26 de novembre 2010

Aquells anys...quan els "Senyors" ens visitaven fent ostentació de la seva categoria.







Fotos d'aquell dia: Sortida de Montcada, any 1911. (Revista " La Ilustració Catalana")




El Rally-Paper era una competició hípica, una mena de gimcana, que tradicionalment organitzava el selecte i selectiu “ Barcelona Jockey-Club “, ara conegut popularment com: “ R.C. de Polo” . Aquesta “ competició esportiva” (1) consistia fer-ne un recorregut, prèviament triat i ple d’obstacles, on els genets i amazones havien de superar mostrant les seves habilitats hípiques. La jornada transcorria en un ambient festiu que acostumava a finalitzar amb una gran festa en algun hotel o en una de les moltes propietats que alguns dels participants posseïen a la comarca del Vallès Occidental . Montcada com també Sta. Perpetua o Cerdanyola, van ser uns dels llocs on habitualment es desenvolupava la competició i cada vegada que això passava aixecava l’admiració dels vilatans autòctons que assistien bocabadats a tota aquella exhibició de “poderío”.
La revista setmanal “Ilustració Catalana” (2) , se’n feia sempre ressò a les seves “tradicionals” i molt llegides cròniques de societat .
Com exemple del que diem, copiem, respectant literalment, com va esser escrita la crònica que van publicar el dia 10 de desembre del 1911:

[...]“El Rally-Paper del últim diumenge”


"Va organizarlo el “Barcelona Jockey-Club” y va resultar aplaudit, un dels més importants dels que s’han organisat a Barcelona."



[...] "La festa va celebrarse al terme de Santa Perpètua de la Moguda y varen reunirse’ls expedicionaris a Moncada-Ripollet en número d’uns sexanta. La sortida d’aquell lloch va ser encantadora y no hi hà que dir que la correguda va tenir molts atractius y sorpreses, no estant faltada de l’alegria y de la elegància pròpia d’una reunió de senyors y senyores de la bona societat, afanyoses de fruhir d’un dia d’esbarjo y de sport verament salutós.

De retorn de Santa Perpètua anàrem a dinar a Moncada, hont s'acabà de passar la tarda puntejant alguns balls que tocava al mateix Hotel d'Espanya un quintet."





Notes:

(1) Més que una competició esportiva era una reunió social . Una bona excusa per mantenir i estrènyer relacions entre ells i que s’emmarcava dins de les moltes que contínuament s’organitzaven .

(2) "La Ilustració Catalana", va ser una revista que va gaudir d’un important seguiment, principalment es dedicava a reflectir tota l’activitat que desenvolupava la “burgesia catalana”. S’escrivia en català i la seva ideologia era de caràcter catalanista -conservador i defensora de la doctrina catòlica . Es va fundar l’any 1880 i fa finar l’any 1917 després d’haver publicat 109 números.

(3) Es refereix a la Fonda Espanya (avui desapareguda) situada al carrer Major cantonada amb l’actual carrer Generalitat de Montcada i Reixac.

Josep Bacardit i Sanllehí

17 de novembre 2010

MONTCADA el dia que morir PRAT DE LA RIBA

Enric Prat de la Riba, va ser el primer president de la Mancomunitat Catalana .

Havia nascut a Castellterçol el 1870 i va morir relativament jove el 1 d’agost de 1917 a la casa que l’ havia vist néixer. Patia una malaltia incurable que se l’havia agreujat des de feia mesos ( hipertiroïdisme coneguda com la malaltia de Basedow) .
Advocat i periodista, fou un dels principals artífex del ressorgiment del sentiment nacional català del segle XX.

Prat de la Riba va ser president de la Diputació de Barcelona i com a tal el 18 de juny de 1907 va fundar l’ Institut d’Estudis Catalans . Impulsà la creació de la Mancomunitat de Catalunya de la qual va ser el primer president, el 6 d’abril de 1914, fins a la seva mort.

Des del 1899 va impulsar un corrent polític catalanista, primer al Centre Nacional Català i després a la Lliga Regionalista . També és autor de l'obra referencial “La nacionalitat catalana", escrita el 1906 . També va donar suport a l'intervencionisme de la Lliga a la política espanyola; una mostra és la redacció del manifest Per Catalunya i per l'Espanya Gran (1916). I El ahorro propio de los catalanes (1916).

Prat de la Riba serví Catalunya des del "seny ordenador", conegut popularment a la resta de l'Estat com " seny català" que el portà a la creació d'un gran nombre d'infraestructures, d'institucions cíviques i culturals, malgrat les adversitats polítiques i econòmiques que hagué de suportar, així com la salut precària que li llevà la vida en plena maduresa creativa.
El 4 d’agost va ser enterrat al Cementiri de Montjuic .

Durant el trasllat del seu cos el dia 3 d’agost de 1917 des de Castellterçol a Barcelona , va rebre , de tots el pobles per on va passar la comitiva fúnebre ,un calorós comiat. L’Ajuntament de Montcada i Reixac va celebrar un ple extraordinari i va convocar a tot el poble a dir l’últim adéu a una persona que tant havia ajudat als montcadencs .

Reproduïm l’acta municipal d’aquell dia que entre altres coses recorda que gràcies a ell es va poder construir el pont sobre el riu Besòs l’any 1910 . Aquest pont és el que s’emportà la riuada del 1962 .


