21 de març 2008

GEOLOGIA, ESPELEOLOGIA I EXCURSIONISME AL TURÓ


(Concentració d’una colla excursionista davant de les portes de l’ermita del Turó
L’any 1927. Foto: arxiu Ramos)


El Turó de Montcada, anys enrera, ha estat un espai natural que ha despertat l'interès de molts visitants de la propera Barcelona i del Vallès, principalment des de la vessant excursionista, espeleològica i geològica. L'ermita, els fenòmens karstics -massa de calcàries-, la situació privilegiada del turó amb 295 metres d'alçada (abans que comencés l'explotació d’Asland), una autèntica atalaia sobre el Vallès, on l'aigua - als seus peus- prenia protagonisme visual i sonor que avui no podem copsar. Una amplia i extensa visió, de muntanyes i carenes: Sant Llorenç de Munt, Montserrat, el Taga, el Montseny, el Cadí, els Pirineus, etc., omplia de joia l’esperit de molts excursionistes anònims. Eren altres temps, on els boscos atapeís d'arbres, herbes aromàtiques, i una extensa vegetació omplien els nostres paratges i convertien aquests en uns llocs encantadors. Racons de bosc amb fresques i regalades aigües, on els brolladors de les fonts xisclaven d'una manera peculiar, dintre aquell silenci bucòlic ple de natura, trencats únicament per les veus dels excursionistes, el lladruc d’un gos calçador, o el crit d'un boletaire cridant al seu company de recerca.

(quatre excursionistes pujen des de Montcada al Turó, van recollin pel camí herbes : any 1926 arxiu Ramos)

Geologia

El Dr. J. Almera, un dels més prestigiosos geòlegs i arqueòlegs catalans va dedicar una gran part dels seus treballs científics per l’estudi de la geologia del nostre turó (figures A i B). Altres geòlegs van seguir també els passos d’Almera per continuar aprofundint en els treballs geològics que oferia el nostre turó.
Montcada, afavorida per aquest interès científic, va tenir un notable protagonisme, tant per les perspectives naturals com per la propera situació amb respecte a Barcelona. Precisament una de les cavitats que estaven en el nostre territori: la caverna de Can Sans molt rica en formació i concrecions calcaries (estalagmites i estalactites) va acaparar l’interès del Dr. J. Almera i va fer un descobriment molt interessant: un ullal d’òs Ursus Spelaeus i una valva de Pectunculus Gylcimeris. Malauradament abans d’efectuar el primer estudi i exploració de la caverna, uns obrers que treballaven en una cantera d’aquest indret, on es va descobrir la cova, van desfer-se de gran quantitat d’ossos molt probablement humans. Almera encara que va estar assabentat per uns companys excursionistes, no va poder arribar a temps per evitar aquest desgavell en contra de la ciència arqueologia, on possiblement hagués pogut descobrir-se quins tipus d’éssers humans habitaven la Montcada d’aquells temps.

(figura A)

Perfil de la vessant nord del turó de Montcada (segons el Dr. J. Almera):
1.- Pissarres maclíferes. 2.- Pissarres satinades. 3.- Grauwacka gresosa (silúric inf.). 4.- Pissarres ab Graptolites. 5.- Pissarres ab Leptoena corrugata. 6.- Calissa blava ab Orthoceras. 7.- Calissa griotte i dolomítica ab Encrinus.
Turó Fermí (a) estació del Nord: filó de pòrfit quarcifer.
(figura B)

Perfil del cim el turó de Montcada (segons el Dr.J. Almera). 1. Pissarres ab Graptolites. 2.- Alternança de calisses i pissarres ab Leptoena corrugata. 3.- Calissa blava nodulosa ab Orthoceras. 4.- Calissa griotte ab Encrinus.

