(Imatge de l'any 1909. Carrer Major /Bogatell on es veu l'Hostal de la Torra conegut també com Cal Passaigües )
14 de desembre 2011
FER L'AMOR I NO LA GUERRA!
(Imatge de l'any 1909. Carrer Major /Bogatell on es veu l'Hostal de la Torra conegut també com Cal Passaigües )
07 de desembre 2011
30 de novembre 2011
LA VOLUNTAT DE SER DEL MAS RAMPINYO
Nota complementaria: El president de la S.R.U era Arturo Vila ( o Viló) . L’any 1948, en plena i duríssima època dictatorial, era prohibit qualsevol escrit en català i obligat a castellanitzar-se el topònim català, malgrat tot això, la Unió va imprimir el cartell anunciador de les festes mantenint el topònim català : " Mas Rampinyo".
13 de novembre 2011
Quan el Turó de Montcada, era un referent de l'excursionisme...
"A la memòria d'en Jaume Serch i Torrents, excel.lent persona, poeta, escalador i muntanyenc del Bagés, mort amb 86 anys el dia 16/2/2010 a Monistrol de Montserrat (d.e.p.)"
03 de novembre 2011
ANY 1890.- PRIMER TELÈFON INSTAL.LAT A MONTCADA?
( Imatge de l'ABI anys 1930)
18 d’octubre 2011
Diàleg imaginari des del Turó, amb un xic d'humor...
Allà, dalt... al Turó.... avui més conegut com el pic de l'Asland, estava tranquil·la i aposentada sobre un llit de rics estrats de pedra calcària de la major qualitat, un antic lloc de devoció, tradició i veneració Mariana, la desapareguda ermita de la Mare de Déu del Castell de Montcada, aquella que no se l'endugué el vent, sinó el ciment... Aaaa¡... és clar, ara sí, ara me'n recordo, eren els anys 20, més o menys, oí?. Efectivament eren els feliços anys 20 on Montcada era tota una senyora colònia d'estiuejants, aquells que anàvem sempre, nets, polits com el "Blanco de España". Una època daurada, on la pagesia, majoritària a Montcada, convivia amb uns veïns o exemplars sortits, la majoria, de la burgesia de Barcelona. Ells van ser els que hi van posar l'ànima i les "peles" per aixecar-la de nou, doncs, estava molt enderrocada la seva capella romànica i també les restes d'un emblemàtic castell de la família dels Montcades i, que l'any 1390, passà la seva propietat als Consellers de Barcelona, per un afer entre la Mitra de Vic i la senyora que manava el castell, anomenada "donya" Guilleuma. Una dona "de armas tomar", doncs, va ser excomunicada, ep!, poca broma, això vol dir una falta molt greu envers la Santa Església.
Però anem al moll del diàleg, com i per què d'aquesta devoció a Sant Oriol.
Doncs, bé, aquest sant va realitzar un extraordinari miracle de conversió vegetal a plata, dit d'una altra manera, en termes bancaris, de canvi de valors. Tan de bo seria que en aquests difícils temps on ens ha tocat viure, poguessin existir aquesta mena de generoses i miracoloses persones que per convidar als amics i acompanyants, feien el "numeret" del "rave" convertit en monedes de plata. Cada vegada que hi penso... no poques hipoteques s'haguessin pogut pagar no en Euros sinó amb plata!. Bé, encara que no ho sembli a Montcada es va realitzar aquest miracle, millor dit dos miracles el mateix dia, un a l'Hostal Font Freda a prop del riu Ripoll, un altre a l'Hostal "La Grua" (calia tenir cura d'aparcar bé la tartana...) que por alguna raó que desconeixem, un altre mossèn situa aquest hostal de La Grua a la Parròquia de Reixac, a prop de Montcada. Sí, senyor, un miracle doble i amb un hostal que no hi teníem ni la més punyetera idea que estava situat a Reixac, sinó que aquest, segons les nostres informacions, es trobava a Montmeló. (1)
Per això és el moment de reproduir les dues versions, perquè els nostres lectors tinguin acurada constància que aquest blog no s'inventa res, en tot cas, com criatures humanes ens podem equivocar, però en aquest cas crèiem que qui ha ficat la pota, no som pas nosaltres, per això, tot seguit us transquivim textualment allò que està escrit:
[...] "Havent-se parlat de que en la vida de Sant Joseph Oriol, escrita pel P. Joan F. de Masdeu, se llegeix que'l venerable sacerdot lo día 2 d'Abril de 1698 obrá al Hostal de Fontfreda, dins de la parroquia de Montcada, aquell prodigi de convertir talls de rave en reials de plata, Se determinà colocar á la capella una imatge del Sant miracler ò taumaturch, mitgensant la vénia y acceptació del Emm. Cardenal Casañas, gran devot del Sant ".
