adreçat al jutge de Pau del nostre municipi. D’aquests set cossos, el setè va ser enviat al cementiri de Nules (Castelló), la resta al Valle de los Caidos. Aquest trasllat va estar ordenat mitjançant un ofici-circular del Ministeri de Governació i que signava el general Camilo Alonso Vega el 31 d’octubre de 1958.

En un document trobat a la carpeta de Cementiris (Guerra Civil) , s’exposen aquestes dades: (5)


“TOTAL DE CAIDOS 1.197(6)

Panteón Caídos de la localidad 21; Panteón Caídos de la Maestranza 5; Panteón Caídos Tradicionalistas 26.(7) Fosa ampliación 12; Caídos colocados en nichos 85; Fosa sin reconocer (aproximadamente) 600; Caídos trasladados al Valle de los Caídos 7; Caídos trasladados a otras localidades 441.”

Metodologia que s’ha fet servir en aquesta investigació:

Creació d’una base informàtica de dades (Access), a través de la introducció de les diferents relacions, oficis, informes trobats i que hem pogut veure a la carpeta “Cementiri” situada a l’arxiu Municipal corresponent al període dels anys 1936 a 1945. Aquestes dades ordenades s'han depurat duplicitats i correccions de noms, principalment, els quals han estat contrastats amb els documents oficials: Llibre de Registre del Cementiri i la relació timbrada i signada que més amunt hem exposat, únics documents oficials. Finalment el resultat ha estat el que presentem.


Ricard Ramos Jiménez
Montcada i Reixac, desembre de 2002

Notes:

(1)Treball efectuat sobre les dades que s’han trobat a la carpeta “Cementiri Municipal – Guerra Civil” i que havia estat al departament de Governació (negociat de cementiris) i que que ara està l’arxiu general d’aquest ajuntament.
(2) Podem afirmar, per la documentació consultada, que havia en ninxols els cossos de sis aviadors italians que van ser abatuts per avions republicans de l’aeròdrom de Sabadell. Tots aquests cossos i les circunstàncies de la seva mort tenia coneixement la Generalitat, què ordenà la situació d’aquests cadàvers perquè fossin dipositats en ninxols i no pas en la fosa comú, com era el procediment, així com ordenava al tresorer de la Generalitat fer-se càrrec de les despeses d’aquestes inhumacions efectuades sobre els darrers dies del mes d’octubre de 1937.
(3) Testimoni d’en Joan García Herrera, regidor d’aquest ajuntament.
(4) Aquesta afirmació ha estat contrastada per la documentació trobada i pel testimoni del senyor Miquel Capella.
(5) Sobre aquest document opinem que és tracta d’ un document no massa fiable, doncs, esta sense firmar i sense data.
(6) Aquesta xifra es practicament coincident (1198) amb l’autor del llibre d’en Miquel Sánchez “ La segona República i la Guerra Civil a Cerdanyola (1931-1939) Publicacions de l’Abadia de Montserrat . BCN any 1993.
(7) Hem pogut veure que en realitat hi eren fins l’any 1936-1939: 21 els cadavers dipositats en aquest panteó “Tradicionalista” i posteriormente a l’anterior data hi ha 5 més. (als laterals del panteó).

AMPLIACIÓ, MÉS DADES.

El número d’assassinats hauria estat més nombrós, atès allò que s’explica en un llibre recentment escrit sobre un personatge de la FAI/CNT anomenat José S. , un anarquista que va ser “patrullero” de la FAI, una acurada investigació realitzada per l’autor del llibre Miquel Mir i Serra .(1)
Segons es pot llegir, aquest membre de la FAI va participar activament junt amb Mauricio B., un jove aprenen i ajudant de José S., en nombrosos actes de robatori i assassinats d’aquelles tristes patrulles urbanes que van causar tanta desgracia i tantes morts innocents. Entre aquestes accions de violència, era practicat l’afusellament a les tapies del Cementiri de Montcada i segons l’estatus social de les víctimes i per fer desaparèixer qualsevol rastre, eren portats, una vegada morts en els mateixos camions i amb una destinació distinta de la inhumació, doncs, amb la complicitat de la majoria d’obrers anarquistes de l’Asland, eren cremats en el forn de l’esmentada fàbrica cimentera. D’aquesta manera van fer creure a llurs familiars que estaven desapareguts o bé havien fugit a l’estranger.