La cantera d’Asland, independentment del material que es treu per l’elaboració del ciment, també s’han fet descobertes molt interessants i lucratives, doncs, al voltant de l’any 1990 coincidint amb l’explotació de les pissarres de la part baixa de la pedrera van aparèixer llargues vetes de color verd d’uns 5 a 10 centímetres de gruix i més de cinc metres de llarg en les pissarres grises, que va acaparar l’atenció de tothom. Així es descobrí una important veta d’un mineral ben curiós i bonic: la variscita. El jaciment de Montcada de variscites, molt probablement ha estat el millor jaciment trobat a Europa, alguns especialistes van més enllà afirmant que inclús del món. Aquest fosfat és de formació recent, aproximadament d’un milió d’anys. A Catalunya també s’han trobat a Gavà i recentment a la serra de Prades, entre altres. Tot i així, la qualitat i l’abundància de la variscita a Montcada fa que sigui el jaciment més remarcable.(1)

imatge: un exeplar de variscite, publicat a la Revista Minerales (1)
Però que és la variscita, perquè serveix? Bé és un mineral de color verd que segons la seva intensitat, un cop tallats i polits serveixen per l’ornamentació. Una gemma que cristal.litza en forma ròmbica.
Els antecedents històrics diuen que l’home des de sempre ha treballat els minerals per ús ornamental i màgic. Aquests són motiu d’un estudi exhaustiu de la talla a Catalunya i des de la prehistòria fins els nostres dies. Un exemple de la gran importància son les mines neolítiques de Gavà, les més antigues i conegudes d’Europa, on es treien importants quantitats d’aquest material per l’ornamentació. Ara després del descobriment realitzat a la cantera de la cementera Asland, ens fa pensar que el Turó hagués pogut tenir certa importància com a lloc de proveïment i també pel fet d’haver-se trobat a diferents llocs de la Catalunya prehistòrica.

La troballa a Montcada d’aquest mineral, com afirma Joan Rosell Riba ha obert portes –i dubtes- als arqueòlegs, i potser hauran de revisar les teories sobre els orígens de la mineria al nostre País.

L’ESPELEOLOGIA I L’EXCURSIONISME

L'espeleologia unida l’excursionisme ha esdevingut també un moviment important a Catalunya, avançat amb respecte a la resta de l'Estat. Les primeres exploracions espeleològiques l'any 1877 van ser realitzades a casa nostra: cova d'en Guilleuma; cova de la Mare de Déu de Montcada, dita així perquè es venerava la seva imatge; cova de l’ermità, cova del castell i la caverna de Can Sans.

Encara podem trobar la cova de la Mare de Déu en una antiga postal de l’any 1910, on es pot veure entre formacions calcàries, una imatge de la verge -d'en peus- , imatge (figura C) que no creiem hagi estat la primitiva(2), doncs, en el llibre “Santuarios marianos de Barcelona” de l’autor Àngel Fàbrega i Grau BCN 1954, on es diu que aquesta imatge era de marbre blanc, d'una mida petita, sense dir-nos s'estava o no asseguda.

Imatge C: Any 1910. Interior de la Cova de la Mare de Turó , amb ila matge esculpida de la Mare de Déu (Arxiu: Ramos)

La primera exploració coneguda i realitzada per excursionistes i espeleòlegs a la cova de Na Guilleuma va ser els joves components de la nova entitat excursionista de Catalunya anomenada: Associació d'excursions científiques de Catalunya. Aquesta primera exploració a la cavitat de na Guilleuma no va ser pas l’única, doncs, altres espeleòlegs com Font i Segué també la van explorar així com les altres cavitats que estaven en el nostre turó.

La descripció i valoracions personals sobre aquesta exploració realitzada a la cova de Na Guilleuma per l’emblemàtic espeleòleg català en mossèn Font i Sagué, el 29 de desembre de 1897, i publicada el mes de juliol de 1901 (3), podem extreure interessants observacions sobre la morfologia i les característiques d’aquesta cova-avenç, que entre altres coses m. Font i Sagué ens diu: (text original)

“No’m vaig fer, donchs, cap il.lusió de trobar una gran còva; tot lo més creya arribar al límit de les calices silúriques, però ni això fou possible, com veurem.”
(Boca d’accés a la Cova avenç de Na Guilleuma, arxiu Ramos)


