30 de juliol 2009

UN ANTIC MANUSCRIT DE 1380


Manuscrit d’una de les visites pastorals del Bisbe de Barcelona, l’any 1380 i efectuada a la parròquia església de Santa Engràcia, un any abans que aquesta parròquia es traslladés de la Pobla Vella a la Pobla Nova de Montcada.
(Document original de l’Arxiu Diocesà de Barcelona)

25 de juliol 2009

EL BAGUL DELS RECORDS...

Una part del tríptic de propaganda de la Urbanització de "Santa Maria de Moncada" l'any 1945, on s'anuncia "La Parrilla de Oro", un vell restaurant o "parador" situat a peu de carretera, on la família Eduard Loscos va estar molts anys regentant el mateix amb molta popularitat i encert.

23 de juliol 2009

NOTÍCIES ANTIGUES... D'HEMEROTEQUES

Font: Arxiu d'Història de Barcelona. Revistes antigues.

"Revista ilustrada de sports" "Los deportes", 13 de febrer de 1909 pàgina 31.
Per veure la imatge més gran, cal "clicar" sobre la mateixa.

14 de juliol 2009

UN APUNT SOBRE L'ESCUT MUNICIPAL DE MONTCADA

El nostre Escut ha sofert al llarg del temps diversos canvis. L’actual, és de data de l’any 1993 desprès de ser aprovat en un Ple Municipal.

L’informe tècnic que es va sol·licitar va establir uns postulats molt clars, basats en anàlisis documentals sobre la prolífera família de Nobles Catalans de l'Edat Mitjana -"Els Montcadas" i que en el segle XI van prendre el nom del lloc on hi havia aquell roquer i alt castell.

Entre altres conclusions, l’informe definia que:
” L’escut de Montcada és probablement dels més antics de Catalunya juntament amb els Quatre Pals dels Comtes de Barcelona .”

Parlar sobre la història d’aquest escut ens donaria per molt. El “segell municipal“ representatiu del nostre poble ha variat moltes vegades, ens referirem només en aquest escrit a un dels molts canvis que s’han produït durant la llarga història del nostre municipi. És tracta de l’acord municipal que es va prendre l’any 1939, un cop finalitzada la Guerra Civil, la qual cosa calia, atès les circumstàncies polítiques del moment, substituir-lo per aquell altre que aleshores existia, i entre altres raons, per estar redactat en català.



Evolució del segell municipal (escut), d'
esquerra a dreta: Anys 1900 a 1931; Anys 1931 a 1939 (època Republicana); Any 1939....

Formaven part d’aquell Ajuntament: Antonio de P. Mestres Mas (Alcalde), José Valldepérez Pla (Alcalde 2º), Antonio Viñals Jorba (Alcalde 3º), Plácido Riba Borras (Alcalde 4º) i Juan Arjalaguer Sala (Secretari).

Ple Municipal 19/5/1939: [..]”Seguidamente el Sr. Alcalde expuso la conveniencia de confeccionar un nuevo sello del Ayuntamiento (1) por estar redactado el corriente en catalán y venir usándose en la actualidad otro antiguo y como sea que D. Alberto Ubach (2) ha efectuado un estudio con referencia al escudo más adecuado que podría usar el Ayuntamiento, razonándolo en escrito, al que se ha dado lectura, por unanimidad se acuerda : Substituir el actual sello del Ayuntamiento por otro de forma circular con la inscripción Ayuntamiento de Montcada y Reixach y en el centro un escudo representando o reproduciendo el que habían usado los Montcadas o sea campo de gules con ocho besantes de oro perpetuándose así el escudo de la Condal Casa de Montcada. Acordose también que el razonado escrito de que se deja mención forme parte del expediente que ha de incoarse y significar el agradecimiento de la Corporación municipal a D. Alberto Ubach por el estudio que el expresado efecto ha llevado a cabo. “

Notes:

(1)L’Escut aprovat va perdurar fins l’any 1993, fent-se alguna que altre modificació en la dècada dels 70 per adaptar-se al canvi de nom del poble que va passar de Moncada y Reixach a Montcada i Reixac . Va substituir aquell altre que va ser utilitzat al llarg del segle XIX i primer terç del segle XX que reproduïa la imatge del Turó de Montcada coronat per l’Ermita i que encara avui es pot veure a la façana de la Casa de la Vila.

(2)El Sr. Albert Ubach i Mascaró, és un dels fills del poeta i dramaturg Francesc Ubach i Vinyeta. Tant ell com el seu pare van ser estiuejants a Montcada durant dècades. L’Albert, afeccionat a la història, es va dedicar a recopilar molt material referit al nostre poble i que la seva major part d’aquest, es troba avui dipositat a la Fundació Cultural de Montcada.

Josep Bacardit
Ricard Ramos

13 de juliol 2009

ELS NOMS DELS CARRERS

De qui són els carrers?

La pregunta hauria de ser contestada amb una obvietat: dels veïns!!!.

La propietat del carrer hauria de ser de tots, començant evidentment per donar-li el nom que reuneixi el màxim de consens possible, atès que la unanimitat desitjable és difícil d’aconseguir, entre el veïnat.

Bé, doncs , aquesta obvietat sembla que s’oblida molt fàcilment. El nom d’un carrer hauria de ser “neutre” però les paraules i els noms com són bategats fan en molts casos que la neutralitat no existeixi.

Heu arribat a pensar algun cop com i per què es canvia el nom a un carrer? .

Com a norma general, s’acostuma a fer després d’algun canvi de signe polític, principalment si el mateix és de regim polític: dictadura, democràcia, república, monarquia, etc). Per resumir-ho, sempre depenent d’on bufen els vents....,molts dels seus noms seran substituïts per uns altres més idonis al sistema polític dominant. És significatiu i molt simptomàtic quan el nom va associat algun que un altre polític, governador civil, militar, etc. Els canvis són automàtics, sobre tot durant el segle XX un període que ha patit innumerables esdeveniments i que han fet inevitable l’afecte pendular.

Però en canvi, ja és ben curiós, com s’ha mantingut i encara perdura en el temps els noms dedicats a terratinents que en el segle XIX eren els que hi “cedien” -en realitat venien- terrenys per a poder urbanitzar. Sense voler entrar en els mèrits que poguessin tenir, que segurament en molts casos hi eren, el fet és que el manteniment d’aquests noms ens recorden el significat d’unes paraules -ara ja en desús- de: qui era el senyor i qui era l’amo d’aquella terra, fabrica , etc., fent tot plegat, perquè passin a la historia només aquella burgesia o classe benestant que es va enriquir i molt a costa dels treballadors. Sembla, doncs, completament injust que sols es recordi a una part. Quants noms de treballadors, líders sindicals d’aquella època són recordats? Quants d’ells varen deixar la vida en vagues, enfrontaments, guerres, etc. i que molts d’aquells terratinents van organitzar-les o provocar-les? Quants carrers ens recorden aquella gent, aquells lluitadors de classe?... pocs, molts pocs.

A Montcada, com a molts pobles d’arreu, no som pas diferents, s’han seguit les modes de torn imposades, canviant els noms dels carrers que ens recordaven la dictadura i afegint aquell punt ideològic que depenent de qui manava eren d’un o un altre color.


A Montcada hi ha casos significatius que no deixen de ser una bona lliçó d’història i que malgrat les imposicions politiques han mantingut popularment el noms que eren coneguts, són aquells que es transmeten de pares a fills a banda de que diguin les plaques de les cantonades.

Exemples: L’actual plaça Lluís Companys ha viscut diferents canvis, és a dir: Plaça Rafael del Rio ( 1923-1931 i 1939-1980), Plaça Fermin y Galan ( 1931-1939) . Molts montcadencs la continuen anomenant-la tal com ho feien els seus pares: la Plaça de l’Envelat , tot i que s'esta imposant un altre : la plaça de l'Ambulatori.

L’actual carrer Bogatell va canviar el seu nom l’any 1916 que va passar a dir-se carrer Carbonell, durant la República va passar a anomenar-se carrer Enric Giralt - funcionari municipal que va morir a Barcelona el 19 de Juliol de 1936 en esclatar la Guerra Civil- finalitzada aquesta va recuperar el nom d’en Carbonell fins que l’any 1979 - ja en la democràcia- va canviar el nom popularment pel qual sempre havia estat recordat: carrer Bogatell

El carrer Major: l’any 1929 va canviar per Alfons XIII, a la República va recuperar l’original nom; l’any 1939 carrer del Generalisimo Franco, fins la dècada de 1970 que va tornar a recuperar una altra vegada aquell pel qual tothom l’identifica: Carrer Major.

Plaça de l’Església. És segurament l’exemple més clar del que diem, malgrat que l’any 1931 va ser anomenada Plaça de la República i l’any 1939 com a plaça de José Antonio Primo de Rivera, per contra sempre s’ha dit Plaça de l’Església.

Un altre exemple, aquells rètols que ens recorden a noms de personatges del segle XIX i que seguin la lògica democràtica no s’explica com encara perduren: El carrer Duc de Tetuan manté aquesta denominació, malgrat el parèntesi de la República que va anomenar-se carrer dels Màrtirs de Jaca. El Duc de Tetuan representa a un personatge d’aquella “rància” aristocràcia com va ser Leopoldo O’Donell, general i cap de consell de ministres en l’època del regnat de Isabel II i que entre altres coses –Guerra Carlina- es va dedicar, junts amb altres generals d’aquell temps, a bombardejar de tant en tant la ciutat de Barcelona.

Una vegada superada la febre de la primera fase de canvis que es van produir amb el retorn al regim democràtic l’any 1977 , ara sembla que poc a poc les coses agafen un camí més racional i sembla que ja es té compta – com a mínim aquesta es la intenció- amb l’opinió de gent entesa en la matèria que ofereixen les seves propostes i assessorament. Si volem que un nom perduri no hi ha altra opció que seguir el camí que s’ha obert, cal comptar amb els veïns a l’hora de decidir sobre el nom que haurà de portar un carrer, plaça, edifici, etc la qual cosa té més transcendència que el que sembla a primera vista.


Josep Bacardit

11 de juliol 2009

EL BAGUL DELS RECORDS...


Antiga fotografia d'en Josep Busquets (anys 1920-30)
"Una excursió del Foment de la Sardana de Montcada"
(el lloc on està situat el Bus és a la Carretera Vella)
Per veure la imatge més gran, "clica" sobre la mateixa.


09 de juliol 2009

"IN MEMORIAM" DE DOS BENEFACTORS

Entre les moltes famílies burgueses i benestants que van triar Montcada per passar l’estiu, entre el segle XIX i XX, podem destriar dos personatges que pel seu tarannà benefactor van aportar de manera altruista un bon nombre d’obres socials i culturals, les quals varen contribuir i incidir en benefici del nostre poble.

Domingo Fins Sagarra, va ser un benefactor nat, mitjançant donacions, obres socials i culturals, que han deixat penjada i que encara avui perduren. Uns altres, la família Ubach, principalment a través d’Albert Ubach, van fer possible que avui Montcada tingui un important patrimoni documental sobre la seva història.


PETITA BIBLIOGRAFIA DE DOMINGO FINS I SAGARRA


Domingo Fins va néixer a Mataró l’any 1835, el més petit d’una família de sis fills, en que les cinc grans eren noies. Als dos anys es va quedar sense pare i ell va créixer envoltat de mare i germanes. La seva era una família benestant, per part paterna provenia de notaris i senyors d’Argentona i per part materna, l’avi Sagarra era d’Arenys, feia vaixells i tenia negocis a Cuba on hi havia mort; l’àvia era de la família dels Viade (emparentada amb els Biada, (Miquel Biada va fer portar el tren fins a Mataró i es va canviar el cognom).

(imatge d'en Domingo Fins)

L’any 1857 marxa de Mataró cap a Barcelona; el 1866 es casa amb Josefa Diaz Serra, filla de mariner que viatjava contínuament a Cuba i de mare nascuda a Vilanova i la Geltrú, ciutat també on abundaven els nomenats “indians”. És Agent de Duanes, té empresa pròpia. L’any 1880 la senyora Fins compra els terrenys situats al c/ Sant Antoni -també nomenat camí de Sant Iscle- de Montcada Reixac, a Anna Galzeran i es construeix la torre nomenada Torre Fins, tal com figura encara al reixat de l’entrada.

El 1886 traslladen el seu domicili, prop de la Via Laietana de Barcelona, al c/ Princesa, 56, entresòl, cantonada c/ Industria (actualment Pg. Picasso) en un edifici construït per Antoni Cuyas i dissenyat per l’arquitecte Enric Sagnier; cal esmentar que tant l’un com l’altre tenen relació amb Montcada, el primer per diverses propietats i el segon per ser l’arquitecte de l’antiga Església Parroquial, cremada i enderrocada el 1936.

Els Fins, matrimoni sense fills, venen a passar l’estiu com d’altres tantes famílies de Barcelona que estiuejaven a Montcada sobretot atrets per les seves aigües i fonts; hi ha diverses fotografies on es poden veure sortides al cim del Turó i d’altres. El 1897 mor la senyora Fins; tot i que gestiona l’empresa de Duanes que té Domingo Fins amb altres socis a Barcelona i Port-Bou, les estades a Montcada són cada vegada més llargues i sovint. El 1909 trobem un altre domicili de Domingo Fins a Barcelona, al c/ Cortes 390 (ara Gran Via).

Inicia una etapa de “mecenatges” a Montcada Reixac: les portes de l’Església, les de la Casa de la Vila, la restauració de la capelleta de Sant Antoni, a la façana de Cal Pursals, l’obra, el 1909, de l’Associació Benefico-Instructiva, a l’antic Cafè Colon, conegut actualment com a ABI i on es desenvolupen tota mena d’activitats culturals i educatives, amb un Patronat que ha de vetllar pels interessos del poble... i un projecte molt important, el que havia de ser Asil (també nomenat Hospital) pels avis de Montcada en els terrenys propietat de l’Ajuntament però que el senyor Fins n’assumia tot el cost. Des de l’any 1915, ja trobem que figura en el Cens de Montcada, amb tot això i per la seva edat sembla que es deuria dedicar de ple a Montcada, tot i que hi ha el document de propietat de dues tombes al Cementiri de Montjuïc on hi ha enterrada la seva esposa i on ell desitja ser enterrat.

De totes les germanes no n’hi va sobreviure cap i només una s’havia casat i havia tingut descendència, tots vivint a Mataró. El cas és que poc abans de morir-se, ja en plena efervescència de la construcció del futur Asil-Hospital fa testament per deixar ben lligat el tema econòmic; fa hereva universal a Elisa Roca Mestres, la seva serventa amb l’encàrrec de dissoldre la Societat de Duanes i vendre les accions que tenia del Crèdit Lyonnais per fer front als pagaments de l’edifici; també deixa la quantitat de 2.500 pessetes a una altra serventa, la Joana Suarez i Fontanals, esposa del Miquel Galofre, nomenat l’Arengader. De tot això en va quedar la casa-torre Fins on la família formada per l’Elisa Roca i en Miquel Capdevila, al qual també havia nomenat com a marmessor, s’hi quedaren a viure i on encara hi viuen els seus descendents. Amb agraïment es canvià el nom del carrer Sant Antoni pel de Domingo Fins.
El senyor Fins morí a l'edat de 84 anys.



ARXIU UBACH - FAMILIA UBACH

(estracte del treball publicat a "Quaderns" (Fundació Cultural de Montcada) del mes de desembre de 2008 i escrit per Elisenda Bertran)

"El senyor Francesc Ubach i Vinyeta va néixer a Tiana l'any 1843 i va morir l'any 1013 a Barcelona. Poeta i dramaturg pertanyent al moviment de la "Renaixença". Va ser contemporani i amic d'Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer i de Marià Aguló. Publicà diversos llibres de poesies líriques, però cultivà especialment el romanç històric i de caràcter social.

La família Ubach estiuejava a Montcada i segons les seves pròpies paraules, consideraven el poble com un "recó del cel" probablement sigui per sentir-s'hi tan bé que recollien tot el material escrit que tingués a veure amb aquest indret. Així la majoria de documents de l'arxiu Ubach (donació de la família a la Fundació Cultural de Montcada) són retalls de premsa, notes i fitxes que es refereixen a Montcada i Reixac. El fill d'aquest escriptor en Albert Ubach i Mascaró, era afeccionat a l'estudi de la història i es va dedicar, com el seu pare, a espigolar totes les referències històriques però també va recollir totes les anècdotes i fets curiosos de Montcada des de finals del segle XIX fins a mitjans del segle XX. Són petites històries transcrites amb paciència i a mà que contenen l'alè de la cosa viscuda i que parlen de persones i de fets que no ens hauria estat possible de conèixer si no hagués estat per aquesta tasca.

(caricatura d'en Francesc Ubach i Vinyeta)

Nota: Agraïm a la família Riera - Capdevila per facilitar-nos les dades bibliogràfiques i la imatge d'en Domingo Fins. Moltes gràcies

04 de juliol 2009

EL BAGUL DELS RECORDS...


Can Panxa (s. XVIII)

Aquesta masia fou lloc de trobada de caçadors montcadesos i barcelonins des de mitjan segle XIX fins als volts de l’any 1925- El camí del torrent de Vall-llosera anava des del Besòs fins a la masia de can Panxa, passant per la font del Tort. Era un lloc molt adequat per a la cacera, la qual normalment acabava amb un dinar en aquesta masia. El nom de can Panxa li fou donat pels propis caçadors, ja que l’amo de la casa era un home de ventre voluminós. Aquest nom ha anat acompanyant tots els habitants de la masia, els quals, com ha passat a d’altres masos, no eren coneguts pels seus propis cognoms.