En conseqüència, cal pensar que el nombre de morts a les tapies del Cementiri de Montcada es pot elevar a una xifra més alta , segons les investigacions efectuades desprès de les inhumacions efectuades per les antigues autoritats de la Generalitat i posteriorment desprès de la victòria de les tropes nacionals, i acabada la Guerra Civil.

Seria difícil saber amb exactitud el numero de les despulles que van ser cremades als forns de la fàbrica, això caldria veure i comprovar el número de desapareguts en aquella trista etapa, és a dir entre 1936 i 1937, moment aquest, que els comunistes estalinistes i republicans,en el poder, es van fer càrrec de l’ordre públic i decidir el desmantellament de les “Patrulles de Control” i arrencar tots els nuclis de poder de la FAI. A partir de 1938 els anarquistes eren perseguits pels comunistes i l’amenaça imminent dels feixistes, és en aquest moment que José S., decideix fugir a l’exili, amb una bona quantitat de caixes que seran emportades a la Gran Bretanya a través de la col.laboració d’un brigadista anglès. Entre aquestes caixes estan els objectes de valor robats de cases i de les esglésies espoliades, com també aquells papers que han servit, perquè Miquel Mir hagi escrit aquest llibre i també d’algun testimoni, avui mort, d’aquesta, fascinat i dramàtica història.

1) “Diario de un pistolero anarquista” Miquel Mir. Edicions Destino, col.lecció Imago mundi volum 128 BCN 2007.

12 de febrer 2008

LA MARE DE DÉU DEL CASTELL DE MONTCADA


“Què difícil és conèixer l’home de l’any 1000 amb els ulls de l’home de l’any 2000”


M
ontcada i el seu cim, el Turó, ha estat una muntanya amb unes característiques pròpies per venerar-se una imatge singular, com podria haver estat, una Mare de Déu de color negre. Una muntanya amb tots els ingredients perquè fos així: la forma cònica o piramidal del Turó, l‘existència d’un antic poblament ibèric, unes coves a prop del cim i dintre d’una d’aquestes coves, una imatge trobada de la Mare de Déu, fonts d’aigua i, per acabar-lo d’arrodonir, moltes llegendes e històries sobre aquest singular enclavament vallesà. Aquest escenari, aquesta peculiar muntanya, estava envoltada d’una una bona massa feréstec, principalment, de roures i alzines, aquesta massa forestal hauria estat en el món antic un motiu més de veneració i rituals d’antigues creences. L’adoració i el culte al món natural: arbres, fonts, pedres, ha tingut un remarcat protagonisme entre les antigues civilitzacions com ara la cèltica, és un fet històricament reconegut pels estudiosos del món antic.

El castell, l’ermita, la geologia i el sistema subterrani, les coves.

Al cim s’aixecà el castell i després, probablement, l’església amb la imatge de la Nostra Senyora de la Mare de Déu del castell de Monte Catano, documentat aquest topònim per primer cop l’any 987.