“L’entrada sembla d’un avench, puix és quasi perpendicular”
“Acompanyat per Maspons i Camarasa i de dos joves amics de Montcada, comença l’exploració” La galeria té 50 centimetres a un metre d’amplada, d’altura variable, y té la direcció constant de nord-est a abdós costats, y a terra hi ha gran nombre d’esquerdes impracticables, les primeres per lo estretes y les segones per estar tapades ab pedres despreses del sostre, les quals esquerdes demostren que’l moviment que les produí fou molt enèrgich y sobtat “.
Després de baixar 15 metres per la ràpida pendent que forma aquesta galeria irregular, se troba un enfonçament ; abans de baixar-hi el sondejàrem y il.luminàrem ab el magnesium, poguent veure que donava pas a una galeria inferior. Hi baixàrem arrapant-nos per les roques de les parets y trobàrem una cambra d’uns sis metres de llarch per dos o tres d’ample, plena de malmeses estalactites. Al mig d’aquesta cambra hi havia un altre enfonzament o forat que’ns portà a una altra cambra de la mateixa amplada, llargada y direcció que la superior, ab un altre enfonzament que va a parar a una tercera cambra, una mica més petita que les anteriors, En l’extrem est d’aquesta darrera cambra hi ha un principi de galeria tapat per ensorraments del sostre, y al mitj un enfonzament que pot-ser conduiria a altres galeries, però que avuy està completament obstruit. Aquesta darrera cambra té móltes estalactites ben conservades, lo qual prova que no és gaire visitada, puix és una mica difícil baiar-hi..”

Com és pot veure la cova de Na Guilleuma amb una galeria de 15 metres que termina amb tres eixamplaments o cambres sobreposades de cinc a sis metres cadascuna. El conjunt té una fondària d’uns 20 metres.

...”No és, donchs, cap cosa de l’altre món, ni arriba de bon troç no ja a Montgat, sinó ni al límit de les calices silúriques.”

Nosaltres pensem que moltes de les cavitats obstruïdes i que han estat desobstruïdes posteriorment, han sorprès als mateixos espeleòlegs. Norbert Casteret un famós espeleòleg francès, va aconseguir veritables i sorprenents descobriments en coves que oferien aquestes dificultats i una vegada salvat aquest obstacle, les dimensions i recorregut de les noves galeries descobertes eren impressionants.

Catàleg de cavitats de Catalunya (4)

Així mateix és també remarcable el fet que el primer Catàleg de coves i avencs de Catalunya va començar precisament a Montcada: la Cova de Na Guilleuma, seguida de la resta de cavitats existents el turó.

Núm. 1 Cova de Na Guilleuma.
Situada al mateix turó. La boca baixa amb ràpida pendent, la baixada és una mica perillosa per les abundants i fondes esquerdes que es troben; la galeria molt irregular, doncs, en uns llocs s'eixamplen molt i amb uns altres, és precís arrossegar-se per terra; als 27 metres es troba una espècie de pou que desemboca en una altra cambra d'uns 5 metres de llargada per 2 ml. d'ample; aquest té un altre pou que va a una altra cambra, i el mateix es pot dir d'aquest.
De manera que hi ha tres cavitats o cambres sobreposades.
Estratigrafia: Calisses silúriques

Núm. 2 Cova del castell: 5 metres de fondària per 3,6 d'ample. El terra és pla. Situació: uns 400 ml. en direcció més amunt que l'anterior cavitat, dirigint-se al castell.
E: Calisses silúriques

Núm. 3 Cova de l'ermità. Prop de l'anterior (2) i se suposa que havia estat habitada com el nom així ho indica. No obstant, atès l'accidentalitat on es troba la seva ubicació, avui en dia, (any 1879) ens fa dubtar d’aquesta, suposada habitabilitat humana.
E: Calisses silúriques

Núm. 4 Cova de la Mare de Déu. Situada a prop del castell. Té un aspecte molt bonic i gaudeix d'una bona vista. El nom prové d'haver-se trobat la verge.
E: Calisses silúriques

Núm. 5 Caverna Prehistòrica de Can Sans. Fou descoberta en l'any 1882 amb motiu d'unes obres (cantera). Tenia abundants estalactites.
Lloc on molt probablement l’home prehistòric va viure. És en aquest lloc on el Dr. J .Almera troba l’any 1883, una peça de mandíbula de l’Ursus Speleus i una valva de Pectunculus Glycimeris, aquesta valva o closca de petxina tenia un ús que consistia en marcar la ceràmica tova en dibuixos geomètrics per ornamentar la ceràmica que elaboraven aquests antics i primitius montcadencs.
E. Calisses Tobacia quaternària

En relació a les excursions efectuades a les nostres muntanyes, hem pogut saber a través de diversa documentació consultada, principalment els butlletins i memòries de diverses entitats, excursionistes, clubs, ateneus, etc. un gran número d’excursions efectuades tant al Turó de Montcada com a l’església de Reixac i els seus boscos, principalment entre els darrers anys del segle XIX i primer quart del segle XX.
Una de les diferents excursions matinals molt repetida per gent de Barcelona era amb aquest itinerari: Montcada – Font Pudenta – Font de la Mitja Costa – Turó de Montcada- Sot de Tapioles – La Verdeguera- Font del Ferro- Coll de la Ventosa-Turó Blau-Sant Andreu.- (total 3 hores de caminada)
Altres excursionistes feien cap a Reixac per contemplar la seva església romànica i l’extensa visió panoràmica que ofereix aquest peculiar balcó natural sobre el Vallès. Troben entre la documentació consultada una crònica de l’any 1935 del CEC on es descriu l’escriptura de consagració de l’església de Reixac l’any 1049 i altres aspectes històrics d’aquesta bellesa del romànic. L’excursionisme obria als catalans l’afany de conèixer i estudiar el propi territori, i així sorgia una veritable cultura de sentit autòcton. (5)

Dibuix de Sant Pere de Reixac, realitzat l’any 1925 per A. Saurí Sirés, membre i excursionista del CEC








Notes:
(1) Publicació Revista Minerales, de BCN vol. VII núm. 1 any 1997, treball d'en Joan Rosell Riba.
(2) Quaderns núm, 1 de la Fundació Cultural Montcada. "La Mare de Déu del Turó, era una Verge negre? autor: Ricard Ramos
(3) Butlletí del CEC any XI juliol de 1901 núm. 78
(4) Quan es va publicar la Geografia de Catalunya dirigida per Carreras Candi, el Dr. Faura establí un catàleg espeleològic de Catalunya, en el qual consten 375 fenòmens espeleològics.
(5) L'excursionisme a Catalunya 1876-1976 Fundació Carulla-Font BCN any 1975. Editorial Barcino.

Ricard Ramos Jiménez, abril 2005

EL CULTE A SANT MIQUEL


Iconografia de l'Àgel Sant Miquel, el pesador d'ànimes

L’ermita del Turó i el culte a
Sant Miquel


El turó de Montcada com ja es sabut va tenir diversos assentaments humans, des del Neolític, segons els estudis d’un dels geòlegs més insignes de nostre país, en Mn. Jaume Almera, el qual també descriu una caverna prehistòrica sota mateix de la base del pic del Turó, on és va trobar un fragment de la mandíbula d’un ós: l’Ursus Spelaeus. Áquesta cova no era pas l’única, doncs, és prou conegut que altres cavitats es trobaven al voltant de l’antiga i desapareguda ermita. Aquesta peculiaritat prehistòrica malauradament ja no hi és, hem pagat, amb escreix, un alt altre tribut a la industrialització.

Quan no hi ha possibilitat de precisar la data d’unes troballes arqueològiques, una ermita, una esglèsia, etc. , és a dir, quan no tenim fonts documentals o arqueològiques, hem de fer servir altres fons per construir una hipòtesis més o menys fonamentada, com poden ser aquells fets i costums que coneixem al voltat de la història del lloc estudiat. Així doncs, l’estudi de les tradicions, els cultes, els costums o bé les peregrinacions, etc. poden omplir els buits històrics de la nostra desapareguda ermita, la qual cosa ens permetrerà endisar-nos una mica més en el coneixement dels secrets que guardava una de les ermites més ancestrals del Vallès.