Acta Ajuntament de Montcada del 3 d’agost de 1917 : Presidia Tomàs Ricart , com alcalde accidental per malaltia d’Estanislau Abadal :














(per llegir cal clicar a sobre dels documents)

3 d’agost de 1917 . Imatge d’aquell dia on la població de Montcada i Reixac rendeix l’últim homenatge al President de la Mancomunitat Catalana . Lloc : Carretera de la Roca a l’alçada de la Torre dels Conills . El seguici venia de Montornès del Vallès. (Foto de la revista "Ilustració Catalana").


Josep Bacardit Sanllehí
Novembre del 2010.

13 de novembre 2010

AQUELLS ANYS.... ON NO ERA PERMÈS ESCRIURE EN LA NOSTRA LLENGUA

(foto: Fundació Cultural Montcada. Inauguració l'any 1936 de la nova urbanització "Terra Nostra")





(Aquest document de 18 de juny de 1940, es troba a l’arxiu municipal, lligam 1940 correspondència de sortida)


Una vegada Montcada es “alliberada” per les tropes franquistes, va començar a Catalunya entre altres mesures repressores, la prohibició d’expressar públicament la nostra pròpia llengua. Un exemple, entre milers, ho tenim en aquest document de l’any 1940 que reproduïm i que demostra aquesta persecució lingüística. Un altre exemple ho tenim amb el topònim Montcada, el qual no es podia escriure amb “t” intercalada, qüestió que va implicar la retirada de la revista “Tertulia” ( número 37 de 1953, pàgina 3), aquesta "t" i altres mots en català els havia escrit en Joan Capella (d.e.p), segons l’autoritat governativa, aquest treball d'opinió, era contrari amb els principis de “la Nueva España”. Finalment l’article va aparèixer retocat, és clar...

Ricard Ramos Jiménez

06 de novembre 2010

EL PRIMER ALCALDE REPUBLICÀ DE MONTCADA I REIXAC. (En record a una persona oblidada)

(Dibuix que recorda la reunió de diputats i senadors a les Corts Generals del 11 de febrer del 1873, on va proclamar-se la primera República Espanyola )

A
Montcada hi ha molta gent que pensa quan es parla de la República, que el primer alcalde
republicà que va dirigir l’Ajuntament del nostre poble va ser en Josep Espinasa, elegit l’any 1931 en les llistes d’ERC. Doncs no, resulta que abans ja hi va haver un d'elegit l’any 1873, quan es va instaurar per primera vegada la 1ª República Espanyola. Una República d'una curta existència (febrer de 1873 a desembre de 1874) i que va tenir 5 presidents, entre els quals dos eren catalans com Estanislau Figueras i Francesc Pi i Margall. Va ser un intent d'estructurar una Espanya Federal que donés resposta a les diverses reivindicacions territorials que existien, entre elles la catalana. Ara, en ple segle XXI, això de l’Espanya Federal a tornat a sortir i malgrat el temps que ha passat des del seu primer intent, i sense ganes de ser pessimista, tot apunta que tindrà el mateix final que l’intent del segle XIX.

(imatge de l'esquerra: Estanislau Figueras, a la dreta: Francesc Pi i Margall)

Es deia Josep Viñals Xiol i va ser elegit el 24 d’agost de 1873. L’Ajuntament el formaven: Emili Riera Camarasa i Joan Ricart Giralt com Tinents d’alcalde, Agustí Vila Llobet com a Síndic de comptes, i com a regidors els veïns; Salvador Pi Arús, Joan Sarget Casas , Joan Riera Monmany, Jaume Riera Trias i Josep Ventayol Sanfeliu.


(Signatura del primer alcalde republicà de Montcada i Reixac, segons l'acta de 20 d'agost de l'any 1873)

Una de les seves primeres decisions va ser canviar la forma de dirigir-se al veïnat , seguint el costum republicà és va imposar el mot: “ ciutadans “. Josep Viñals Xiol va ser un altre dels molts catalans que estaven convençuts que s’obria amb la proclamació de la 1ª República una nova època per Catalunya. Època que volia protagonitzar una autèntica revolució en les formes de governar que fins aleshores havien mantingut els diferents governs de la monarquia borbònica. Des de l’any 1868 amb la caiguda de la monarquia i la fugida d’Isabel II, passant pel mandat del General Prim que va nomenar a Amadeu de Savoià com Rei d’Espanya. L’assassinat de Prim , el protector d’Amadeu de Savoia, va fer que aquest renunciés al tron i davant el desprestigi i l’esgotament de les formes monàrquiques per a governar va comportar que és proclamés per primera vegada a Espanya la República , sistema que va ser majoritàriament acceptat per les forces politiques existents. Al parlament espanyol es va dir una frase que resumia l’ambient d’aquell temps : “ … la monarquia ha muerto sola , nadie la ha matado , las circunstancias han traido la República , demosle la bienvenida …”. L’experiment es va caracteritzar per una profunda inestabilitat política i social i també per la violència. Va durar 23 mesos i va fracassar entre altres causes pels conflictes (que feia temps estaven latents) i que van esclatar de cop: les reclamacions dels treballadors, la 3ª guerra carlina, el conflicte cantonal i la guerra dels 10 anys a Cuba. Els militars juntament amb les classes dominants com els terratinents, que veien perillar el seu “status” es van espantar i varen posar fi a una República que va néixer amb molt bones intencions, però que no va reeixir. Catalunya que en un principi va veure amb bons ulls l’oportunitat de reclamar els seus drets, es va quedar altra vegada sense aconseguir res i en aquest cas, cal a dir que l’ocasió era propicia, però la mateixa classe dominat que havia protagonitzat la fi de la monarquia és van tirar enrere quan van comprovar que no podien controlar les vagues i manifestacions que contínuament reclamaven una part més grossa de la riquesa que és generava a costa dels salaris baixos.


