28 de gener 2011

AMICS INTERNAUTES I SEGUIDORS D'AQUEST "BLOC"



Actualment estem treballant (cercant documents, etc.) sobre un tema concret: la postguerra a Montcada i Reixac. És per això que us demanem la vostra col.laboració per poder identificar un personatge que surt al mig de la fotografia i que us mostrem, concretament és el que està assegut al mig de la taula amb boina i un cigar a la boca . Per les poques dades que tenim, sembla que aquest vivia a Mas Rampinyo. És una fotografia publicada en una revista anàrquica amb data gener de 1937.
Moltes gràcies per endavant.

Equip de Montcada Post

09 de gener 2011

Més dades sobre la mort de l'Enric Giralt Massó

Enric Giralt Massó està considerat com la 1ª víctima de la Guerra Civil a Montcada i Reixac.



Sobre aquest cas, ja des d’un principi, van circular diverses versions sobre les circumstàncies de la mort d'aquest veí i treballador de l'Ajuntament. Oficialment es va fer constar que va caure lluitant contra el feixisme, però des del mateix dia es van escampar altres versions, com per exemple: que se li va disparar el fusell que duia o tambè que l’havien matat accidentalment els seus propis companys “de patrulla” la matinada del dia 20 de Juliol de 1936. Oficialment semblava que el succés havia passat a Barcelona, però altres versions de persones que encara avui ho recorden situen aquest fet a La Llagosta, Sta. Perpetua o Montornès (veure comentari del 17/7/2010 guardat a l’apartat “Etiquetes-Guerra Civil a Montcada” ).






Davant d’aquesta divisió d’opinions hem volgut investigar a diferents arxius i biblioteques a fi de trobar alguna cosa més concreta sobre aquest cas. Un ha estat trobat a la “ Causa General” (1) corresponent a Sta. Perpetua, Sant Fost i Montornès, Entre la documentació consultada hem trobat alguns testimonis que podrien referir-se al cas que estem parlant. També aportem l’explicació que ens dona l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté sobre el mateix.

El primer testimoni correspond a Josep Mª Cubill Postius, lligam número 1596 de la Causa General que amb data 22/7/1941 i fent un resum, va declarar el següent:

[...] “ Com President dels Carlins de Terrassa em vaig presentar a la Caserna de Sant Andreu el 18/7/36 a fi de col·laborar al “Glorioso Movimiento Nacional” … la tarda-nit del dia 19 , al veure que l’aixecament havia fracassat a Barcelona ens van ordenar sortir de la caserna … vaig decidir tornar camp a través a Terrassa …però a l’estació de Montcada dos individus em van detenir i portar a l’Ajuntament on vaig ser sotmès a un interrogatori per un empleat de l’Ajuntament que amb va pegar varies bufetades… retingut varies hores en una habitació des d’on s’escoltava una radio les proclames de Companys arengant a les masses…finalment a la matinada , junt amb un altre detingut a la Ctra de la Roca ,de nom Joan Riera Guardiola també requetè , van decidir traslladar-nos a la Florida , lloc on seriem afusellats … un dels dos vehicles es va avariar fent que tots anéssim al mateix vehicle… al arribar a La Florida, en plena foscor , ens van fer baixar cada un per una porta diferent , el Sr. Riera que anava un pas endavant agafat pel braç per un patruller,es va resistir produint un aldarull , fet que va confondre als del piquet que van pensar que les dues siluetes que es movien eren dels detinguts que volien fugir , van fer foc varies vegades matant al Sr. Riera i crec al patruller ja que va cridar : “ m’han matat “ . Jo em vaig tirar a terra fent-me el mort , es va acostar un d’aquells “foragits” i em va disparar a la nuca , omplin-me de sang i convençuts que m’havien matat van marxar recollint el seu patruller ... desprès de moltes peripècies vaig poder fugir del lloc….. “


El segon testimoni, es tracta de la vídua de Joan Riera Guardiola, que l’any 1944 va declarar a la Causa General. És un testimoni molt semblant al que va fer l’any 1941 en Josep Mª Cunill. L’única diferència és que la senyora no entra en detalls, ja que reconeix que la seva declaració era fruit de la conversa que va mantenir amb el Sr.Cunill, persona de tota confiança i company d'ideologia política del seu marit que també s’havia presentat a la Caserna de Sant Andreu el dia 18 de Juliol de 1936. Aquest testimoni, igual que el primer, pertany a la C.G. de Sta. Perpetua de la Moguda.



(foto EFE: El primer a l'esquerra, Josep Maria Solé i Sabaté, i al seu costat (amb un bastó) en Joan Riera, entre altres testimonis i amb motiu de la presentació del llibre l'any 2009 "Revolució i Esperança")


Finalment ens referim a l’insigne historiador Josep Maria Solé i Sabaté, que parla del cas en un dels seus llibres: “Revolució i Esperança”, de l’editorial Ara Llibres, presentat a finals de l’any 2009. El llibre recull un seguit de testimonis de persones que van viure aquella època. Surt un tal Joan Riera que és un nebot de Joan Riera Guardiola, l’home explica allò que va passar amb el seu oncle:

[...]”. va ser detingut a Montcada quan tornava a peu des de Barcelona cap a Montornès , de matinada el van fer “una passejada” entre Montcada i Mollet, els van fer baixar del camió i els van disparar . Un dels trets va tocar al meu oncle i va caure ,i a l’altre , la bala només li va fregar una mica el cap i es va llançar a terra . Un dels trets dels rojos , doncs, només l’havien ferit . Quan van anar a donar-los el tret de gràcia, uns companys els van dir que els deixessin estar , que ja eren morts . Així va poder salvar-se el president del Partit Carlí de Terrassa, però el meu oncle va quedar mort ...”.

Hem de tenir present que fa la declaració una persona que té 97 anys i per les explicacions que afegeix Solé i Sabaté quan diu referint-se a l'edat del Sr. Joan Riera : " em dol que no pugui explicarme mil i una cosa més a causa del triomf de l'oblit ..." donant la sensació que ja se li oblidaven molts detalls al calaix de la mèmoria .


Cal la possibilitat que en aquest succés hi participés l’Enric Giralt Massó? , del qual se sap una cosa certa: que va aparèixer mort el dia 20 de Juliol de 1936.

Hi ha tot un seguit de coincidències que avalen aquesta possibilitat com per exemple que era un treballador de l’Ajuntament i simpatitzant de la FAI, que moltes de les persones que van opinar en aquells dies explicaven que l’accident o el que fos la causa de la seva mort es va produir en aquella zona de Sta. Perpetua, doncs, La Florida (aleshores se’n deia Ciutat Jardí) era una barriada d’aquell poble que toca a La Llagosta, també, encara que indirectament, es pot associar el nom del Montornès, lloc on Joan Riera Guardiola tenia el domicili i segons la declaració de la seva vídua aquells patrullers que ja disposaven de la documentació del seu marit van presentar-se el mateix dia 20 de Juliol a casa seva buscant sobre tot armes i documents.

Amb referència als pobles veïns de Montcada, cal tenir en compte que l’Enric Giralt Massó va ser l’única mort d’un antifeixista ( aquesta era l’expressió que s’utilitzava en aquells dies) produïda en els primers moments d'esclatar la Guerra Civil. Aquesta dada reafirma la nostra hipòtesi que hem exposat. (2)

Fins aquí la nova aportació, fruit dels testimonis que hem trobat documentats. És a dir, la del senyor Cunill i la vídua de Joan Riera Guardiola tots dos testimonis sota jurament. La seva història ens pot semblar una mica rocambolesca o bé d'un guió de pel·lícula, però si que aporta una quantitat de dades que com a mínim, són dignes de tenir en compte.

Podria ser aquesta la veritable història del primer cas, entre les morts, que van produir-se a Montcada durant la Guerra Civil.?


Notes:
(1) La Causa General va ser un procés obert una vegada l finalitzada la Guerra Civil ( Decret del 26/4/1940) amb la intenció de depurar i castigar a tots els que varen intervenir en actes delictius comesos a tot el territori durant la dominació roja.
(2) Els dies 18,19i 20 de Juliol del 1936 hi van haver moltes morts i ferits. Deixant a banda Barcelona, tant a Montcada com els pobles del seu voltant, les morts, millor dit els assassinats varen ser tots de gent de dretes, religiosos, propietaris, etc , l’única excepció que confirma la regle és l’Enric Giralt. A partir del dia 21 en endavant ja apareixen altres casos de “patrullers” que morien “accidentalment”, eufemisme habitual amprat quan s’anunciava la mort d’un dels seus , produïdes en circumstàncies, diguem -ne... " sospitoses”.


Josep Bacardit Sanllehí
Ricard Ramos Jiménez.

02 de gener 2011

LA MORAL CRISTIANA A LES SALES DE CINE

ANY 1940. Quan fer-se un petó era pecat.

Aquells que segueixen o hagin llegit els últims escrits penjats en aquest bloc se n’hauran adonat que estem fent un recull de fets que van marcar a tota una època, és a dir, la generació de la postguerra.

Entre altres aspectes que incidien en aquella societat, vigilada i dirigida sota un règim dictatorial, havia un autèntic intervencionisme sobre com calia guardar la moralitat en llocs públics.Un ventall de normes que l’anomenat “Nacional Catolicismo” imposava de manera coercitiva i d’obligat compliment.

Una d’aquelles “formes reguladores”, era comportar-se en totes les expressions i formes sota l’imperi de la “moral cristiana” i concretament amb aquells locals anomenats cinemes, on presumiblement el règim, preveia que podrien realitzar-se actes “indecorosos” .

Recordem una ordre publicada el juliol de 1940 a tots els Butlletins Oficials que obligava als ajuntaments a fer-ne seguiment dels espectacles públics, com eren en aquest cas les sales de cinema. L’alcalde de Montcada senyor J. Mogas Ventura va ordenar als empresaris dels cines: Colon, “España”, etc. , això: (clicar sobre imatge) :Aquest tipus d’ordres cal emmarcar-les dins de la “creuada” que l’Església Catòlica va emprendre en finalitzar la Guerra Civil i que volia esborrar tots els signes de llibertat (per l’església era llibertinatge) que durant la República eren permesos . Va ser tant el control exercit que va arribar a un punt que semblava que qualsevol acte que es feia podria representar un “pecat” als ulls de la “moral cristiana”.
És evident, doncs, que aquestes mesures moralistes, anavem contra les parelles d’enamorats que aprofitaven la “foscor” de la sala per fer coses “immorals”, cosa que no es podia permetre ja que representaven un mal exemple per la “nova societat” que el nou règim volia implantar. Quines eren aquestes immoralitats?,doncs, a títol d’exemple i sense voler anar més enllà, podria ser uns petons o bé fer-ne unes manetes, etc.

No tenim cap constància a Montcada que s’imposés alguna multa per comportar-se contra la moral catòlica, multes que en alguns casos podrien ser fins i tot de 100 PTA d’aquell temps (uns 250 euros d’ara) .

Hi ha un exemple colpidor que ens demostra fins quin punt es va arribar: En moltes sales de ball es va penjar un cartell que recordava que ballar no és cap pecat (veure imatge a la dreta) .

La gent en general i les parelles en particular, van continuar amb la mateixa rutina, això si, ara amb més cura de no ser descoberts i per tant ja és procurava, en alguns casos d’acord amb la taquillera, per adquirir les butaques més adients on poder seguir fent el que inevitablement el cos (més ben dit les hormones) els demanava.

Un apunt final per descriure com era la societat real d’aquells anys:

Malgrat que és pregonava que tot anava bé la realitat era ben diferent. Segons el regim, Espanya era la reserva moral d’occident on el catolicisme havia triomfat i es presentava com la societat més puritana d’Europa i la realitat era molt diferent ja que era el país on havia crescut més la prostitució. La societat dels anys 40 o 50 se les inventava per poder sobreviure al bell mig d’unes condicions extremes, de penúries i de mancança de tot tipus. Una de les primeres necessitats, era el poder trobar aliments i si calia , anar al mercat negre o estraperlo. Complir amb els preceptes de la moral cristiana era per la immensa majoria de la gent, la més petita de les seves preocupacions.

Josep Bacardit Sanllehí