Montcada ha estat durant segles un lloc important de peregrinació i d’advocació a una ancestral imatge trobada –segons la tradició- en una de les varies cavitats naturals que existien en aquest indret. Així, doncs, ha estat primer trobada i després venerada en la mateixa cova. Possiblement aquesta imatge susstituí a una altra molt més antiga, dedicada a la mare terra.

Els historiadors fan referència de la seva existència a través d’un document datat l’any 1134. També hem d’assenyalar el desconeixement de l’any de la seva consagració, un fet curiós, doncs, per contra l’ermita veïna de Reixac si disposem de molta més informació històrica. Això fa pensar que el Turó sigués d'origen, un lloc de veneració pagana.

Sabem que a més de la veneració a la Mare de Déu del Turó hi havia una altra advocació a l’arcàngel i príncep Sant Miquel. Però per lògica un àngel no pot ser mai un sant, doncs, no és un ésser humà si no un ésser alat que pertany a la cort celestial de Déu, per tant immaterial. Perquè ha estat, doncs, aquesta figura de “Sant Miquel” tan venerada, principalment en una determinada època, concretament entre els segles IX al X ? Per la por al primer mil.leni de la nostra era?.

A prop nostre, a Badalona, es troba el Monestir de Sant Jeroni de la Murtra on hi ha un altar dedicat a Sant Miquel, la qual cosa com ja ho diu a la publicació de la Fundació Cultural de Montcada, concretament en el primer número de la revista "Quaderns", el culte d’aquest sant alat està forçament lligat amb les “verges negres” i aquestes, segons els estudiosos, relacionades amb la deessa Isis d’Egipte i amb la pedra negra de la Kaaba.

L’arcàngel Sant Miquel està representat principalment per dues formes iconogràfiques, una amb vestit de guerrer i armat amb una espasa o una llança, lluitant contra el dimoni, una altra, potser la més profusament il·lustrada per pintors i artistes, ha estat simbolitzada com a pesador d’ànimes, San Miquel: aquest sosté una balança on hi ha en un dels plats una persona -una ànima-, l’altre és veu un dimoni que tracta de fer trampes per endur-se amb malifetes l’ànima del pobre mortal. Aquest simbolisme és molt versemblant amb el sentit religiós de l’antic Egipte, on Osiris és, també, un personatge encarregat de sostenir o presidir l’acte de pesar les ànimes dels morts. L’arcàngel Sant Miquel és en definitiva, una mena de “funcionari celestial” que actua mesurant els actes dels homes i fixant el seu destí en l’Eternitat.

Així podem afirmar que Sant Miquel és una advocació que esta plenament lligada a la fi del món. És sabut que en l’edat mitjana els temors de l’arribada del judici final era tan temut com esperat, no és d’estranyar que la societat d’aquella època li dediqués als voltats del segle X una fervorosa i atemorida adoració per demanar els favors a l’arcàngel de l’Apocalipsis que era a prop. Als voltants de l’any 1000 la societat europea patia una de les situacions més dramàtiques i esgarrifoses d’aquell gris segle. Arribat l’any 999 amb els seus darrers dies, les predicacions s’extremaren i l’ascetisme es pronuncià amb un grau alt. Els uns lliuraven llurs capitals als pobres; uns altres abandonaren les hisendes, per portar una vida d’abstinència i obtenir el perdó pels seus pecats. Bandades de penitents recorrien Europa mostrant els seus cossos esquinçats pels assots i el cilici.