(Bandera de la Primera República Espanyola)


Josep Viñals Xiol és va agafar el càrrec amb serietat i va organitzar una milícia local per fer front als escamots carlins que contínuament instigaven a la població amb atacs i robatoris, ell junt amb molts veïns de Montcada, van acudir en defensa de la població de Caldes de Montbui que es trobava assetjada pels carlins. En el seu curt mandat destaca un enfrontament amb el mestre d’instrucció primària Josep Pasqual Vandellòs al que acusava de carlí i absolutista (dictador) i que en lloc d’ensenyar és dedicava a crear tensions. També va tenir algun “rifirafe” amb l’Esglesia on molts capellans feien omilies a favor dels carlins ja que aquests els havien promés aturar la desamortització de latifundis en poder de les ordres religioses.

Per les actes que hem pogut llegir va voler aplicar l’esperit republicà en totes les seves decisions, esperit que ell havia après de les personalitats catalanes que a Tortosa, any 1869, van proclamar el Pacte de Tortosa, un intent dels incipients republicans federals de l’antiga Corona d’Aragó (com Valentí Almirall i també Guimerà) per establir uns vincles dins d’un marc d’una Espanya Federal. Posteriorment a l’any 1873, ja en plena república, el seu primer president Estanislau Figueras va ser partidari d’aquest projecte de federalisme, cosa que li va costar la presidència. Hi ha un fet que ho recorda, es veu que Figueras , cansat d’escoltar discursos sense cap proposta seriosa per a construir l’Espanya Federal va exclamar en veu alta i en català en una sessió del Govern: “ … ja n’estic fins els collons de tots vosaltres…” i seguidament va dir que li convenia sortir a fer un passeig … va caminar fins la propera estació de ferrocarril i va pujar al primer comboi que tenia per destí França i ja no va tornar.

L’Alcalde de Montcada, a instàncies de Arturo Osma, subdelegat del Governador Civil, va ser destituït del seu càrrec el 1/6/1874 .Tot i no aceptar en un primer moment aquesta ordre va signar al cap d'unes hores l'acta . Es pot deduir per la lectura dels documents que existeixen a l’arxiu municipal que l’Alcalde de Montcada era tot un personatge singular , acostumava a finalitzar les seves intervencions amb aquestes paraules: “ ...Fora els absolutistes, fora els carlins i Visca la República Federal ...“ . Sembla, doncs, que no es deixava manipular, aquesta actitud incomodava al poder, el qual, una vegada va controlar els diversos intents secessionistes va decidir canviar els que pensaven com ell. El va substituir al front de l’Alcaldia el Sr. Jeroni Mas.

Li van obrir un expedient i entre altres coses li volien embargar els seus bens . Finalment les circumstàncies polítiques venidores van fer que tot plegat és quedés en un no res.

Fins aquí el relat d’aquest primer alcalde republicà que va dirigir els destins dels nostre poble. Era una persona de la qual no tenim més dades i per tant ignorem a on vivia i quina era la seva professió . Com a polític el seu nom ja no apareix en cap més acta de l’Ajuntament. Els cognom Viñals a Montcada és molt extens i per tant no tenim n’idea a quina branca pertany Josep Viñals Xiol.

Estaríem agraïts a qui ens pogués facilitar alguna dada novadora ja que el personatge s’ho mereix.

Moltes gràcies.

Josep Bacardit i Sanllehí





03 de novembre 2010

80 ANYS DESPRÈS...

Aquesta oportuna foto realitzada ahir, vol mostrar i comparar -aquests 80 anys de diferència- entre aquesta i la que obre aquest blog de Montcada Post.
Moltes gràcies a Elisa Riera que ens ha regalat aquesta foto, que ens convida a reflexionar sobre aquest llarg periode que separen aquestes dues imatges d'un mateix lloc....

Nota: recorda que per veure la imatge més gran, cal "clicar" sobre la mateixa.

01 de novembre 2010

ELS ESTIUEJANTS

(Imatge 6. famílies benestants en el jardi de la Torre Villa Àngels del carrer Colon)


(Imatge 5. Família benestant pel carrer Colon , després d'arribar a l'estació de França )

(Imatge 4. Font de la Mitja Costa (1920) Diferents estiuejants visiten aquesta emblemàtica font)



(Imatge 3. Festa Major i Aplec de la Mare de Déu del Turó de Montcada, 8 de setembre 1919)

(Imatge 2. Prenen la fresca al carrer Colon)




(Imatge 1. Família -al complert- en el bosc de Can Oriol. Anys 1920). veure nota al peu d'aquest treball.

Descriure el fenomen dels estiuejants prevenients de la Barcelona burgesa a casa nostra, requereix una explicació per etapes, ja que no es va produir de cop i volta, sinó com una mena de riera que fluïa de manera desigual: a vegades a cops forts i d’altres, suaus i seguits.
------------------------------------------------------------------------------------------------

A Montcada, podem afirmar sense exagerar, que va ser una de les primeres colònies amb “segell de qualitat”. Aquesta categoria, assenyalada en els medis de comunicació de l’època, la varen encunyar la pròpia classe benestant que van trobar ben a prop de casa seva, un lloc que els hi oferia totes les condicions per passar-hi unes bones temporades. Aquests forasters van descobrir aviat el nostre paisatge feréstec, ple de camps llaurats i de masos, envoltats de muntanyes, d’aire pur i d’una gran quantitat de fonts boscanes de fresques i regalades aigües, rius, un arbrat ric, un planter vegetal que ho envaïa tot d’una extraordinària i rica varietat botànica, lloc ideal tant pels que volien “fer salut” com pels naturistes del món vegetal i geològic.

Arriba a Montcada el primer tren que fa parada, és l’any 1854. També les primeres famílies de benestants. Comencen les noves construccions de torres i mansions. La població autòctona assisteix bocabadada en veure com s’aixequen aquest tipus d’ostentoses construccions. Arquitectes famosos de l’època i deixebles d’aquests, reben aviat molts encàrrecs, la qual cosa suposarà un augment del comerç i dels serveis locals. La necessitat constructiva obre una nova expectativa d’oferta de treball: transport, peons, paletes i mestres d’obres, fusters... De fet el subministrament de pedra sortirà de les pròpies canteres del territori montcadenc. Aquestes primeres cases senyorials seran generalment molt grans i d'estil modernista. Van ser construïdes en una primera etapa fora del nucli urbà, disseminades, entre arbrat i llocs aïllats. Desprès, a mida que passen les onades de nous vinguts i per etapes se’n faran més a prop del nucli urbà, seran xalets i apartaments de menors dimensions, molts d’ells de lloguer. Però també creixeran altres necessitats i aviat les reivindicacions adreçades a l’Ajuntament demanant clavegueram, punts de llums, i altres.

L'habitatge de lloguer és va encarir. A la demanda dels estiuejants s’hi va afegir (any 1917) una altra, com a conseqüència de la instal·lació de la fabrica de ciment Asland, fet que va originar l’arribada massiva de treballadors d’arreu de la geografia espanyola. El nostre poble va experimentar un fort creixement en la dècada de 1920, passant de 2800 a 6900 habitants. Montcada i Reixac, fins aleshores un poble pagès i turístic, començava a transformar-se en una incipient localitat industrial.

Poc a poc, aquell estiueig “senyorial” de finals del segle XIX i principis del XX , amb estades de tres o quatre mesos, amb minyones i tota la família va anar canviant i en el temps va donar pas a un ventall més ample de la societat catalana, obrint nous hàbits, les vacances (1) començaven a fer-se més curtes, fins que el canvi generacional unit al fort impacte que causava la creixent activitat industrial anés desvirtuant el costum d’estiuejar entre nosaltres i, com a tal, va acabar desapareixent.

Tot i que la influencia i participació de la colònia estiuejant va ser important en moltes de les decisions que es van prendre a nivell local, s’ha de dir que les relacions socials entre aquelles famílies i els nadius varen ser des del seu principi classistes, guardant les distancies amb la població local. Actitud i tracte, malgrat evolucionar cap a formes més suaus i participatives, es va seguir mantenint de forma generalitzada en el temps.

Després d’aquesta resumida introducció sobre els orígens i desenvolupament de la colònia estiuenca a Montcada, serà interessant fer un recordatori, molt per sobre i sense aprofundir d’algunes famílies que van escollir el nostre poble. És una petita mostra, tan incomplerta com vulgueu, però com exemple ens pot servir per dibuixar de forma aproximada qui eren i que representaven. El conviure junts durant tant de temps va produir lligams de tot tipus (familiars, comercials, etc) , recordarem també allò que deia la premsa que recollia moltes de les activitats que es desenvolupaven a Montcada, junt amb alguna que altra anècdota, la llista de títols nobiliaris i la de grans terratinents de Montcada i Reixac completaran aquest treball històric (2).


FAMÍLIES
Període del 1880 a 1930. L’ordre d’aparició no segueix cap pauta cronològica):

Els Sàrrias: Metges i farmacèutics. Residien al c/ Domènec Fins, 80 .

Els Baltà: Advocat, el seu gendre era l’escriptor Alfons Maseras. També era advocat Joaquim Sanz, vivia al carrer Colon ,19.

Josep Caraben: Industrial, regidor de l’Ajuntament Barcelona (anys 20). Era propietari del recordat Cafè Español (avda. del Paral.lel ). Va comprar la casa del carrer Colon que uns anys abans havia construir un altre estiuejant, en Bonaventura Obregon . Com a curiositat afegim que el seu net , Armand Caraben l’any 1973 , aleshores gerent del Barça, va ser la persona que va fitxar Johan Cruyff . Aquest edifici ,actualment renovat , és la seu d’una escola bressol , es coneix com Can Casamada , nom que recorda el lloc de residencia del metge Josep Casamada Faus, primer com llogater i posteriorment propietari.

Domènec Fins: Agent duaner i comerciant. Un carrer de Montcada porta el seu nom. Va cedir a l’entitat ABI (Associació Benefico Instructiva) l’edifici del c/ Colon, actual seu de l’esmentada, així com un altre immoble , pensat originalment com hospital i que actualment ocupa el Jutjat de Pau de Montcada. També va donar les portes de l’Església, cremades a la guerra del 1936, i les de l’actual Casa de la Vila, on s’hi pot encara llegir el seu nom.

