30 de març 2011

UNA PART DEL REC COMTAL ES VISIBLE

AMB MOTIU D’UNES OBRES DE CANALITZACIÓ QUE S'ESTAN REALITZANT A BANDA DRETA DE LA LLERA DEL RIU BESÒS, UNA PART DEL REC COMTAL ESTA AVUI VISIBLE.

detall d'un tros de rec que està al descobert

UNA MICA D’HISTÒRIA SOBRE AQUEST REC.

Aquesta infraestructura hidràulica és mil·lenària. Deixant de banda l’origen romà, aquest canal va ser construït sota el mandat del comte de Barcelona Mir, el segle X. Fins el segle XVIII va proporcionar enèrgica hidràulica a 13 molins, 10 d’ells, fariners, tanmateix va regar terrenys de Sant Andreu del Palomar i les Hortes de Porta Nova , a més de determinats treballs artesanals que utilitzaven aquestes aigües, com: el tèxtil, o el cuir .Al llarg del segle XVIII els aprofitaments, durant aquest segle, seran intensos i molt ampliats, doncs, calia el subministrament d’aquest primer element a la sempre creixent demanda d’aigua de la ciutat de Barcelona.
Així, l’any 1703 comença per primera vegada el subministrament i utilització d’aquest canal com a recurs de subministrament d’aigua a la ciutat.. Es va construir un conducte que desviava de la sèquia un cert cabdal per regar els arbres de la Rambla. El barri del Raval va ser el primer nucli, dintre de Barcelona, que va tenir fonts publiques i propvinents de Montcada. També d’aquest primer aprofitament d’aquestes aigües, es va aprofitar un altre barri en constant expansió demogràfica: Sant Pere. Aviat aquesta primera canalització des de Montcada a Barcelona representà un nou impuls per permetre el regatge dels conreus i va facilitar la instal·lació d’un bon nombre de fàbriques i prats d’indianes en facilitar l’accés a l’aigua necessària per l’operació de peces tèxtils. L’any 1778 es porta a terme l’apertura de la primera mina , prop del punt d’unió del riu Besos i el seu afluent, El Ripoll.

L’Aigua element de disputa i controvèrsia.

Història dels fets bèl·lic, civils, etc. durant el segle XIX, i relacionats amb el Rec Comtal que controlaria la distribució del conjunt de les aigües captades per les mines de Montcada i això proporcionaria a aquesta corporació un paper més rellevant del que es pot suposar a primera vista. Doncs, l’ajuntament de Barcelona , en tant que el propietari del cabal conduit a través de l’aqüeducte , era un usuari més de la infraestructura de captació que representaven les galeries de Montcada, per tantes trobava en igualtat jurídica amb el col·lectiu d’aprofitaments de la sèquia, regants i propietaris de fàbriques i molins.

1803 Primera filadora mecànica moguda per energia hidràulica del Rec Comtal.


L’exercit francès envaeix Espanya, 1808.

El general francès Maurici Mautieu, va fer construir una bateria, junt la sèquia Comtal en el puig de Jorba. També es va fortificar l’ermita de la Mare de Déu de Montcada, d’aquesta manera va protegir aquest nervi hidràulic dels atacs dels guerrillers, com el famós Josep Manso, que l’any 1811 va trencar una vora de la sèquia en el punt anomenat de les Licorellas i amb aquest fet va tallar el subministrament d’aigua a la ciutat de Barcelona.

L’any 1814 els francesos marxen d’Espanya, i l’exercit espanyol va entrar a Barcelona el 29 de maig. L’intendent Francisco de Oteyzava prendré possessió dels molins i la sèquia Comtal.

Durant la invasió francesa, en el darrer any de la guerra, els francesos havien destruït els molins de Cordellas, del Comentador, i Dormidor; l’any 1816 el molí Dormitor va ser reedificat amb els materials de la resta de molins destruïts i el marqués de Cordellas va obtenir del Rei Ferran VII, reconstruir el seu,

L’any 1815 El capità general, Marqués de Campo Sagrado, pren mesures (noves) per l’ampliació de la mina de Montcada, i que arribaria a subministrar 800 plomes d’aigua.

L’any 1817 és un any de sequera i Barcelona, una altra vegada pateix set.

El consum d’aigua l’any 1826 era de 6.000 metres cúbics diaris. Aquest cabdal era subministrat pel canal del Llobregat (canal de la infanta doña Luisa Carlota), també de diferents pous de la ciutat i fonts naturals procedents del Collcerola. La sèquia Comtal deixa d’utilitzar-se per beure, doncs, les seves aigües eren brutes i pudentes, així com molts pous.