Per altra banda, Mossèn Jaume Armengol, pvre., diu en el seu llibre "Els Sants Ciutadans de Barcelona"(3) , concretament explica que Sant Oriol, camí a Roma i vestit de pelegrí, el dia 2 d'abril de l'any 1698, va succeir el següent:
[...] " Durant aquest viatge, fou quan, arribat a l'hostal de La Grua, parròquia de Sant Pere de Reixac, prop de Montcada, acompanyat del seu amic Bonaventura Ballescà, convertí dues rodanxes d'un rave en monedes de ral, per pagar l'esmorzar del seu amic acompanyant, car cap dels dos no portava diners..."
Caram, amb el cost de l'esmorzar, va necessitar dues rodanxes de rave i convertir-les en monedes de ral i de plata! , per pagar la factura. Tanta plata per dos entrepans, copes i cigalons ?. Sempre eren aquests preus a Montcada o a Montmeló?
Mossèn Jaume Armengol continua dient que Sant Oriol va realitzar altres miracles...a banda dels raves (la seva millor especialitat), etc. etc., però nosaltres ho deixem aquí, doncs, seria barrejar raves amb cols.
Ricard Ramos Jiménez
Notes:
1) L’hostal de la Grua que data de l'any 1409 es trobava a la vora del camí ral de Girona, a mig quilòmetre del nucli de Montmeló, on avui hi ha el barri del Sant Crist de la Grua. Es trobava davant de la capella del Sant Crist , i sembla que acollia peregrins que feien la ruta del camí de Santiago.
(2) Nota històrica de la Mare de Déu del Castell de Montcada. Mòssen Josep Mas, prev. 1910 BCN. Tipografia Catòlica, carrer del Pi,5
(3) Els Sants Ciutadans de Barcelona" Editorial Dalmau i Jover, SA BCN 1949.
17 d’octubre 2011
ANY 1900. MONTCADA i l'ÚLTIMA "CARLINADA"
(text copiat del llibre : “Banderas blancas, boines rojas: Una historia del Carlismo” . escrit per Jordi Canal i Morell.)
JOSEP BACARDIT I SANLLEHÍ
Notes:
CONFERÈNCIA DE MARIUS SERRA
Conferència del periodista i escriptor popular MARIUS SERRA, col.laborador de TV3 en temàtica lingüística, autor d'una vasta obra literària, guardonada i traduïda varis idiomes.
COL.LOQUI AMB EL PÚBLIC ASSISTENT
Dia 20 d'octubre
Lloc: AUDITORI MUNICIPAL - Plaça de la Església - MONTCADA I REIXAC09 d’octubre 2011
ACTA MUNICIPAL DE L’ANY 1839
És l’Acta més antiga que es conserva a l’Arxiu Municipal de Montcada i Reixac .
Recull tres reunions de la Junta Municipal(1) d’octubre i desembre de 1839 a fi d’elegir a una persona que hauria d’exercir com a Regidor Primer(2) . El Secretari municipal Sr. Andreu Planas fa constar que els 9 electors que tenien dret a vot van escollir per unanimitat al Sr. Joan Subatella el qual, pel que sembla, no n’era molt partidari d’acceptar la responsabilitat .
Per llegir-lo, cal clicar sobre la imatge.
El rerefons i potser uns dels motius principals del perquè no volia acceptar el càrrec era que ens trobàvem al final de la 1ª Guerra Carlina i a l’Estat l’hi urgia recaptar diners per a fer front a les depeses d’aquell llarg conflicte. A Montcada li corresponia aportar 28.000 rals en concepte de contribució extraordinària i l’Ajuntament n’era l’entitat que hauria de recaptar-los entre els seus habitants . En Joan Subatella ( potser era simpatitzant carlí?) si va oposar i pel que després hem pogut constatar a diferents actes municipals va aconseguir el seu objectiu . Aquella Junta Municipal que presidia com Alcalde el Sr. Josep Oller junt amb els regidors Joan Subatella, Josep Sarrà i Anton Pobla van ser destituïts el 23 de febrer del 1841 pel “Jefe Superior Politico de Barcelona” , el qual va imposar-los una multa de 1000 rals per obstaculitzar la tasca governamental . El nou Ajuntament que es va anomenar va sol·licitar una prorroga a fi i efecte de poder pagar la quantitat assignada que amb els interessos de demora ja superava els 30.000 rals (3).