Els Vilaseca Galimany: Industrials de l’hostaleria. Van construir el Cafè Colon, posteriorment adquirit pel Sr. Fins. Aquesta família, també tenien un altre “Cafè Colon” a Barcelona, varen ser els promotors de l’Hotel Colon a principis del Segle XX , situat a la Plaça de Catalunya, considerat en la seva època com un dels millors d’Europa. Tot i que no es pot assegurar, és provable que l’origen del nom del carrer Colon de Montcada sigui degut a aquesta família.

Els Gili: Industrial fariner (entre altres negocis) . Tenia una majestuosa torre al carrer Colon cantonada carrer Generalitat.

Els Vives: Advocat de l’Estat, l’any 1904 van adquirir a un altre estiuejant anomenat Josep Vila la casa- torre situada al c/ Colon 13 , coneguda com “ Villa Mercedes “. Actualment hi ha en aquest lloc una oficina de la Caixa de Sabadell.

Els Larramendi: Industrials, el seu cognom es Ruiz de Larramendi. Va ser un dels primers estiuejants que va decidir instal·lar una industria a Montcada, coneguda com “l’Èter”. Era, entre altres coses, President del Consell del Ferrocarril de Sant Joan de les Abadesses quan la línia s’estava construint i membre de diferents Consells d’Administració bancaris. Un carrer de Montcada porta el seu nom.

Els Ubach: Família del poeta i dramaturg Francesc Ubach Vinyeta. Han deixat un important llegat: un arxiu de fets i anècdotes amb referència a Montcada, actualment dipositats a la Fundació Cultural Montcada. Vivia al carrer Major (després Can Navarra i actualment on hi ha unes galeries comercials) .

Els de Rafael: Va ser el director de la Fca. de Ciment Asland a la Pobla de Lillet . Una descendent d’aquesta família va ser coneguda com l’escriptora Carmen Kurz .

Els Carbonell: Marià Carbonell (descendent d’indians, primer industrial de l’oli que va fabricar a Espanya olis vegetals, parlava diversos idiomes) . La singular Torre “Villa Matilde” ubicada al c/ Bogatell cantonada Colon va ser una de les primeres edificacions de “categoria” que es van aixecar al nostre poble. L’Ajuntament d’aquella època va substituir el nom del carrer Bogatell per Carbonell.

Rafael del Rio del Val: Advocat i polític monàrquic, gendre de Marià Carbonell . Va ser Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Barcelona , a ell es deu el pont sobre el riu Ripoll , actual carretera C-17. La Torre Villa Matilde va ser objecte en el seu temps d’importants visites de personatges polítics, militars i religiosos.

Els Bonet: Carles Bonet i Duran (enginyer tèxtil), va manar construir la coneguda torre Bonet. El seu fill Josep Bonet del Rio, va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona, era advocat i pintor.

Els Pons, Valentí, Oriol, Beristain : Industrials i joiers, residien a Vallensana , eren coneguts principalment per les seves aficions a la caça, motiu pel qual eren contínuament visitats.

Avel·lí Trinxet : Industrial tèxtil i mecenes cultural, entre altres, del pintor Joaquim Mir (considerat per la critica el Van Gogh espanyol) . La casa Trinxet era motiu de visites d’artistes. Santiago Rusiñol, amic de J. Mir, s’hi va allotjar alguna vegada.

Els Larratea : Manuel de Larratea Catalan, notari. La seva torre és coneguda popularment com La Cerveseria. El seu germà Enric, que també hi estiuejava, era advocat i membre de l'Institut d’Estudis Catalans ( IEC) , en morir va donar una important suma de diners a l'Institut, encara avui es manté en el seu record la convocatòria d’un premi anual dedicat a la investigació . Va fer importants aportacions al Codi Civil en referència al Dret Català .

El Sagnier : Leopold i Enric ( enginyer i arquitecte) , estiuejaven a la finca de la Font del Ferro propietat de Paulina Costa , esposa d’en Leopold. L’Enric és conegut a Montcada per la reconstrucció de l’Ermita del Turó i la construcció, en bona part, d’una nova església de Sta Engràcia, derruïda al principi de la Guerra Civil.

Els Fàbregas , els Jover i els Montobbio : Comerciants, banquers i industrials, respectivament. Tots compartien l’afició a l’art de la pintura. Estiuejaven a Reixac.

Ramon Vila : Industrial de la fusta, va construir la Torre Vila c/ Major 100 .Casa modernista. Amics dels Sàrrias.

Josep Voltà Vivè , Bonaventura Brutau i Josep Cirera: Tots industrials del tèxtil i també advocats . Propietaris de la grandiosa finca Can Milans , comprada l’any 1884 a Francesc de Milans i de Duran , hisendat i titular també d'una bona part dels terrenys de Mas Duran.

Enric Berrocal i Josep Alemany : Arquitectes que van construir les seves pròpies torres d’estiueig al carrer Colon , 15 i c/Balmes (Torre Alemany) , respectivament.

Sebastià Gomila , Folch i Torres, Mario Verdaguer , Octavi Saltor, Jaume Rosquelles (escriptors i poetes), el llibreter Balagué, sense oblidar-nos del Sr. Masoliver (escriptor i periodista) així com Ignasi Agustí (autor de les obres Mariona Rebull i el Vidu Rius), els seus pares van escollir també Montcada com el lloc on estiuejar.

