Iconografia de l'Àgel Sant Miquel, el pesador d'ànimes
L’ermita del Turó i el culte a
Sant Miquel
Sant Miquel
El turó de Montcada com ja es sabut va tenir diversos assentaments humans, des del Neolític, segons els estudis d’un dels geòlegs més insignes de nostre país, en Mn. Jaume Almera, el qual també descriu una caverna prehistòrica sota mateix de la base del pic del Turó, on és va trobar un fragment de la mandíbula d’un ós: l’Ursus Spelaeus. Áquesta cova no era pas l’única, doncs, és prou conegut que altres cavitats es trobaven al voltant de l’antiga i desapareguda ermita. Aquesta peculiaritat prehistòrica malauradament ja no hi és, hem pagat, amb escreix, un alt altre tribut a la industrialització.
Quan no hi ha possibilitat de precisar la data d’unes troballes arqueològiques, una ermita, una esglèsia, etc. , és a dir, quan no tenim fonts documentals o arqueològiques, hem de fer servir altres fons per construir una hipòtesis més o menys fonamentada, com poden ser aquells fets i costums que coneixem al voltat de la història del lloc estudiat. Així doncs, l’estudi de les tradicions, els cultes, els costums o bé les peregrinacions, etc. poden omplir els buits històrics de la nostra desapareguda ermita, la qual cosa ens permetrerà endisar-nos una mica més en el coneixement dels secrets que guardava una de les ermites més ancestrals del Vallès.
Montcada ha estat durant segles un lloc important de peregrinació i d’advocació a una ancestral imatge trobada –segons la tradició- en una de les varies cavitats naturals que existien en aquest indret. Així, doncs, ha estat primer trobada i després venerada en la mateixa cova. Possiblement aquesta imatge susstituí a una altra molt més antiga, dedicada a la mare terra.
Els historiadors fan referència de la seva existència a través d’un document datat l’any 1134. També hem d’assenyalar el desconeixement de l’any de la seva consagració, un fet curiós, doncs, per contra l’ermita veïna de Reixac si disposem de molta més informació històrica. Això fa pensar que el Turó sigués d'origen, un lloc de veneració pagana.
Sabem que a més de la veneració a la Mare de Déu del Turó hi havia una altra advocació a l’arcàngel i príncep Sant Miquel. Però per lògica un àngel no pot ser mai un sant, doncs, no és un ésser humà si no un ésser alat que pertany a la cort celestial de Déu, per tant immaterial. Perquè ha estat, doncs, aquesta figura de “Sant Miquel” tan venerada, principalment en una determinada època, concretament entre els segles IX al X ? Per la por al primer mil.leni de la nostra era?.
A prop nostre, a Badalona, es troba el Monestir de Sant Jeroni de la Murtra on hi ha un altar dedicat a Sant Miquel, la qual cosa com ja ho diu a la publicació de la Fundació Cultural de Montcada, concretament en el primer número de la revista "Quaderns", el culte d’aquest sant alat està forçament lligat amb les “verges negres” i aquestes, segons els estudiosos, relacionades amb la deessa Isis d’Egipte i amb la pedra negra de la Kaaba.
L’arcàngel Sant Miquel està representat principalment per dues formes iconogràfiques, una amb vestit de guerrer i armat amb una espasa o una llança, lluitant contra el dimoni, una altra, potser la més profusament il·lustrada per pintors i artistes, ha estat simbolitzada com a pesador d’ànimes, San Miquel: aquest sosté una balança on hi ha en un dels plats una persona -una ànima-, l’altre és veu un dimoni que tracta de fer trampes per endur-se amb malifetes l’ànima del pobre mortal. Aquest simbolisme és molt versemblant amb el sentit religiós de l’antic Egipte, on Osiris és, també, un personatge encarregat de sostenir o presidir l’acte de pesar les ànimes dels morts. L’arcàngel Sant Miquel és en definitiva, una mena de “funcionari celestial” que actua mesurant els actes dels homes i fixant el seu destí en l’Eternitat.