La veneració, les construccions d’altars, les ofrenes a Sant Miquel, és un dels més antics del cristianisme peninsular; han estat moltes les ermites construïdes en llocs alts per allò d’estar més a prop del cel i de la justícia celestial, com: a Sant Miquel de l’Eramprunyà (any 994), Sant Miquel de Cuixà (947), Sant Miquel d’Escornalbou, Sant Miquel de Gallifa, Sant Miquel de Falgars, Sant Miquel d’Olèrdola (any 935), i un llarg, etc. També en coves i balmes naturals, com el culte troglodita de Sant Miquel del Fai, l’any 997.

Resum:
Exposada aquesta particularitat sobre el culte a l’arcàngel S. Miquel dalt del nostre Turó, podem acceptar al menys, que la nostra desapareguda ermita podria tenir una antiguitat més enllà de l’any 1134, doncs, els historiadors quan citen una data segons algun escrit llegit en un pergamí, no estan afirmant que allò sigui de tal any, simplement estan esmentant una cuestió puntual descrita en algun document com pot ser un acta notarial que parla sobre l’herència d’una persona que vol deixar un patrimoni a l’ermita de la Mare de Déu perquè cremés unes llànties per la sua memòria. Per una altra banda tampoc tenim la data de la seva consagració, la qual cosa podria alimentar la teòria que aquesta ermita sigués encara més antiga que la data dels documents estudiats. El que si sabem, això esta documentat, és que a la nostra desapareguda ermita es veneraven dues advocacions, una a la Mare de Déu i una altra a l’Arcàngel San Miquel. La qüestió és quina advocació ha estat la primera?. Nosaltres pensem que Sant Miquel, atès les circumstàncies històriques que hem exposat, en definitiva, una possibilitat de constatació històrica, doncs, passat “el efecte traumàtic del mil·lenari” , una advocació pren el relleu a una altra.

Després, entre els segles XII i XII, esclatà el fenomem de les verges negres arreu d’Europa prinicipament a França i Espanya, però això ja és una altra història.

Ricard Ramos Jiménez




19 de març 2008

PLÀNOL DE DIFERENTS BARONIES DE BARCELONA I ALTRES CONTRADES

Per veure la imatge més gran, clica sobre la mateixa

L'ERMITÀ RAGUÉS (històries de Montcada i Barcelona)

L’ERMITÀ RAGUÉS... (1)

MARINER DE BARCELONA?

Una Junta d’Obra formada pel Batlle i Prohoms de Montcada, en nom dels Consellers de Barcelona, administrava la capella de la Mare de Déu del Turó, essent privatiu de dita Junta la nominació de l’Obrer de dita ermita, com així consta en l’inventari de la capella, pres pels Obrers d’aquesta, l’any 1548.

“Desenvolupament del càrrec d’Obrer: els veïns de Montcada el tindrien en tanta estima que l’any 1547 es promogué una ferma qüestió per l’abús que cometeren els Consellers, nomenant Obrer del santuari a un mariner de Barcelona, anomenat Ragués. Molestats greument el Batlle i obrers perquè aquells ho havien estat en l’exercici de la possessió i administració de la capella, formularen raonada queixa, que de moment resultar sense profit. No volien passar per tal ignomínia els memorats Batlle i Obrers, i quan a l’any 1548 foren anomenats nous Consellers administradors de la Baronia de Montcada, acudiren aquestos en demanda de justícia. Vist per dits Consellers que la capella havia obrat a despeses de la baronia, i que no era el cas que gent de Barcelona regís dita capella, reposaren al Batlle i als Prohoms de Montcada en la primera possessió i administració del santuari. Manen al Batlle que era en Garau Albinyana i als prohoms que anomenessin l’Obrer, i Capellà que estava per dit obrer de dita capella. A més, feren manament que els obrers donessin compte cada any de l’inventari d’argent i robes de dita capella als Batlle i Prohoms com als administradors generals que són de la capella. Especial felicitació mereixen els consellers Carbó, Satorras, Marimon Gomis i Canyelles, per haver corregit l’abús que cometeren els seus immediats antecessors.”[2]

