23 de juny 2010

LA QUINTA FORCA.

És una expressió que actualment serveix per significar quan una cosa o persona es troba molt lluny. També serveix quan un vol expressar que la qüestió no t’importa res o en alguns casos vol significar un “ves a fer punyetes” per no dir : “ves a la merd..”

Però d’on ve aquesta dita?... doncs bé, a principis del segle XIX tenia un significat molt diferent, aquest:

Les forques van ser, des de l’Edat mitjana fins al segle XIX, un element quotidià al paisatge barceloní. En el període feudal els senyors tenien dret a alçar forques a les seves terres per demostrar el seu poder jurisdiccional. Generalment hi havia forques de caràcter fix, tot i que en ocasions especials se n’instal·laven de temporals. A Barcelona hi havia 4 forques a les portes de la ciutat situades als quatre punts cardinals (Pla de Palau, Portal de Sant Antoni, Pla de la Boqueria i Creu Coberta) i la cinquena estava extramurs de la ciutat, en una cruïlla de camins més aviat allunyada: més o menys per on ara hi ha el Nus de la Trinitat, lloc que alguns coneixen com el Turó de Finestrelles.

Aquest emplaçament era un dels accessos que comunicava el Pla de Barcelona amb el Vallès, així que la ubicació de forques en aquesta zona tenia un caràcter dissuasiu per aquelles persones que s’endinsaven dins el Pla de Barcelona. Era tot un avís i adveriment, ja que els condemnats, normalment, se’ls deixaven varis dies penjats a les forques per tal de donar exemple, i quan es tractava de delictes molt greus fins i tot s’esquarteraven els seus cossos i es deixaven podrir els trossos. El Coll o Pla on estava situada la Quinta Forca era envoltada de boscos. També hi havia una petita capella, la de la Santíssima Trinitat (per cert, cremada com la capella del Turó de Montcada pels francesos l’any 1808) i un hospital que allotjava als viatjants malalts que no podien entrar a la ciutat. Des d’aleshores, quan volem expressar que una cosa està molt lluny, encara és diu o diem allò de: “està a la quinta forca”.

La darrera execució mitjançant la forca data de l’any 1832, aquesta es va realitzar a la presó vella de la Ciutadella, situada on és ara l’IES Jacint Verdaguer. El 28 d’abril d’aquell mateix any apareixia un decret que substituïa les forques pel garrot vil, abans reservat només a la noblesa, ja que pel fet de morir assegut i tenir una agonia més curta es considerava una mort més digna: “Desitjant conciliar el darrer i inevitable rigor de la justícia amb la humanitat i de la decència de l’execució de la pena capital.”


Foto: Lloc on es pensa estava situada la Quinta Forca (Ara Nus de la Trinitat). Bloc Altres Barcelones.com)

Les sentències per a ser penjat s’acostumaven a complir en el mateix territori on s’havia fet el delicte, quan això passava a Montcada es feia al Turó del Fermi i també a la Quinta Forca, quan el condemnat que havia estat detingut en el nostre territori on s’havien produït els delictes o bé entre altres llocs de Barcelona.

Tot això provocava tot una sèrie de serveis que originaven despeses que calien abonar-se. Hi ha constància en el Dietari dels Consellers (Arxiu Històric de Barcelona) on tot sovint s’ordena pagar al Batlle de Montcada unes quantitats per les despeses originades en concepte del trasllat amb carros al lloc de la Quinta Forca a fi de complir-se la sentència i també per les despeses posteriors per retirar els cadàvers. Per norma general es pagava 2 lluïres barcelonines i vuit sous per cada ajusticiat.

Josep Bacardit Sanllehí
Juny del 2010.





ATENEU RACIONALISTA "EL PORVENIR" DE MONTCADA

Els ateneus, i especialment els obrers, foren un dels elements més interessants d’educació i culturalització popular a través d’activitats formatives i d’educació en el lleure. Continuadors d’una tradició arrelada al segle XIX, donaren peu a un dels besants més rics i ampla vida associativa catalana, la qual contava amb altres importants focus d’educació d’adults i joves com, per exemple, el moviment orfeonista o l’excursionisme.

Moltes d’aquestes entitats agrupaven socis a l’entorn d’un ideal o polític concret,. Viles i ciutats comptaven amb una gran diversitat d’aquests elements d’educació social, que cobrien un ampli espectre polític i ideològic, des de la multitud de centres parroquials als ateneus llibertaris.
És per això que avui portem en aquest blog, una fotografia que calia omplir-la de contingut, una fotografia trobada, sense cap més dada, en l’arxiu fotogràfic de la Fundació Cultural Montcada. Hem investigat en l’arxiu municipal i alguna cosa hem trobat per poder afirmar que a Montcada existia un “Ateneu Racionalista “El Porvenir”, estava situat al carrer Santiago, ignorem la data de la seva fundació, doncs, no apareix entre les entitats enregistrades i investigades en un treball i premi d’investigació promogut per l’Ajuntament de Montcada de l’any 1994.

De la documentació que hem pogut rescabalar d’un llarg oblit podem deduir que les activitats desenvolupades per aquest “ateneu” tenia una pedagogia decantada amb les teories anarquistes o llibertaries. Reproduïm un document de data 17 de juny de 1935, on els responsables d’un festival artístic i teatral demanen permís al nostre Ajuntament per celebrar-lo en el local Colon.
Cal llegir amb atenció el Programa d’aquell festival. Signen aquest document en Julio Martí i Salvador García. En aquest punt seria important que a través de la imatge que reproduïm en gran format, algú pugui identificar a alguna persona o bé que ens pugués aportar el seu testimoni per haver viscut temps en aquest Ateneu Racionalista.

Ricard Ramos ( juny 2010 )


PD/ per veure més grans les imatges cal clicar sobre les mateixes.

07 de juny 2010

UN FET SOBRE LA HISTÒRIA DE LA GUERRA CIVIL A MONTCADA

El dia 19 de juliol de 1936 a la Caserna Militar de Sant Andreu a Barcelona, van reunir-se, entre altres militars, uns dos-cents monàrquics que sabedors del dia de l’aixecament militar van adreçar-se a dites dependències militars per armar-se i sortir-ne al carrer per ajudar i unir-se a la resta de les tropes colpistes. Però la defensa de Barcelona per part d’aquells que van mantenir-se fidels amb la II República, van impedir que aquests militars de Sant Andreu poguessin sortir de l'aquarterament, doncs, molta gent armada ja els estava esperant, la qual cosa suposava una, més que segura mort.

Aquests militars, monàrquics, etc., es van quedar sense sortir, atès que el lloc era força segur, encara que van haver de suportar alguns bombardejos des d’una avioneta pilotada per l’aviador republicà Felip Díaz Sandino, el qual va metrallà els revoltats i també va llençar algunes bombes. En aquesta acció aèria van morir alguns militars. El dia 20 el coronel que comandava aquells insurrectes, els hi va ordenar que ens n’anéssim cap a casa.

A mitja tarda del dia 20 d'aquell mateix mes, tres homes del poble de Montcada armats amb escopetes de caça, van aturar un vehicle a la carretera de la Roca a prop de la Torre dels Frares, en aquest vehicle anàvem varis militars fugitius de la Caserna de Sant Andreu. Els detinguts van ser portats a la “Torre d’en Maza” al carrer Bogatell. El comitè antifeixista els va condemnar a mort. Un dels militars detinguts en sentir-ne la sentència, començà a cops de puny i bufetades contra els seus repressors, però fou subjectat i apallissat i portat amb els altres companys seus, al mateix lloc on havien estat detinguts i allí foren assassinats. Entre aquests hi havia el fill segon del general Emilio Barrera(1), el qual va resultar ferit d’una cama, però estirat a terra va fer-se el mort. Una vegada marxen els botxins, que els donen a tots per morts (per sort no aplicaren el “tret de gràcia”). La nit es va fer present i, en Barrera, s’arrossega poc a poc fins al safareig de la Torre dels Frares on es renta la ferida i amb un mocador se l’embenà. Jugant-se la vida – atès la situació que es troba com a fugitiu dels escamots antirevolucionaris- s’aventura a demanar ajuda a la primera casa que troba pel camí de la Vallensana, on és acollit i amagat a les golfes, perquè ningú pogués veure’l, inclús per la mateixa canalla de la casa. Passaren els dies i la ferida no es curava, és per això que el propi amo de la casa avisa al metge del poble el qual el visità fins la total curació de la ferida. En aquest punt decideix fugir cap a França. El comiat i agraïment es força emotiu quan s’adreça als seus salvadors, dient més o menys aquestes paraules: “ que per sempre més agraïa allò que havien fet per ell i que estava en deute i tot afegint i lamentant-se de no poder pagar-lis res, doncs, no tenia diners, però que ja vindria algun dia per recompensar-los ”.
El cap d’aquesta generosa i valenta família li va contestar amb unes curtes paraules: “ que ja estava saldat el compte”. Van passar els mesos, els anys i el dia 27 de gener de 1939, un dia després de l’entrada de les tropes d’en Franco a Barcelona, en Barrera es presenta a Montcada i s’adreça a la casa que el va acollir, la sorpresa va ser majúscula i tots ens va poder abraçar-se i saludar-se amb una especial significació.

Una part d'aquesta petita història està recollida en una fixa de l’arxiu Ubach (Fundació Cultural de Montcada), també hem afegit unes notes sobre Montcada i la Caserna de Sant Andreu que hi són en el darrer llibre d’en Josep Maria Solé i Sabaté: Revolució i esperança - els últims testimonis de la Guerra Civil.

Ricard Ramos Jiménez
Josep Bacardit Sanllehí



(1). Emilio Barrera Luyando , militar espanyol ( 1869-1943) que va participar en la conspiració colpista de 1936.
Va ser Capità General de Catalunya durant la Dictadura de Primo de Rivera (1924-1930) . Va reprimir amb duresa la cultura catalana. És mostrar hostil amb la II República participant en la fracassada temptativa de cop d’estat del General Sanjurjo l’any 1934 , arran de la qual va exiliar-se a París .
A l’iniciar-se la Guerra Civil va ser detingut a Madrid i conduit a Guadalajara lloc on va poder fugir en direcció a Burgos, incorporant-se al bàndol insurrecte.
Durant la dictadura de Primo de Rivera i com Capità General de Catalunya sovint visitava el nostre poble. Un quadre pintat presidia la sala de plens del nostre Ajuntament. Fracassat l'intent de cop d’Estat de Sanjurjo , de camí a França es va refugiar uns dies a la finca “ Torre Matilde” que la família del Marquès de Casa Pinzón tenia al carrer Bogatell de Montcada i Reixac. Aquesta casa, segons denuncies que van sortir publicades en la premsa d’aquell temps va ser un dels molts punts de reunió on s’intrigava contra la República.



PD. Ens plauria trobar algun testimoni que pugui manifestar o dir-nos de quina casa es podria tractar o bé de quina família. Gràcies