Així podem afirmar que Sant Miquel és una advocació que esta plenament lligada a la fi del món. És sabut que en l’edat mitjana els temors de l’arribada del judici final era tan temut com esperat, no és d’estranyar que la societat d’aquella època li dediqués als voltats del segle X una fervorosa i atemorida adoració per demanar els favors a l’arcàngel de l’Apocalipsis que era a prop. Als voltants de l’any 1000 la societat europea patia una de les situacions més dramàtiques i esgarrifoses d’aquell gris segle. Arribat l’any 999 amb els seus darrers dies, les predicacions s’extremaren i l’ascetisme es pronuncià amb un grau alt. Els uns lliuraven llurs capitals als pobres; uns altres abandonaren les hisendes, per portar una vida d’abstinència i obtenir el perdó pels seus pecats. Bandades de penitents recorrien Europa mostrant els seus cossos esquinçats pels assots i el cilici.
La veneració, les construccions d’altars, les ofrenes a Sant Miquel, és un dels més antics del cristianisme peninsular; han estat moltes les ermites construïdes en llocs alts per allò d’estar més a prop del cel i de la justícia celestial, com: a Sant Miquel de l’Eramprunyà (any 994), Sant Miquel de Cuixà (947), Sant Miquel d’Escornalbou, Sant Miquel de Gallifa, Sant Miquel de Falgars, Sant Miquel d’Olèrdola (any 935), i un llarg, etc. També en coves i balmes naturals, com el culte troglodita de Sant Miquel del Fai, l’any 997.
Resum:
Exposada aquesta particularitat sobre el culte a l’arcàngel S. Miquel dalt del nostre Turó, podem acceptar al menys, que la nostra desapareguda ermita podria tenir una antiguitat més enllà de l’any 1134, doncs, els historiadors quan citen una data segons algun escrit llegit en un pergamí, no estan afirmant que allò sigui de tal any, simplement estan esmentant una cuestió puntual descrita en algun document com pot ser un acta notarial que parla sobre l’herència d’una persona que vol deixar un patrimoni a l’ermita de la Mare de Déu perquè cremés unes llànties per la sua memòria. Per una altra banda tampoc tenim la data de la seva consagració, la qual cosa podria alimentar la teòria que aquesta ermita sigués encara més antiga que la data dels documents estudiats. El que si sabem, això esta documentat, és que a la nostra desapareguda ermita es veneraven dues advocacions, una a la Mare de Déu i una altra a l’Arcàngel San Miquel. La qüestió és quina advocació ha estat la primera?. Nosaltres pensem que Sant Miquel, atès les circumstàncies històriques que hem exposat, en definitiva, una possibilitat de constatació històrica, doncs, passat “el efecte traumàtic del mil·lenari” , una advocació pren el relleu a una altra.
Després, entre els segles XII i XII, esclatà el fenomem de les verges negres arreu d’Europa prinicipament a França i Espanya, però això ja és una altra història.
Ricard Ramos Jiménez
Quan no hi ha possibilitat de precisar la data d’unes troballes arqueològiques, una ermita, una esglèsia, etc. , és a dir, quan no tenim fonts documentals o arqueològiques, hem de fer servir altres fons per construir una hipòtesis més o menys fonamentada, com poden ser aquells fets i costums que coneixem al voltat de la història del lloc estudiat. Així doncs, l’estudi de les tradicions, els cultes, els costums o bé les peregrinacions, etc. poden omplir els buits històrics de la nostra desapareguda ermita, la qual cosa ens permetrerà endisar-nos una mica més en el coneixement dels secrets que guardava una de les ermites més ancestrals del Vallès.
Montcada ha estat durant segles un lloc important de peregrinació i d’advocació a una ancestral imatge trobada –segons la tradició- en una de les varies cavitats naturals que existien en aquest indret. Així, doncs, ha estat primer trobada i després venerada en la mateixa cova. Possiblement aquesta imatge susstituí a una altra molt més antiga, dedicada a la mare terra.
Els historiadors fan referència de la seva existència a través d’un document datat l’any 1134. També hem d’assenyalar el desconeixement de l’any de la seva consagració, un fet curiós, doncs, per contra l’ermita veïna de Reixac si disposem de molta més informació històrica. Això fa pensar que el Turó sigués d'origen, un lloc de veneració pagana.
Sabem que a més de la veneració a la Mare de Déu del Turó hi havia una altra advocació a l’arcàngel i príncep Sant Miquel. Però per lògica un àngel no pot ser mai un sant, doncs, no és un ésser humà si no un ésser alat que pertany a la cort celestial de Déu, per tant immaterial. Perquè ha estat, doncs, aquesta figura de “Sant Miquel” tan venerada, principalment en una determinada època, concretament entre els segles IX al X ? Per la por al primer mil.leni de la nostra era?.