Tenia a quatre passes, una cova anomenada de Na Guilleuma , fenomen geològic descrit per l’il·lustre espeleòleg Mossèn M. Faura i Sans , però més que una cova era un avenç, la boca d’entrada s’obria amb un pou inicial de 27 metres, després una sala i un tram de galeria fins arribar als 75 metres totals de recorregut. Unes altres coves existien en aquest lloc, anomenades: cova del Castell, cova de la Mare de Déu i la cova de l’Ermità, aquest nombre de fenòmens espeleològics és dóna en aquelles zones de calcàries (karst) on el sistema de dolines funciona com una mena d’embuts, l’aigua pluvial es engolida ràpidament (alta porositat de les calcàries), circulant per un laberint d’escletxes, diaclases o micro diaclases, molt característic en aquest tipus de formació geològica, desenvolupant-se amb el transcurs dels segles en: galeries, pous i les formes capritxoses d’estalagmites i estalactites, etc., en definitiva, una cavitat que molt probablement podria comunicar-se amb altres cavitats properes, a través de gateres o petits conductes on l’aigua circula sempre cercant el camí de sortida en sentit descendent, en definitiva l’aigua és aquí el arquitecte natural d’aquestes coves i avencs. El sistema subterrani de les aigües (hidrologia) del Turó es manifesta finalment mitjançant el sistema de sorgències cap l’exterior, com són les fonts: de la Mitja Costa, la Font Pudenta i. D’altres, desaparegudes, com la Font del Ferro. Avui, encara és pregunta el veïnat això... ? d’on vindrà aquesta aigua si no hi ha cap riera o riuet on pugui alimentar-les ? com pot ser que sempre brolla aigua encara que faci temps de sequera ?. La qüestió és ben simple, la composició geològica d’aquesta muntanya permet emmagatzemar aquest ric element a través de la circulació subterrànea que ofereix el terreny calcari, com hem explicat abans i, amb tota probabilitat cal pensar en l’existència d’un petit llac o bé diferents dipòsits naturals d’aigua a les profunditats de la muntanya, regulant, d’aquesta manera els cabdals d’aigua que sempre acostuma a ruixar mitjançant les benvolgudes fonts que tots coneixem. El tema geològic del Turó és un fenomen hidròlogic que ha marcat de manera molt significativa la historia i els fets d’aquest punxegut turó.


LA COVA I LES MARESDEDÉU DE COLOR NEGRE

Diu una antiga tradició que un pastor va trobar dintre de la cova, la imatge de la Mare de Déu, després, aquesta cova s’anomenarà “la Cova de la Mare de Déu del Castell de Montcada”.
Aquest lloc fou possiblement venerada, per primer cop, la primitiva imatge de la M. de Déu. Posteriorment i una vegada construïda la capella dalt del castell, va ser col·locada en aquest segon lloc. Sembla que restava a la cova per salvar-la dels atacs dels sarraïns, aquest detall, no documentat, és podria situar aquesta troballa entre els segles X i XI

En aquesta època les Mares de Déu van començar a sortir com bolets, eren versemblants unes de les altres, es a dir: construïdes amb el mateix material, de fusta, policromades, amb una alçada d’uns 70 centímetres, assegudes a la manera majestàtica, amb la cara i les mans de color negre, tenint sobre les faldilles el nen, també assegut i sostingut per una mà de la mare i , el més significatiu: també de color negre.

Sobre l’època d’aparició d’aquestes imatges fosques o negres, la majoria d’erudits afirmen que aquestes són entre els segles XII i XIII, encara que alguns autors discrepant i les situant molt més enllà, és a dir com pre-romàniques.

Moltes de les Mares de Déu trobades en coves són d’aquest color: Montserrat, Núria, Covadonga, Puy, Najera, Tauste, etc., són un exemple.

Aquest santuari dalt d’un turó, ven visible, prop de la ciutat murallada de la antiga ciutat comtal, tenia totes les possibilitats d’haver estat un lloc especialment significatiu, per pregar i venerar a qualsevol ídol o imatge pagana d’acord amb la civilització i la religiositat del moment, hi ha nombrosos casos versemblants que l’arqueologia s’ha encarregat de descobrir, així com la pròpia història, sense oblidar el fenomen de la memòria popular, que de manera natural i inconscient, es transmet de generació a generació, aquesta memòria popular ha creat un món entranyable, el costumisme català, ajudant, tot plegat, a recuperar i mantenir les nostres arrels, la nostra història.

El cim del Turó es convertí en una mena de sentinella gegantí sobre el rocam de calissa , posteriorment, la construcció del castell omple una part important de la història del territori i del nostre poble, principalment del seu topònim, i el llinatge il·lustre de la saga dels Montcades, el naixement d’un poble i mil històries més. Aquest castell juga, estratègicament, un paper important davant de l’ocupació sarraïna i d’altres fets d’armes, la ubicació dels seus murs constitueixen sens dubte, una fortalesa quasi inexpugnable, a més a més situat estratègicament , en un pas obligat entre el Vallès i el pla de Barcelona.

Volem insistir sobre l’existència de la cova de la Mare de Déu del Castell de Montcada, aquest detall no pot passar desapercebut per recolzar-nos en la hipòtesis de que aquesta coincidència de verges trobades en coves, o desenterrades per animals com ara el bou, Montcada no podia quedar fora d’aquest fet històric, molt repetit i assenyalat durant els segles XI i XII. Alguns estudiosos creuen que les verges romàniques d’aquells segles eren les successores d’unes altres més antigues, és a dir: de la Gran Mare Terra, aquestes deesses eren molt venerades en coves o bé sota els arbres, com per exemple les deesses céltiques.

Des d’un principi tota creença o religió , planta el seu ídol i, després, una altra és superposa sobre aquesta, és una cadena imparable que no ha parat de produir-se des de que aquest món és món.
Les verges trobades en coves, tenen sempre la cara i les mans de color fosc, així com el nen que porten asseguts en un genoll , bé al dret o l’esquerra, també al mig de la faldilla, però mai sobre els dos genolls, aquestes quasi sempre es mostren amb les cames separades, un símbol inequívoc que ens indica una de les dues naturaleses: la de mare. Aquestes imatges estan assegudes majoritàriament amb trones, algunes d’aquestes amb formes o de simbologies fàl·liques ( símbol de la fecunditat ),com per exemple: la trona de la Nostra Senyora de Montserrat. Aquesta imatge, tan nostre, ha estat i es invocada constantment per molts creients, ella és encara la reina de llars catalanes, hi ha un dit molt popular que diu: “no és ben casat qui no ha portat la dona a Montserrat”.

Curiosament a Catalunya és més arrelat dir Mare de Déu que Verge Maria.

ELS PESCADORS , PEREGRINS I DEVOTS DE LA MARE DE DÉU

Una altre teoria per recolzar-nos sobre el color negre de la imatge de la M. De Déu del Castell de Montcada, és el fet que aquestes maresdedéu trobades eren les protectores titulars dels navegants, encara que llur santuari es trobes ubicat dalt d’una muntanya. La majoria de les Mares de Déu negres eren invocades pels mariners en perill i, tant a Rocamadour, com a Lierse, (totes dues són verges negres molt famoses a França), es conserven curiosos ex-vots, que són repliques d’antigues, ofrenes pels seus capitans, de naus que havien escapat del naufragi, gràcies a la intervenció miraculosa d’aquella Mare de Déu.

Aquesta forta creença arrelada entre els homes de la mar és un bon exemple per continuar en aquesta mateixa línia de la nostra investigació, reforçant, una mica més, les possibilitats més o menys històriques per continuar en la nostra hipòtesis de que la imatge de la M.D de Montcada podria haver estat de color negre.

Però tornant a Montcada, la primera notícia documentada de la Mare de Déu del Castell de Montcada apareix l’any 1134, concretament el dia 13 d’abril, segons consta en el testament de Berenguer de Monte Scatani, aquest cavaller era el senyor del castell i va destinar un legat d’alous perquè a la capella hi cremés de dia una llàntia. , és lògic suposar que la petita església que albergà la imatge, hauria estat construïda amb anterioritat a l’any 1134, doncs el topònim castro Montem Catanum s’esmenta els anys 987, i no és citat com a castell fins el 1023 (el 11 d’octubre), quan el castro de Montekandano surt en una llista més àmplia de castells.

L’any 1385 és té notícies d’una imatge de la Mare de Déu del Castell de Montcada, la qual era petita i de marbre blanc. Aquesta petita imatge hauria estat una replica en marbre de l’altre imatge, la primitiva, trobada dintre de la cova, segons la llegenda?. La nostra opinió és que la imatge primitiva era més antiga que la petita de marbre, documentada en el segle XIV, creiem que la imatge de la Mare de Déu del Castell podria datar-se entre els segles XII o XII, segons el costum i la “moda” artística d’aquells temps , hagués estat primer una imatge en fusta i no pas de marbre, després de col·locar-se a la capella del castell, una replica d’aquesta podria haver estat dipositada a la cova originaria de la troballa, per oferir, paral·lelament, el culte com a tantes altres i nombrosos maresdedéu, la Cova de la Mare de Déu de Montserrat és un clar exemple, entre altres, d’aquesta possibilitat. Per les notícies històriques de principis de 1900, la cova de la Mare de Déu del Turó es venerava una imatge que per salvaguardar llur santuari troglodita havia una reixa de ferro forjada a l’entrada de la cova.
Però tornant a la petita imatge de marbre blanc ja esmenada, no podem deixar d’esmentar una altra maresdedéu del mateix material, però que tenia la cara, el coll, les mans i el nen de color negre, és el cas de l’antiga imatge de “Nuestra Señora de la Candelera en Salas Altas (Huesca)”. (destruida durant la darrera guerra civil espanyola)

LA ERMITA, ELS COSTUMS, LA VETLLA.

La petita ermita de la Mare de Déu del Castell era de construcció romànica de creu llatina, i d’estil bizantí. Hi ha una fotografia realitzada als voltants de l’any 1900 que reprodueix un capitell de la primitiva capella. És un senzill treball de baix relleu amb línies geomètriques.

Trobem documentat que a l’ermita de la Mare de Déu del Castell de Montcada pujàvem cofradies de pescadors fins al santuari, procedents de Barcelona per obsequiar a la Mare de Déu del castell de Montcada. Després de les funcions religioses “passàvem la nit fent vetlla dalt del santuari, fent il·luminaries i divertint-se correctament, com és de suposar....” Aquest costum, posteriorment, porta mal de cap al seu rector i al senyor vicari (l’any 1718 es té la primera notícia documentada), la practica d’aquestes vetlles són finalment prohibides, perquè provoquen, segons els guardians eclesiàstics, escàndols i comportaments poc respectuosos amb el entorn i la capella del santuari, aquests peregrins i pescadors passen la nit al cim, ballant, saltant, jugant i, dormin, posteriorment, a la capella....

Remarquem el fet de que aquests ballàvem o dansàvem durant la nit fent il·luminaries.... , aquests balls d’alta significació simbòlica, mostren els continguts màgics i religiosos arrelats en els costums dels homes.

Antigament, la dansa, anava adreçada als genis i a les divinitats on els xamans, bruixots i metges dels pobles primitius les feien servir per combatre i esquivar els mals de tota mena.

Això demostra que en aquest lloc hi havia un antic costum que comportava peregrinacions, com el cas dels pescadors que anàvem a oferir les seves manifestacions religioses i invocacions a una Mare de Déu que era protectora de mariners, en definitiva estem davant de la possibilitat de l’existència en aquest indret, d’una imatge de la Mare de Déu Negre, com tantes altres, descobertes, adorades i, escampades a molts cims d’un bast territori que avui hem diem Europa. Després, com quasi sempre passa és deforma aquest esperit religiós i es converteix en un altre cosa, potser despertant inconscientment en aquelles gents, sentiments, costums o cultes ancestrals perduts, però possiblement residents en algun lloc de la ment humana, una mena d’arxiu genètic que es transmetre de generació en generació.

També trobem el costum i l’adoració de la Mare de Déu del Turó en el Costumisme Català, on els veïns del “carrer de la Boqueria a Barcelona, feien una forada a Montcada per tal de visitar la Mare de Déu del Castell de Montcada, d’aquesta adoració, que es venerada en la capella del vell castell. Part d’amunt del Portal de la Boqueria hi hagué una capelleta on es venerava una imatge d’aquesta maresdedéu de la qual els veïns dels carrers immediats eren devots “

Aquesta ermita tenia a més de l’altar a la Mare de Déu del Castell de Montcada un altre dedicat a Sant Miquel . La iconografia cristiana representa a San Miquel de dues maneres distintes, en dues facetes de llur sobrehumana personalitat. Una, vencent al Dimoni, amb vestit de guerrer i eventualment, amb ales. Una altra, pesant les virtuts i els pecats de les animes dels mortals per determinar si són mereixedores del Paradís o bé de l’infern. Aquest Sant Miquel, com bon sant d’origen esotèric, és el patró d’advocació marinera. Els normands, mariners y cristians nous -i amb una forta carrega tradicional d’elements precristians en les seves essències màgiques- , li van erigir l’abadia de Mont Saint-Michel. Un altre cop apareix aquí l’advocació marinera.

Així doncs, el fet d’aquesta devoció dels mariners envers les maresdedéu negres, ens indica de manera contundent que aquest costum no és pas un fet casual, sinó que obeeix a una clara i molt antiga tradició arrelada en la nit dels temps. El cim de Montcada, com tants altres, són els testimonis muts d’aquestes devocions marianes benefactores dels mariners.

EL TOPÓNIM MONTCADA

Sobre l’origen del nom de Montcada o bé Mons Catani, està prou descrita la teoria de l’origen del topònim de Montcada per part del filòleg Joan Coromines, que nega l’altra d’en Balari, dient sense embussos: “ l’etimologia és clara: Mons Catani “la muntanya del càdec , arbust semblat a la ginebre”
Però cal destacar que el Turó i les muntanyes que l’envolten havia un veritable bosc, principalment: d’alzines, roures, salzes i fruiters., sembla doncs que aquest “càdec” no té, davant dels arbres documentalment descrits , el protagonisme i la incidència necessaris per decantar-nos per la teoria d’en Coromines.
Curiosament el mot Codech o Kadec, és un dels noms d’una divinitat femenina de les religions semites. Aquesta deessa resulta ser a la vegada de forma antropomòrfica i ornitomòrfica, és a dir, forma de dona i d’au, un altre cop el simbolisme terra-cel es fa present. Era una divinitat de la religió semita, com els acàdis o acadios , poble establert a Mesopotamia central l’any 2000 abans de Crist. Les restes del seu art: stela de Naram-Sin, cap de coure descobert a Ninive, mostren un refinament i elegància molt superiors als sumeris. La religió era sumero-acàdic.

De tota manera, la teoria del topònim de Montcada d’en Balari, segons la nostra modesta opinió, és una teoria molt més versemblant que la d’en Coromines, la forma llatina de Monte Scatano, brollar o fluir aigua, és més versemblant, si analitzem l’existència del sistema de cavitats que havia a prop del cim i la quantitat de fons d’aigua existents, (algunes encara hi són), ens aboca de manera més contundent que l’aigua és aquí un element de major significació que l’arbust càdec, defensat per Coromines, nosaltres, modestament, trobant més encertada i més lògica la teoria d’en Balari.
Una altre element hidrològic que reforça, encara més, la nostra opinió sobre el mot defensat per Balari, és l’existència del rec comtal, on l’aigua brolla del món subterrani en forma d’una interessant sorgència, fet que afegit a les nombroses fonts existents en aquest territori, comportarà a que el mot “Mont Scatano” s’identifiqui més amb aquest origen aquós que no pas amb l’arbust càdec.

Durant la nostra Època Mitjana, per no dir, molt més abans, el turó era un lloc singular d’aposentament humà, un lloc de veneració, un punt de marca i de referència territorial, un lloc pel simbolisme de cultures antigues, però també, perquè volem ser rigorosos amb la no massa documentació que hi ha, preferim deixar-ho a l’àmbit de les possibilitats i al lliure pensament dels lectors.