Se sap que la nostra antiga i desapareguda ermita tingué una especial advocació per part dels homes de la mar: pescadors i navegants. Són nombroses les cites que parlen de confraries de Barcelona que pujàvem en pelegrinatge a la nostra ermita. També destaquem que dintre de l’inventari d'aquella capella dedicada a la mare de Déu del Turó o del Castell de Montcada havien un bon nombre d’exvots penjats a les parets d’aquest santuari, moltes presentalles de cera, i també objectes relacions amb la mar: com penyora de corall, animals marins (assecats), així com un vaixell, segons inventari de la capella de l’any 1780. Podem afirmar que l’ermita del Turó de Montcada, atès la documentació consultada, era “refugi dels pescadors”[3]. Aquesta a més a més de l’altar a la Mare de Déu, tenia un altre dedicat a Sant Miquel Arcàngel.[4]

Moltes de les ermites, esglésies, abadies i santuaris situats en llocs alts, com per exemple: el Mont Saint-Michel a França, tenen una llarga i ancestral tradició de pelegrinatge per part dels homes de la mar, els quals confiàvem febrosament en aquelles imatges de rostres foscos: les Verges negres.[5]

Exvots esculpits en una llinda de la capella de Sant Simó de Mataró en record d’un atac dels turcs el 1691 (Edicions 62 , vol. IV de la Història de Catalunya)

El santuari del Turó de Montcada, la seva situació estratègica dalt d’un cim especialment atractiu per la seva forma piramidal, va ser un lloc de referència, de trobada i de pelegrinatge, principalment entre els mariners barcelonís. Tots ells fervorosos peregrins que pujàvem al nostre turó en demanda de protecció i de favors a la Mare de Déu de Turó. Això no és pas un fet aillat i d’un determinat territori, és un fet molt comú i coincident amb molts punts geogràfics del món occidental i, com ja hem exposat, versemblant amb l’abadia del Mont de Saint Michel.

Precisament en aquesta abadia benedictina hem pogut veure en un viatge personal a la Normandia (França), una reproducció d’un vaixell que està penjat al sostre en una de les varies capelles que conformem aquest alt i magnífic absis d’estil gòtic. Un vell vaixell de fusta, una prova inequívoca de la devoció i agraïment a la “verge negra” d’un anònim navegant que ha vist complert els seus desitjos.

Mont Saint –Michel (França), un exvot mariner (vaixell)

UN MARINER ANOMENAT RAGUÉS

D'altra banda, portem ací una curiosa notícia històrica publicada i divulgada l'any 1944 (6) a Barcelona.



Un conseller de Barcelona, l’any 1570

Un mati del mes d’agost de l’any 1598, es veia una petita embarcació de pesca que, pressa de les flames, anava poc a poc enfonsant-se en el mar, no lluny de la platja de Barcelona i dintre del moll que la protegia

L’incident no s’havia produït d’una forma casual, sinó que obeïa a una ordre dels Consellers. Aquests, anàvem acompanyats de dos obrers de la Ciutat i d’alguns oficials. Contemplaven, impassibles des del baluard de Migdia, l’espectacle que oferia la petita nau que és consumia sota l’acció del foc. Moments abans havien calat foc, en compliment de dita ordre. Tot això com a represàlia contra un mariner fugit i promotor d’un succés protagonitzat entre altres mariners i un grup de moros més un altre de forçats de la galera “Duc de Savoià”, arribada al port el dia 28 de juny, els quals estaven efectuant una neteja i extracció de sorres que els corrents marines emportaven a la boca del port, aquesta maniobra de drenatge – d’ací l’empipament dels pescadors- perquè l’autoritat, per facilitar dites tasques, feien fora les barques dels pescadors, doncs, feien nosa, ordenant-los, en repetides vegades, que traguessin del lloc dites barques de pesca, la qual cosa no van obeir i vàrem fer oïdes de mercader... Davant d’aquesta situació de desobediència, les autoritats van ordenar als moros i forçats a traslladar totes i cadascuna de les barques fora, aquesta actitud molestà als pescadors que no triguen gaire a enfrontar-se amb aquells pobres desgraciats, van començar a llaçar pedres contra ells i cops d’espasa, arribant aquesta situació a extrems ferotges, veien els obrers que la cosa s’embolicava, fugien cap a la ciutat per sol·licitar ajut. Alguns d’aquests infeliços també vàrem fugir cap la galera, un d’aquests va ser ferit, amb el resultat d’alguna costella trencada a conseqüència de les pedrades llançades des de la barca d’un mariner anomenat Ragués.