A prop nostre, a Badalona, es troba el Monestir de Sant Jeroni de la Murtra on hi ha un altar dedicat a Sant Miquel, la qual cosa com ja ho diu a la publicació de la Fundació Cultural de Montcada, concretament en el primer número de la revista "Quaderns", el culte d’aquest sant alat està forçament lligat amb les “verges negres” i aquestes, segons els estudiosos, relacionades amb la deessa Isis d’Egipte i amb la pedra negra de la Kaaba.
L’arcàngel Sant Miquel està representat principalment per dues formes iconogràfiques, una amb vestit de guerrer i armat amb una espasa o una llança, lluitant contra el dimoni, una altra, potser la més profusament il·lustrada per pintors i artistes, ha estat simbolitzada com a pesador d’ànimes, San Miquel: aquest sosté una balança on hi ha en un dels plats una persona -una ànima-, l’altre és veu un dimoni que tracta de fer trampes per endur-se amb malifetes l’ànima del pobre mortal. Aquest simbolisme és molt versemblant amb el sentit religiós de l’antic Egipte, on Osiris és, també, un personatge encarregat de sostenir o presidir l’acte de pesar les ànimes dels morts. L’arcàngel Sant Miquel és en definitiva, una mena de “funcionari celestial” que actua mesurant els actes dels homes i fixant el seu destí en l’Eternitat.
Així podem afirmar que Sant Miquel és una advocació que esta plenament lligada a la fi del món. És sabut que en l’edat mitjana els temors de l’arribada del judici final era tan temut com esperat, no és d’estranyar que la societat d’aquella època li dediqués als voltats del segle X una fervorosa i atemorida adoració per demanar els favors a l’arcàngel de l’Apocalipsis que era a prop. Als voltants de l’any 1000 la societat europea patia una de les situacions més dramàtiques i esgarrifoses d’aquell gris segle. Arribat l’any 999 amb els seus darrers dies, les predicacions s’extremaren i l’ascetisme es pronuncià amb un grau alt. Els uns lliuraven llurs capitals als pobres; uns altres abandonaren les hisendes, per portar una vida d’abstinència i obtenir el perdó pels seus pecats. Bandades de penitents recorrien Europa mostrant els seus cossos esquinçats pels assots i el cilici.
La veneració, les construccions d’altars, les ofrenes a Sant Miquel, és un dels més antics del cristianisme peninsular; han estat moltes les ermites construïdes en llocs alts per allò d’estar més a prop del cel i de la justícia celestial, com: a Sant Miquel de l’Eramprunyà (any 994), Sant Miquel de Cuixà (947), Sant Miquel d’Escornalbou, Sant Miquel de Gallifa, Sant Miquel de Falgars, Sant Miquel d’Olèrdola (any 935), i un llarg, etc. També en coves i balmes naturals, com el culte troglodita de Sant Miquel del Fai, l’any 997.
Resum:
Exposada aquesta particularitat sobre el culte a l’arcàngel S. Miquel dalt del nostre Turó, podem acceptar al menys, que la nostra desapareguda ermita podria tenir una antiguitat més enllà de l’any 1134, doncs, els historiadors quan citen una data segons algun escrit llegit en un pergamí, no estan afirmant que allò sigui de tal any, simplement estan esmentant una cuestió puntual descrita en algun document com pot ser un acta notarial que parla sobre l’herència d’una persona que vol deixar un patrimoni a l’ermita de la Mare de Déu perquè cremés unes llànties per la sua memòria. Per una altra banda tampoc tenim la data de la seva consagració, la qual cosa podria alimentar la teòria que aquesta ermita sigués encara més antiga que la data dels documents estudiats. El que si sabem, això esta documentat, és que a la nostra desapareguda ermita es veneraven dues advocacions, una a la Mare de Déu i una altra a l’Arcàngel San Miquel. La qüestió és quina advocació ha estat la primera?. Nosaltres pensem que Sant Miquel, atès les circumstàncies històriques que hem exposat, en definitiva, una possibilitat de constatació històrica, doncs, passat “el efecte traumàtic del mil·lenari” , una advocació pren el relleu a una altra.
Després, entre els segles XII i XII, esclatà el fenomem de les verges negres arreu d’Europa prinicipament a França i Espanya, però això ja és una altra història.
Ricard Ramos Jiménez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada