26 d’abril 2011

La immigració murciana a Montcada

Un fet que va canviar la fisonomia de Montcada .

Malgrat s’ha escrit molt sobre el fenòmen que va representar a Catalunya la immigració murciana que va produir-se, principalment, en la dècada dels anys 1920 i 1930. Encara avui ens crida l’atenció quan, pel motiu que sigui, descobreixes algun que altre document antic que ens recorda aquell fet.

Situem-nos a l’any 1932 a Montcada i Reixac i l’impacte que va suposar l’arribada massiva de famílies procedents de Múrcia. La majoria dels quals, esperonats per amics o familiars que havien arribat abans, buscarien treball majoritàriament a la Fabrica de Ciment Asland.

La revista setmanal Mirador(1) se’n va fer ressò durant uns mesos per informar acuradament d'aquesta immigració, desplaçant expresament a una persona a Múrcia, per fer-se passar com un immigrant més El redactor era un jove periodista de nom Carles Sentis Anfruns (2) el qual va redactar les seves experiències viscudes durant el llarg viatge de més de 36 hores dins d’ un desgavellat òmnibus de 60 places . El llarg reportatge es va publicar com un serial durant varies setmanes sota el títol: Múrcia exportadora d’homes. El viatge del Transmiserià (3).

(Imatge : Carles Sentís ( esq.) amb el seu amic Josep Pla.)

Aquell reportatge va tenir una gran repercussió en tots els àmbits de la societat catalana, sobre tot a Barcelona i els pobles de les seves rodalies, ja que relatava en tot el seu significat la problemàtica de l’arribada de continuades onades d’immigrants que van generar l’inici d’un canvi tant econòmic com cultural. La mateixa revista Mirador recomanava la seva lectura en la columna més llegida titulada “ Mirador indiscret”.

Reproduïm un fragment que es va publicar a la revista esmentada, del dia 10 de novembre de 1932 :
Aquest “petit poble” que cita Mirador, és tracta de l’actual barri de Can Sant Joan, on majoritàriament va ser el primer lloc on van instal·lar-se la majoria de les famílies murcianes.

Com a dada cal recordar i tenir en compte que Montcada en les dècades dels anys 20 i 30 va triplicar la seva població, passant de 2500 habitants, any 1918, a més de 7000 l’any 1933. Moltes d’aquelles famílies van arrelar al poble per sempre més.

Josep Bacardit Sanllehí



Notes:

(1) Mirador va ser un setmanari polític, fundat a Barcelona l’any 1929 que tenia un clar sentit europeu . Era considerat com la publicació més seria dins dels setmanaris satírics que existien , entre els seus col·laboradors va comptar amb les millors plomes que existien aleshores com : Josep Mª de Sagarra , A. Artís , Marti de Riquer , Rovira i Virgili , Carles Sentis, Marcel·lí Domingo ,Eugeni Xammar, etc. Va durar fins que va esclatar la Guerra Civil a l’any 1936 .

(2) Carles Sentis Anfruns , és periodista, advocat i escriptor de llarg recorregut, va cobrir el procés de Nuremberg , director de l’Agència EFE . Entre altres facetes se’l coneix com diputat per UCD a les primeres eleccions de l’any 1977. Es diu que va ser la persona que va convèncer a Adolfo Suarez per el retorn del president de la Generalitat Josep Tarradellas . Com a dada complementària, podem afegir que un germà seu Lluis Sentis Anfruns va ser Secretari de l’Ajuntament de Montcada l’any 1934 .

(3) Aquesta crònica esta considerada com un primer treball seriós i analític de la primera gran emigració que va rebre Catalunya . La paraula que Carles Sentís va fer servir com Transmiserià era prou significativa , doncs, reflectia les imperioses necessitats d’unes famílies que es veien obligades a fer un llarg viatge en busca d’un futur millor, d’un “Dorado” que per ells representava Catalunya. Satíricament ho comparava amb els luxosos viatges que feia per l’estepa russa el tren anomenat Transsiberià. Edicions La Campana l’any 2006 en va editar un llibre titulat : “Viatge en Transmiserià” .


2 comentaris:

Anònim ha dit...

Es cert que els emigrants que durant aquells anys van arribar a Montcada es van ubicar majoritariament a Can Sant Joan, però també a altres carrers de Montcada. Les següents onades immigratories dels anys 40 a 60 van ser igualment molt importants. Al meu carrer, però conviviem uns i altres sense cap mena de problema. La vida al carrer era intensa, tots ens coneixiem i els nens sobretot, jugàvem sense distincions. Molts dels meus amics eren fills d'immigrants. Una gent que es va integrà perfectament perquè uns i altres, els d'aquí i les nouvinguts només voliem viure amb dignitat i tenir un futur.

Josep Capella

Anònim ha dit...

Un fascista de tomo y lomo
Carles Sentís i Anfruns (Barcelona, 9 de diciembre de 1911 - 19 de julio de 2011),1 fue un periodista y político español. Plenamente identificado con el franquismo

Durante la Guerra Civil formó parte de los servicios de información organizados por Cambó en Francia,4 haciendo informes para él, que nutrieron tanto los medios de comunicación conservadores de todo el mundo que a las mismas tropas franquistas. En enero de 1939 entró en Barcelona junto con las tropas franquistas, publicando poco después en La Vanguardia (entonces La Vanguardia Española) su célebre artículo Finis Cataloniae?, en el que defendía que el franquismo había salvado a Cataluña.5 Tras la ocupación de Madrid, fue uno de los saqueadores de la biblioteca personal de Juan Ramón Jiménez.6 7 Sin embargo, en sus memorias, Sentís ha negado tanto ser "espía de Franco" como el episodio sobre el saqueo de la casa madrileña de Juan Ramón Jiménez.8 No obstante, en los textos del propio Juan Ramón referentes al asalto de su casa, reunidos en el libro Guerra en España, se identifica a uno de los expoliadores con las iniciales de C.S. y el apelativo de "joven ratero catalán".
Plenamente alineado con la dictadura militar (fue secretario personal de Rafael Sánchez Mazas mientras fue ministro sin cartera),6 se identificó plenamente con los intereses de la nueva realidad política de aquella España represora, desprestigiada y necesitada de una nueva imagen internacional. Sentís fue un perfecto embajador de la dictadura militar.
A la muerte del dictador, Sentís se unió al nuevo partido del presidente Adolfo Suárez. En el primer gobierno de la monarquía fue designado director general de Coordinación Informativa del Ministerio de Información y Turismo.
Manolo.