Pintors com: Planas Dòria , Pi de la Serra , Sans i els ja citats Josep Bonet del Rio i Joaquim Mir. El Sr. Planas Dòria va ser un dels fundadors i primer president del Club de Tennis Montcada, així com uns dels principals promotors i animador del “Casino dels Senyors”, situat al carrer Colon a prop del carrer Pasqual , totes dues entitats eren de caràcter exclusivista.

Altres cognoms que s’anaven afegint a la primera generació de famílies que van obrir la moda d’estiuejar a Montcada, són benestants que majoritàriament els podem incloure dins de la classe mitjana alta, però que seguien el mateix patró de comportament: Salvans, Monegal, Roldós, Cabot, Roure, Bufarull, Ferrer, Cabanellas, Martí, Llobet,Vila, Coll Julià, Lozano, Agustí Peypoch, Guardans, Negrevernís, Artamendi, Cabré , Huelin, Campa, Ayats, Bruguera, Portusach (rellotger), Santaló, Martínez Vargas, Sagarra i Zaccarini, etc (3).

Vincles familiars:

La generació de nous vincles familiars va ser una de les moltes conseqüències que van sorgir en conviure tant de temps junts. No feien altra cosa que mantenir una vella tradició on s’acostumava a pactar entre famílies els casaments dels seus fills. En recordem alguns:

Els Larramendi amb els Larratea Catalan, també amb de Llanza .

Els Clavell amb els Montiu i els Albinyana(4) .

Els Rocamora amb els Vidal, eren família de la dona d’Enric Sagnier .

Els Sagnier amb els Sentmenat , aquest amb els Güell ( Asland) , els Villavecchia ( cognom de la mare d’Enric Sagnier) amb els Montobbio , aquest amb els Jover i també amb els Godó . El cognom Cortès Villavecchia emparentat amb els Girona(banquer) i els Larratea.

Els Carbonell amb els del Rio i aquest amb els Bonet . Els Sarriera ( Marquès de Moia) amb Sentmenat i també els Bruguera .

Els Cuyàs amb els Cirera Voltà ( Can Milans) …

La majoria d’aquells matrimonis van seguir la pauta que la tradició marcava. Molts pocs van atrevir-se a no respectar-la, era tant excepcional que quan passava era qualificat com escàndol per aquelles famílies i motiu d’obrir tot tipus de comentaris entre els vilatans autòctons que ho seguien amb expectació i curiositat. A Montcada es va donar un cas, una versió local de” Romeo i Julieta”, sense final dramàtic que més endavant exposarem.

Terratinents:


Santiago Clavell, Joaquim Montiu, Marc Rocamora , Eduard, Carles i Ignasi de Llanza(5), Jacint i Jaume Cuyàs , Bonaventura Sans , Josep Carreras ,Manuel Muns , Albinyana , Joaquim de Sentmenat, Ramon Sarriera , Salvador Bonaplata ,Catalina Zafortesa de Villalonga de Sanjuan i de Togores , etc. Cap d’ells tenia com residencia habitual Montcada . Alguns d’aquells il·lustres benestants que en visitaven van aprofitar l’ocasió per adquirir molts terrenys, és el cas de Francesc Solà i Vives ( Torre Vila Palacios c/D.Fins) , el Sr. Solà va manar construir molts edificis , com exemple representatiu podem citar la” Torre del Rellotger” al carrer Colon ( avui desapareguda). Aquesta promoció immobiliària no era cap iniciativa novadora, doncs, uns anys abans el Sr. Montiu ja ho havia començat a fer, posteriorment van seguir l’exemple, entre altres, el Sr. Rocamora i Sr. Clavell.

Títols nobiliaris:

Marques de Casa Pinzón ( Rafael del Rio) ,Marquès de Moia - de Barberà - de La Manresana i comte de Solterra ( Ramon Sarriera i Pinós) , Marquès de Sentmenat ( Joaquim de Sentmenat i Vilallonga ) , Comte de Múnter ( Sentmenat Sarriera) Marques de Villamizar ( Antoni Rocamora), Marquesat de Saudin ( Bonaventura Sans), Comte de Centelles ( Eduard de Llanza ) , Marques de Sagnier ( Enric Sagnier Villavecchia ) , Marquesa de Villalonga ( Catalina Zaforteza )…
Són tantes les anècdotes i histories que varen protagonitzar, algunes recordades oralment i recollides a revistes i diaris de l’època, que per no estirar més del compte l’escrit només hem triat un pocs exemples representatius. Són aquests:

Història d’amor ( dècada dels anys 20) :

Una d’aquelles famílies que estiuejava a Montcada tenien una filla de nom Maria R…. (6), la noia era molt maca i es va enamorar d’un jove que no estiuejava al poble. Sembla ser que la relació no era del gust dels seus pares que tenien altres plans i un altre pretendent per la seva estimada i única filla. El noi, de nom Ricard M..., pertanyia a una família diguem de classe més modesta. La parella, en comprovar que el seu futur podria ser qüestionat, van decidir fugir junts, van desaparèixer deixant una nota explicativa dels motius. Aquest fet va aixecar tot un rebombori de comentaris, tant és així que el poble sencer va parar atenció, seguint i prenen part en tot el temps que va durar l’afer. Era tota una “noticia” que avui és podria incloure-la, en versió local, dins de la “premsa rosa” . Aquells joves van deixar clar les seves aspiracions desafiant el tradicionalisme imperant que rebutjaven. Finalment van tornar a casa , la fugida va vèncer la resistència dels pares de Maria R… , més tard es van casar. No sabem, tot i que pensem que no va passar, si finalment la Maria R… va ser desheretada, era el preu que s’acostumava a pagar en aquests casos. Ricard M... es va transformar amb el temps en un important enginyer que va triomfar en la seva vida professional.