Dibuix de l’època: zona marítima de Barcelona i vista de la serralada Marina.

En resum: el cognom d’aquest mariner de Barcelona del segle XVI, coincideix amb nom i època amb aquell ermità del Turó de Montcada anomenat Ragués. Així doncs, podríem aventurar-nos i afirmar que és pot tractar del mateix personatge que durant un període curt de temps –un any- va ocupar el lloc d’ermità per mandat dels consellers de Barcelona.

Entre tots els ermitans i les ermitanes que hem pogut conèixer a través de la documentació consultada, aquest Ragués ha estat el més breu, potser influenciat pel seu propi caràcter violent i per altra banda la demanda de justícia dels obrers de la baronia davant d’aquest conflicte diguem “gremial”. Bé la qüestió fins aquí analitzada ens indica clarament que a l’any 1548 el santuari montcadí provocà indirectament, un primer conflicte “laboral o gremial” que hem pogut conèixer a través de la història ermitana del Turó, entre mariners de Barcelona i els obrers (veïns) de la Baronia de Montcada.

Ricard Ramos Jiménez


(1) Capítol VI del Llibre Nota històrica de la Mare de Déu del Castell de Montcada, del Mossèn Josep Mas, pbre. Tipografia Catòlica BCN l’any 1910.

(2) idem.

(3) idem. pàgina 27

(4)Obra citada pàg. 31

(5) A Saint Michel, com altres llocs, hi havia una cripta amb una esfinx negre. Jacques Huynen “El enigma de las virgenes negras”. Plaza & Janés. BCN 1974.

(6) Divulgación Histórica por el Instituto Municipal de Historia de la Ciudad Tomo II Edicions Ayma BCN 1946 “Singular incidente marinero en 1598”

13 de març 2008

EL NOSTRE PATRIMONI CAU¡


CAN SANS, UNA ANTIGA MASIA QUE CAU... LA NOSTRA MEMÒRIA... TAMBÉ!
SALVEM AQUEST MAS ABANS QUE NO SIGUI MASSA TARD!

04 de març 2008


"El poder llibertari" any 1936-1937. Un dels molts controls efectuats per patrullers de la CNT/FAI.


(image de l'esquerra)

Rètol de propaganda republicana escrit en anglès, cridant l’atenció dels països no bel·ligerants amb Espanya, per denunciar els nombrosos bombardeigs feixistes sobre la població civil. A Catalunya van ser demolidors aquests atacs aeris, especialment a la ciutat de Barcelona, Lleida, Granollers, entre altres poblacions. Montcada, per exemple, hi han contabilitzats tres atacs realizats per l'aviació legionaria italiana amb base a Palma de Mallorca, en aquest cas sobre punts estratrègics (industria de guerra). A la fàbrica Asland es va col.locar una bateria anti-aeria per defensar aquesta fàbrica. Una altra factoria de Montcada que estava com objectiu de guerra per l'aviació enemiga, era Can Armengol (estava emplaçada en el Pla d'en Coll) la qual va canviar la fabricació de rajols (mosaics) per munició.


(a la foto esquerra: vehícle "blindat" de la CNT de Montcada, desfilant per l'avinguda de la Diagonal de Barcelona, anant al front d'Aragó (any 1937).
(arxiu Ramos)

foto dreta: empresonament a Madrid de Lluís Companys president de la Generalitat de Catalunya i altres consellers de la Generalit, desprès que Lluís Companys proclamés a Barcelona l'Estat Català (any 1934).




Esquerra: Constitució II República any 1931; centre: antic bitllet de RENFE;dreta: bitllet de 25 cts. Ajuntament de Montcada any 1937 Guerra Civil.