Sobre aquest any (1826) es van obrir noves fonts urbanes, atès que la demanda dels barcelonins, sempre anava en augment, com Sant Pere, Sant Agustí Vell, Comte de l’Asalt, Boqueria, Travessera de Gràcia i algunes, més en el barri de la Barceloneta.
Un total de 548 fonts públiques subministraven aigua als barcelonins a principis del segle passat.

Cal esmentar que d’acord amb la Constitució de 1820, la sèquia Comtal, molins i demés, van ser incorporats a l’erari públic. L’ajuntament de Barcelona, Sant Martí de Provesals i Sant Andreu de Palomar, varen acordar la mina de Montcada. Per contra aquest projecte no es va portar a terme, doncs, el comissionat del patrimoni públic no va donar el seu consentiment, per motius de la titularitat de la propietat.

Abolida la constitució a finals de 1823, l’intendent “·Don Vicente Frígola “ va quedar encarregat de l’administració dels molins reals i de la sèquia Comtal.

La sequera de l’any 1822 fa que l’Ajuntament barceloní proposa la construcció d’un nou braç de la mina situada en les rodalies de Montcada que unit als brolladors que ja rebia l’accedia, augmentés el cabdal. Aquesta obra finalitza el 29 de setembre de 1822.

L’any 1823 Es cobreix l’apertura de la sèquia per iniciativa municipal ( Barcelona),doncs, una porció d’aquesta estava al descobert, concretament en les basses del molí de Sant Pere.

El dia 27 de setembre de 1824 el rei Ferran VII concedeix a Barcelona pel seu abastament d’aigua, 900 plomes de la mina de Montcada a més de les 800 que ja tenia concedides i d’unes altres (500 plomes). Un desacord entre els usuaris sobre el repartiment, es fixarà un nou repartiment per una convecció transaccional

Una nota apareguda el dia 13 de desembre de 1824 al Diari de Barcelona,. Permet apreciar la marxa de la construcció de l’aqüeducte situat a la boca de la mina a prop del poble de Montcada, fins la part més elevada del punt anomenat “Purgatori” i des de l’últim punt a la via de Tapioles (210.000 totxos grans, 50 quintars de cal diaris i 14 carretades diàries de sorra de la més neta i millor del riu Besos i no d’una altra part..)

Noves obres entre 1824 i 1825 succeeixen per la sempre demanda de més aigua. Obres com la prolongació de l’aqüeducte, així com la simultaneïtat de dues millores més, la primera des del petit torrent veí a la riera de Tapioles, fins el pont immediat a la torre anomenada de Baró (Torre Baró) i la segona des d’aquest punt fins la capella de la Trinitat.

Ricard Ramos



Per veure les imatges més grans "clica" sobre les mateixes
(FOTOS: R.Ramos dia 30/3/2011)




27 de març 2011

El cas del " Crimen de la calle Fuencarral -Madrid"

Aquell succés va fer que Montcada sortís a tota la premsa mundial(1).

El cas també va ser conegut popularment com “El crimen de la plancha” o “ El crimen de la criada” . Va originar rius de tinta impresa(2), ara se’n diria “una noticia mediàtica”, doncs , pràcticament va coincidir en l’època amb un altre crim fet també per una criada. Va ser objecte per la premsa d’un seguiment diari durant un any i mig, despertant la curiositat de la societat espanyola . A les autoritats espanyoles, que es trobaven en una continuada crisis política (Guerra amb el Marroc, pèrdua de les colònies, vagues, etc.), el succés i l’expectació que va aixecar aquest crim, els va venir molt bé,doncs, l’opinió pública va girar la vista cap un altre lloc(3).Va ser tractat el tema de forma exagerada originant una forta competència (4) entre els mitjans de comunicació per seguir fil per randa la notícia, tant és així que la venda de diaris va augmentar un 30% .

L’assassinat, la nit del 21 de juny de 1902 de l’acabalat Sr. Pascual Manuel Pastor que vivia al carrer Fuencarral de la capital d’Espanya va causar un gran impacte a Madrid . Des del primer moment es va sospitar que l’autor/a del crim podia ser la criada de nom Cecilia Aznar la qual havia fugit aquella mateixa nit sense deixar rastre. La premsa se’n va fer ressò explicant amb tot luxe de detalls com s’havia produït el fet. L’autora sembla que el va colpejar-los varies vegades al cap del senyor Pastor amb una planxa. L’atenció sobre el cas va fer que els rotatius de la capital es preguntessin cada dia: on es troba la Cecilia? . Van aparèixer tot un seguit de rumors dient que si l’havien vist aquí, allà, o be que es trovaba fugida a França, etc. Fins i tot el govern espanyol, presidit pel Senyor Maura hi va intervenir assegurant que l’autora del crim seria detinguda.
Cecilia Aznar Celimundi va fugir la matinada del dia 22 de juny de Madrid via Saragossa fins arribar a Barcelona on va intentar sortir del país. Finalment uns “col·laboradors interessats” li van aconsellar que viatgès a Puigcerdà lloc des d'on la ferien passar a França. Aquests col·laboradors el que van fer va ser enganyar-la ja que li van prendre bona part del botí que ella havia robat del pis del Senyor Pastor. Va ser detinguda el 9 de Juliol a Puigcerdà on va confessar ser l’autora del crim . La noticia va córrer via el telègraf i l’ordre va ser que hauria de traslladar-la a Madrid a fi de declarar davant del Jutjat. Les autoritats van intentar despistar als mitjans de comunicació, els quals aviat van descobrir que un dels punts per on era obligat passar per viatjar a Madrid era Montcada i Reixac ja que seria el lloc on es feria el canvi de línia ferroviària i així poder empalmar amb la línia en direcció Saragossa-Madrid.

La població de Montcada, aliena en la seva majoria sobre el que passava, el dia 11 i 12 de Juliol , va veure com de cop i volta van començar arribar desenes de cotxes , de periodistes, fotògrafs i de gent forana , així com la presència de molts guàrdies civils muntats a cavall . Tots volien veure la cara i conèixer a la Cecilia , tenien la intenció de poder fer fotos i parlar amb la detinguda. Finalment el dia 12 de Juliol al migdia va arribar al baixador de Montcada-Sant Joan de les Abadesses la Cecilia, era un dia que feia una calor espaterrant. La Guardia Civil que la custodiava la va conduir a peu, entre mig d’una gran expectació de centenars de veïns de Montcada que la van seguir fins l’estació de Montcada-Manresa. La Cecilia va tapar-se la cara amb un vano evitant així poder ser fotografiada. Va estar retinguda dins d’una petita habitació de l’estació unes quatre hores fins que va pujar al comboi en direcció a Madrid. Els periodistes aquell dia van fer servir tots els telèfons que existien a Montcada a fi de passar l’informació, alguns d’ells sembla que van pagar fins i tot per trobar una teulada o terrat lloc més adient per realitzar el reportatge fotogràfic. Montcada, durant uns dies va sortir a tota la premsa, no sols espanyola sinó també mundial.


(Imatge : Estació de Montcada Manresa ( 12-7-1902)

A l’arribada de la Cecilia a Madrid el dia 13 va multiplicar l’expectació, alguns diaris parlen de més de 10.000 les persones que esperaven l’arribada del tren. . Va ser un llarg procés que durar mesos, amb el qual es van exposar moltes hipòtesis i alimentar mediaticament variades càbales . El Tribunal la va sentenciar a la pena de mort . Posteriorment , degut a la pressió popular , el mes d’octubre de 1903 , el Rei Alfons XIII li va commutar la pena capital a passar 30 anys de presó.(5)

(La gent fent cua per entrar a la sala del judici. Febrer del 1903)


(1) Probablement sigui la vegada que més s’ha repetit el nom de Montcada a la premsa . Doncs, el seguiment de la notícia va durar quasi una any i mig , fent que es cités reiteradament el nostre poble quan es recordava la cronologia del cas.
(2) . S’ha de tenir present que en aquells temps no existia ni la radio ni la TV , la premsa era l’únic canal per on s’informava la gent. Durant mesos el cas va ser portada de la majoria de diaris , principalment de Madrid, però amb un fort seguiment també a la resta d’Espanya.
(3) La premsa més seria , o al menys, així ho semblava, al cap d’uns mesos va criticar aquest “fenomen” mediàtic que ells havien creat . Alguns van publicar un editorial en el qual es podia llegir ( com autocrítica) :” … Señores, ya esta bien , que es más importante , que merece más la atención del público que sigamos dedicándonos por la “plancha de Cecilia” o que nos preocupemos de los asuntos graves del país….”. El Cu-cut , seguint la seva tradició satírica va ridiculitzar el cas amb vinyetes on es deia :"... aquí va fer un pis , allà va fer un rot , aquesta és una sabata de la Cecilia, aquestes ulleres no ho són , etc. "

(4) Segons un estudi fet l'any 1985 per estudiants de periodisme , aquesta noticia i el seu seguiment es considerada com la que més pàgines va omplir la premsa espanyola fins l’any 1936 on la Guerra Civil ho va superar . Cal tenir present que el ressò va ser mundial , sobre tot a Sud-Amèrica on per exemple la revista Argentina “Caras y Caretas” va enviar 2 corresponsals un any a Espanya seguint aquell “fenòmen”.

(5) Cecilia Aznar , va ingresar a la presó de Alcalá de Henares , protagonitzantal cap d'uns anys una sonada fugida que va originar una nova polèmica . Detinguda altra vegada , va veure augmentada la seva pena de presó fins que l’amnistia general proclamada l’any 1936 va posar-la en llibertat i també a tots el presoners .

Josep Bacardit i Sanllehí.


Nota : Les fotos, per ordre 2, 3 i 4 son fetes a Montcada . La majoria de dades son extretes de la premsa antiga que es guarda a l’arxiu de la "Biblioteca Nacional de España" . D’allà també han sorgit les imatges .

16 de març 2011

AJUNTAMENT DE MASRAMPINYO?

El document que reproduïm, així ho diu: (1)

(Per veure la imatge més gran, clica sobre la mateixa)


Aquest document ens torna a recordar que “Masrampinyo” (també "El Mas rampinyo"), és un topònim molt arrelat. Algunes persones d’arreu de la geografia catalana consideren que dir Masrampinyo és igual que dir Montcada.

En aquest cas, suposem que es tracta d’un error involuntari, produït per algun funcionari judicial de la Presó Model de Barcelona que no coneixia la nostra realitat territorial , hi ho va escriure sense comprovar la veracitat, possiblement com a resposta literal d’una persona quan li va preguntar: ¿… donde vive usted? .

És un fet anecdòtic però no es pot negar que té la seva cosa. Qualsevol pot especular i pensar que el mot Masrampinyo (el funcionari va escriure Masrrampiño) no se’l va inventar i que fos induït pel presoner, el qual amb naturalitat, va expressar el lloc on residia o potser també perquè ja l’hauria escoltat alguna vegada, el cas és que estava convençut que Masrampinyo tenia un Alcalde.

Sobre Masrampinyo i l’origen d’aquest mot, hi ha varies teories , totes respectables però que en general són tretes d’especulacions que s’han mantingut al llarg dels anys i fins el moment poc “fefaents”.

Els que escrivim en aquest blog ja varem anunciar, que estem completant un treball de recerca i d’investigació a fi d’esbrinar el seu origen.

Treball que ja es troba en la seva recta final i que publicarem en els propers mesos, on exposarem una teoria que difereix de les fins ara conegudes. Serà, doncs, una nova teoria que s’afegirà a les existents però en aquest cas, basada en un bon nombre de documents que han passat per les nostres mans i que l’avalen .

Josep Bacardit i Sanllehi
Ricard Ramos i Jimenez


Notes:

(1). El document és una notificació enviada el mes de setembre de 1943 per la direcció de la presó Model de Barcelona adreçada a l’Alcalde de Montcada, on s'informava que el veí Sr. Vicente Ariza León, domiciliat a la Rambla de Sant Jordi, 24 baixos de Montcada i Reixac quedava en llibertat condicional . Aquesta persona havia estat acusada d’auxili a la rebel·lió militar i jutjada per un Tribunal Militar que el va sentenciar a 20 anys i un dia de presó. El Sr. Ariza era natural de Almedinilla ( Córdoba), va arribar a Montcada i Reixac durant la dècada dels anys 1920.
El cas d’aquesta persona (expedient nº 2808, instruït pel Jutjat Militar de Sabadell), és un exemple dels molts escrits que van originar-se a totes les poblacions en finalitzar la Guerra Civil l’any 1939. Era a conseqüència de la depuració que es va exercir sobre “tota persona sospitosa“ d’haver participat o col.laborat contra el G.M.N ( Glorioso Movimiento Nacional). A Montcada, centenars dels seus veïs van ser detinguts molts d’ells condemnats a penes de privació de llibertat (presons, camps de concentració o batallons de treballadors) i alguns també a la pena capital.