Aquella classe benestant va traslladar a Montcada el mateix estil de vida que mantenien a Barcelona , les cròniques de societat ens recorden:

Els balls de disfresses, les processons religioses, els “cotillons” , les sessions de cinema, òpera i teatre exclusiu per ells, jocs de penyores, campionats, concursos, actuacions musicals i altres esdeveniments que es realitzaven al “ Casino dels Senyors” , les fontades habituals, excursions a peu, amb bici, moto o cotxe, els concursos de tir o de caça, l’elitista competició hípica “ Rally Paper” que acostumava a fer-se amb molta freqüència a Montcada. Una altra activitat social molt practicada era les reunions a una o tal casa, prèviament ben planificades, una bona ocasió per contactar i estrènyer relacions que en moltes ocasions acostumaven a cristal·litzar en projectes comercials, familiars o polítics. En recordem algunes:

Festa de presentació en societat de la senyoreta Agnès Cirera Voltà:

“….Hem pogut comptar més de 200 cotxes i més de 700 el nombre d’invitats a la festa que la família Cirera Voltà va organitzar en la seva grandiosa finca Torre Milans ….” el periodista descriu aquell lloc com “ … un autèntic “verger” ja que disposa d’uns grans jardins i d’una quantitat de fonts, llacs i saltants d’aigua que han fet les delícies dels invitats, especialment els joves que han gaudit d’un espai reservat fins altes hores de la matinada” … i com era habitual, la crònica finalitza amb la llarga llista de convidats, en la qual apareixen pràcticament tots els cognoms de famílies il·lustres, benestants i aristocràtiques de l’alta burgesia catalana, junt amb invitats de la política, entre aquests en destaca J. Calvo Sotelo , persona que uns anys més tard el seu assassinat va ser la guspira que originar la Guerra Civil. ( La Vanguardia 26/6/1929, pag.10)

1ª Comunió de la nena Carolina del Rio Carbonell :

El mateix diari el 16/7/1917, pag.4 , ens descriu la festa organitzada a Montcada , destacant el luxe i bellesa de tota la cerimònia celebrada amb solemnitat a l’església de Sta Engràcia de Montcada . Va comptar amb una orquestra i cor de veus desplaçada des de Barcelona i la presencia de molts representants del mon polític, militar ,industrial i social de l’època , així com la majoria de la colònia d’estiuejants . El cronista destaca “... totes les cases per on havia de passar la comitiva van guarnir els balcons amb flors i altres objectes decoratius ...” i el fet“extraordinari “ de ser el Bisbe de Vic qui oficiés l’acte, recordant l’amistat que els uneix amb la família Carbonell-Del Rio . Aquest bisbe, Dr. Francesc Muñoz Izquierdo , va ser un més dels il·lustres personatges que tot sovint visitaven Montcada i habitualment feia nit a “ Villa Matilde”, la torre Carbonell , propietat dels avis i pares de la protagonista principal d’aquella cerimònia.

Alguns actes més que varen protagonitzar, com: Les inauguracions del Col.legi La Salle , el nou Ajuntament i les noves Església de Sta. Engràcia i la Capella de la Mare de Déu del Turó, els homenatges al Sometent, a persones com el Sr. Carbonell i posteriorment el Sr. Rafael del Rio (Marques de Casa Pinzón) , les visites de cardenals, governadors civils i militars eren objecte de tot un seguit d’actes que finalitzaven en un gran banquet, que en moltes ocasions eren servits en les finques dels estiuejants o terratinents com: Can Rocamora, la Torre Milans o la Torre “Villa Matilde “ . Tot aquests actes aixecaven la curiositat de tot el poble.

Montcada i Reixac va ser un dels primers pobles de Catalunya a obrir la “moda” que es va implantar a Barcelona d’estiuejar. Era considerat com un lloc de categoria. Així ho reflecteixen els diaris o revistes:

-Una crònica de l’any 1932 sobre l’estiueig retrospectiu de principis del segle XX, ens diu : “……. Sembla que fou a Montcada on es va inaugurar l’estiueig espectacular …….. A l’ombra de Montcada va néixer l’estiueig a Cerdanyola ….. el dir “Jo estiuejo a Montcada “ constituí un títol de distinció indiscutible…” ( Revista El Mirador 25/8/1932)

-“ …. Aygua de Moncada , la millor que’s beu a Barcelona. Tot lo que va entrar al meu cos era perfectament digerible ….”. Part d’una crònica sobre els llocs a on anar a prendre les aigües, recomana les fonts de Montcada com les millors que existeixen. (Revista L’Avi del 23/2/1907).

-“ …. Ja han arribat les famílies dels que volen fer-se el senyor … uns per donar-se llustre i altres perquè senyors són …. Com rius desbordats les vies de trens de França i del Nord han desembocat gentades que retornen a Barcelona …. .La Revista L’Avi el 9/10/1907 , cita Montcada com uns dels llocs de preferència turística. La mateixa revista cita altra cop Montcada , es queixava denunciant: “ A l’estiu no hi ha ningú a Barcelona”, es pregunta “… Però, quan podré veure al senyor Fulano? … la resposta va ser : … Sí, torna de Montcada d’aquí mitja hora , aprofita aquest dies de calor per anar-hi a dormir cada dia ja que allí s’hi troba molt bé…”

Per altra banda el fet que Montcada reunís, durant la temporada d’estiu a molta gent rica va fer aflorar un altre negoci: “Els robatoris” . Els lladres també feien el seu “agost “. L’any 1932 el setmanari satíric “ Be Negre “, va dedicar tot un seguit d’articles sobre els fets, irònicament publicava: “… La indústria dels atracadors es trasllada a les carreteres de Montcada …” , en un altre denunciava “…. Que passa al Coll de Montcada? , ja que fa 15 dies que no roben a ningú….” , insistia en el tema uns dies després: ” … Sembla que ens han llegit … torna la normalitat, es torna a robar al Coll de Montcada…”

Certament ,el fenomen de l’estiueig va capgirar la vida de la nostra vila de finals del segle XIX i principis del XX. El poble , en línies generals , va fer un pas endavant , és produïren canvis significatius però va saber conservar les seves arrels .Posteriorment va impactar entre nosaltres un altre fenomen : la industria . La seva ràpida implantació va suposar un nou canvi de cicle que ens ha portat a l’actual Montcada i Reixac.

Per finalitzar aquest retrospectiu repàs a una època que forma part de la nostra historia , fem la següent reflexió: Totes les dades recollides confirmen que Montcada i Reixac era un centre d’estiueig de primer nivell . La realitat d’avui dia ens dibuixa una fisonomia que té molt poc a veure amb aquella Montcada de principis del segle XX . Som un poble molt diferent i si no fos per uns pocs vestigis que encara perduren d’aquella època es podria afirmar que som un altre poble . Amb encerts i errors , al cap i la fi , els pobles canvien i tracten d’adaptar-se als nous temps amb voluntat de millorar, cosa que hem fet i segurament amb més dificultats que altres . Dificultats que en alguns casos ha servit d’excusa per justificar decisions que han comportat la pèrdua de part del nostre ric patrimoni cultural. Patrimoni que malgrat voluntarismes i bones intencions segueix corrent el risc que canvis venidors acabin per esborrar , una mica més , els pocs signes d’identitat que encara resten entre nosaltres i que cal preservar .

Recordar i recuperar la històia de Montcada i Reixac és una bona tasca , és un bon exercici per a no oblidar el seu passat , del qual , tots en som hereus i responsables del seu futur.

Josep Bacardit Sanllehí
Ricard Ramos Jiménez


(Treball publicat integrament a la revista "Quaderns núm. 20" de la Fundació Cultural Montcada (presentat el mes d'abril de 2010, festa de Sant Jordi).


Notes de peu de pàgina:
(1)En aquell temps no existia les vacances pagades. Aquest dret es comença gradualment a aplicar a partir de la Declaració Universal dels Drets Humans del 10/12/1948.

(2)Fons documentals : Arxiu Històric Municipal de Barcelona, Biblioteca Nacional de Catalunya , Arxiu Nacional de Catalunya, Hemeroteca La Vanguardia , Fons ARCA (revistes antigues) , llibre “Evolució urbana de Montcada iReixac” de Jaume Alcázar i publicacions de la Fundació Cultural Montcada.

(3) Els Sagarra i els Zaccarini eren parents, estiuejaven a Reixac-Vallensana . Com a dada curiosa de la dècada dels anys 60, un jove advocat els visitava freqüentment, es tracta de Miquel Roca Junyent que festejava amb una descendent de la família Sagarra i Zaccarini: L’Anna Sagarra, noia que desprès es va convertir en la seva esposa el 20 de junys de 1063 a l’església de Sant Pere de Reixac. L’àpat se celebra a Can Piqué.

(4) Aquest casament va ser destacat en les notes de societat que la premsa publicava regularment. Amb data 8 de maig de 1928 , La Vanguardia en la seva pàgina 16 , descriu amb tot luxe de detalls aquell enllaç. En la mateixa hi figura una llarga llista d’invitats i els vincles de parentesc que mantenien.

(5) Els Llanza , en el segle XIX , figuraven com uns dels majors contribuents catalans a la hisenda publica , tenien extenses propietats a 14 pobles de Catalunya , així com alguna a Saragossa i altres províncies espanyoles. Llibre : Burgesia i propietat de la terra a Catalunya en el segle XIX . Autor Antoni Segura.

(6) Tot i saber els cognoms, hem decidit només identificar els protagonistes pel seu nom , malgrat ja han passat molts anys , volem seguir mantenint la incògnita en un afer que pertany al que se’n diu vida privada .

Nota:

La majoria de les imatges que il·lustren aquest treball són procedents de vells clixés de vidres estereoscòpics (en negatiu i positivats) que varem trobar i adquirir a un antiquari de Barcelona. Són fetes majoritàriament durant els anys 20, alguna potser abans , corresponen principalment a una família anònima que va estiuejar a Montcada (probablement a una torre del carrer Colon). És possible, davant de la publicació -creiem que per primer cop -, algun amable lector pugui reconèixer o bé identificar alguna persona, lloc, etc., la qual cosa els agrairíem que ens ho facin saber. Moltes gràcies per endavant.

Atès el número d'aquestes i el fet que totes juntes ocuparien molta memòria, hem decidit publicar-les de manera esglaonada.