Notes:
(1) Avui equivaldria a: una Junta de Govern o Ple Municipal.
(2) Ara seria considerat com: un primer Tinent d’Alcalde .(3) Tot i que es va lliurar alguna quantitat a compte, aquell deute va perdurar fins els anys 1880, posteriorment per mitjà d'un decret, va quedar anul·lat.
JOSEP BACARDIT I SANLLEHÍ
26 de setembre 2011
ENRIC SAGNIER A MONTCADA.
Aquests dies i durant uns mesos, a Caixa Forum s'exposa l'obra d'un insigne i important arquitecte barceloní, artífex de més de cinc-cents projectes, entre aquests alguns a Montcada.
Ells varen mantenir una postura ferma fins que, aquells que es deien amics , els van anar deixant sols. Es van sentir enganyats per l’empresa i traïts per els que havien de ser primers valedors en la defensa de l’ermita, per tot el que significava tant com a valor històric com per la fe senzilla del poble i la contrada.
(Foto:Leopold Sagnier i la seva esposa Paulina Costa. (F.F.S.) )
En aquell moment Asland va oferir una opció de compra pel terreny on s’hi emplaçava la capella. La resposta del senyor Sagnier fou contundent: La ubicació de l’ermita és intocable i si continuaven amb la mateixa actitud, es plantejarien presentar una demanda judicial.
(Foto d’Enric Sagnier amb Dolors Vidal , amb tres dels seus fills : Josep Mª, Manuel i Enric. Any 1886. (F.F.S))
Per la seva dedicació a l’Església i per iniciativa dels Salesians, el Papa Pius XI li va concedir el títol de Marqués, l’any 1923. És l’arquitecte que té més edificis inclosos dins del Catàleg del Patrimoni Arquitectònic a conservar de la ciutat de Barcelona, la majoria d’ells situats a l’Eixample. Al seu escut nobiliari imprimí la següent llegenda: “
(Dalt a la dreta, imatge d'uns dels projectes de Sagnier -que no va tirar endavant- per construir la nova parròquia de Santa Engràcia de Montcada)
Equip Montcada Post
(F.F.S) Fons fotogràfic de la Família Sagnier (cedides amb motiu de la publicació del llibre que hem esmentat)
MONTCADA i REIXAC, QUAN ÉREM ELS PREFERITS .
Encara que per alguns els hi costi de creure, és un fet que de tant en tant convé recordar.
La fama de Montcada com destí turístic va començar a la meitat del segle XIX i va durar fins el primer terç del XX, en la qual el nostre poble va gaudir d’un prestigi que el feia un dels millors de Catalunya on passar-hi l’estiueig o que fos també el preferit o recomanable a l’hora de triar el lloc on fer les sortides d’un dia, costum molt habitual que practicaven les famílies benestants barcelonines d’aquells temps.
Montcada i Reixac oferia a tots els visitants barcelonins un marc natural incomparable ( fonts, boscos, tranquil·litat, proximitat , etc) , era per aquells “urbanites “ una espècie de paradís que satisfeia els seus desitjos.
Encara avui un es sorprèn quan llegeix llibres antics , revistes , hemeroteques o veu imatges i comprova les descripcions que sobre Montcada i Reixac feien aquells il·lustres escriptors , periodistes o fotògrafs , emprant adjectius qualificatius com: paradís de la natura o de la tranquil·litat, un racó del cel, el poble de les cent fonts, un verger, de l’aire pur, el millor per fer-hi “salut” o recomanable per recuperar-se de les malalties, etc. Adjectius que van fer que l’expressió “Jo estiuejo a Montcada” signifiques un plus de “categoria” que distingia a moltes de les famílies o persones que van escollir el nostre poble.