De tota manera, cal retenir els fets històrics del nostre benvolgut Turó, que de manera molt sintetitzada són: l’aposentament ibèric, l’existència d’un sistema de coves i de fonts, l’antic castrum que pren el nom del topònim Montcada, la construcció de l’ermita, la troballa de la imatge, la veneració dels fidels, els peregrins, la destrucció i reconstrucció de l’ermita i molt més recent aquells fets ocorreguts a la Font de la Mitja Costa on la Mare de Déu s’apareix davant d’uns devots, la revifalla miraculosa pren protagonista encara que al final la qüestió va passar de puntetes i aviat es oblidada.

Per últim, volem recordar aquí al nostre benvolgut erudit i costumisme català Joan Amades i la seva obra literària sobre les imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya, i diu entre altres coses el següent:

“Aquestes imatges marianes fortament aferrades a l’agre de la terra, en molts casos constitueixen vestigis de cultes naturistes un pregon primitivisme que ni l’acció de la civilització ni la petjada del cristianisme no han assolit esborrar del tot. Per efecte d’aquest sentiment, l’home divinitzà i venerà les forces naturals i tot allò que adquiria als seus ulls quelcom d’excepcional o de sobresortint. Cada muntanya, cada roca, cada corrent, cada font i fins i tot cada arbre tenien la pròpia divinitat o el geni i protector , del qual la gent tractava d’atreure’s la benvolença i la simpatia per mitjà de cerimònies i de practiques de cultes, de les quals han arribat sobrevivències fins als nostres temps.
Una bona part de les imatges trobades ho foren dins d’una cova; es a dir, de l’habitació del primer home, que li havia de servir alhora de casa i de temple on guardava els primers ídols.

Són innombrables les imatges trobades i relacionades amb vegetals, ordinàriament espècies boscanes. Els arbres preferits per allotjar les marededéus foren el roure i l’alzina, els arbres sagrats per excel·lència entre els pobles europeus”.

ALTRES QUESTIONS
(notes de l’autor)

Un cas molt interessant sobre els orígens de Montcada era l’existència d’un lloc d’oració anomenat Bat Pits (colpejar-se el pit). Documentat l’any 1008. El lloc estava localitzat en un camí empedrat (via francesa ?) que baixava a Barcelona, entre el puig de Montcada i el Riu Besos. Era un lloc de penitència o de plegaria a on ben podria trobar-se una imatge, un petit santuari o una capelleta.

Un altre lloc no menys interessant que l’anterior era la Pedra Bruna (la Pedra Negra), molt a prop de la muntanya de Montcada.

Tenim una altre punt interessant que no podem fugir, es a dir: la mitologia ibera tenia com a Deesses (la Gran Mare Terra) a unes estàtues assegudes en una trona amb ales (Cel), així doncs tenim simbolitzades la Terra i Cel, per una altra banda la mateixa simbologia amb els dos altars de la capella, un dedicat a la Mare de Déu del Castell de Montcada (representa la Mare Terra ) i un altre a Sant Miquel (com un Déu del Cel), amb altres paraules: una religió és superposa a una altra, però la tradició i la força de la més antiga no pot esborrar-se totalment amb l’aposentament de noves ideologies religioses que s’imposen a les anteriors, sense poder-les eradicar totalment, a fi de comptes, la mateixa simbologia però amb unes altres imatges més o menys cristianitzades.

El culte a Sant Miquel, segons els erudits, està relacionat amb uns altres, com els déus de l’antiguitat: Anubis, Hermes, Mercuri, Wotan. Les esglésies i les capelles dedicades aquest sant són molt nombroses en torn a l’any 1000. És freqüent que aquestes és realitzin en llocs alts. , potser la por d’entrar en el nou mil·leni (l’any 1000) dispara la creença de que arribà l’hora de la fi del món, això podria ser el motiu per realitzar aquest gran nombre de construccions d’esglésies i capelles dedicades al pesador d’ànimes, Sant Miquel ? Ho deixem a la consideració i a la reflexió de cadascú.

Ricard Ramos Jiménez