La imatge que reproduïm ens pot servir com un dels molts exemples que reiteradament citaven Montcada i que habitualment es publicaven a la premsa o revistes de l’època . En aquest cas és un exemple comparatiu de costums entre dues ciutats densament poblades. El periodista és fa ressò de l’ona de calor que arreu d’Europa (1) es registrava , incidint amb el sofriment que patien els habitants de grans ciutats com Paris i Barcelona, arribant a la conclusió que tant a Paris com a Barcelona es buscava la mateixa solució per combatre l’angoixa que la calor produïa, així o va escriure :”…els ciutadans de Paris …prefereixen la frescor dels boscos de la Boulogne… i els de Barcelona fem el mateix, preferim els boscos de …MONTCADA…”.
Revista,“Ilustració Catalana”(2) num.326 de 5 de setembre del 1909:
Text peu de foto escrit en català d’abans de la normativa moderna que va establir Pompeu i Fabra, l’any 1916:“ Es ben cert allò de que iguals causes produhexen idèntics efectes. Veusaqui la gent de París que fuig de la calor de aquella urb , expansionantse pel celebrat bosch de Boulogne , igual , exactament lo mateix que fem els barcelonins als sots de Moncada ó de Vallvidrera, quan la calor apreta massa. Nó, no som nosaltres diferents , ni son aquells superhomes .Quan la calor arriba als 40º, tots fem lo mateix. “
El periodista al citar Montcada ens confirma un cop més (any 1909) un fet que demostra que per molts barcelonins això “ d’anar a Montcada” era un costum ben arrelat i majoritàriament preferit a l’hora d’escollir el millor lloc on prendre la fresca, les aigües o passar-hi des d'un dia a llargues estades estiuenques.
Què ens queda d’aquella Montcada?, era millor que l’actual?. Preguntes que sorgeixen si un intenta fer comparacions amb la Montcada i Reixac dels nostres dies. La resposta a la primera és fàcil de contestar: poc, molt poc, per no dir res; en quan a la segona …uff!.. se’m fa complicat opinar al bell mig d’una crisi generalitzada que obligaria a matisar moltes coses i que potser avui faria bona la dita castellana: “Cualquier tiempo pasado fué mejor”.
Els temps fa que tot canvií i tant les persones com els pobles s’han d’adaptar a les noves circumstàncies intentant sempre millorar i progressar. Montcada ho ha fet, ningú pot negar-ho, però algunes vegades sota la paraula “progrés” s’escuden i es justifiquen moltes decisions que potser s’haurien pogut evitar o com a mínim pal·liar i ara potser es mantindria viu i ben visible el record d’un temps passat.
JOSEP BACARDIT i SANLLEHÍ
Notes:
(2) "Ilustració Catalana" , va ser una revista setmanal, dedicada principalment a tractar la informació que generava la burgesia catalana , entre altres, el tema de l’estiueig, motiu que feia que tot sovint sorgís el nom de Montcada i Reixac. Va publicar 750 números entre els anys 1880 i 1917 .
24 de setembre 2011
LA NOSTRA MEMÒRIA COL.LECTIVA
10 de setembre 2011
“ EL NOI BALIARDA”…BANDOLER i HEROI.
La seva figura com “líder popular” va augmentar encara més quan a l’any 1845 va esclatar una protesta generalitzada a molts ajuntaments per la discriminatòria forma emprada alhora de seleccionar les quintes que havien d’anar a l’exèrcit , mètode que a la practica significava que només els pobres anaven a la guerra, fet al qual Baliarda s’hi va oposar, encapçalant la revolta acompanyat de molts veïns que van impedir l’acte i es feren forts a l’església de Sant Andreu . La Vila fou atacada per 700 soldats i desprès de resistir dies amb moltes baixes, els amotinats van poder fugir direcció Terrassa. Posteriorment, va seguir lluitant contra la política centralitzadora dels governs espanyols participant a la segona Guerra Carlina (Guerra dels Matiners ) , nomenat coronel de la seva pròpia companyia, va actuar a la zona d’operacions que anava des del Massís del Garraf fins el Vallès, amb topades serioses amb la tropa isabelina als boscos de Capcentelles, a Sant Cugat o Molins de Rei . Finalitzada la guerra i desenganyat dels sistemes monàrquics i ja netament identificat com a republicà va seguir lluitant acompanyat d’unes desenes de fidels seguidors i hostilitzant les comunicacions amb Barcelona fins la seva mort l’any 1850 .
JOSEP BACARDIT I SANLLEHI
Notes: