29 de juny 2011

"La Festa de San Anton" any 1943

(per veure les imatges més grans, cal clicar sobre les mateixes)

D
urant els anys de la postguerra, qualsevol esdeveniment oficial, popular, festiu, etc., com la "Festa dels tres Tombs"no hi podia faltar les proclamacions, advertiments, missatges de tall polític i dictatorial. Us portem, recuperant la memòria històrica a través de la recerca arxivista, aquest full o programa d'actes, on podreu llegir allò que anteriorment us comentàvem. El Règim sempre vetllava, perquè qualsevol festa social o religiosa portés " la consigna del dia o del moment '". Els anys 1940, per moltes famílies montcadenques van ser uns anys tristos, dramàtics i colpidors. La guerra "incivil" va causar moltes morts innocents. Després, acaba aquesta, es fa pas la llarga i reprensiva dictadura. Molts homes i dones del poble restàvem en multitud de presons, camps de treball forçat, batallons disciplinaris, etc. , uns altres van escollir el camí de l'exili...

Ricard Ramos Jiménez

28 de juny 2011

IMATGES RETRO

No són de Montcada però ens recorden un passat no massa llunyà.

Qui dels montcadencs no ha visitat alguna vegada la Sagrada Família de Barcelona ?


La primera de les imatges és de l’any 1898 i ens reprodueix la zona on es va decidir construir el Temple de la Sagrada Família. Qui ho diria al veure les cabres pasturar que es transformaria en un dels principals atractius turístics de tots els que visiten Barcelona. L’any passat, és calcula en més de 7 milions els visitants, dels quals uns tres milions varen passar per "la taquilla" , per aquest any les previsions auguren un augment del 20% . El novembre del 2010 el Papa Benedicte XVI va beneir (malgrat, que encara no estan totalment realitzades les obres), l’altar i l’Església de la Sagrada Família amb la celebració de la Santa missa.


El que tingui més de 50 anys, segur que recordarà el Biscúter?

És de l’any 1953 . Es un “Biscúter” , un cotxe fabricat durant la dècada dels anys 1950, temps de penúries i restriccions on el règim franquista estava sotmès a un aïllament internacional degut a la seva col·laboració amb Hitler/Mussolini i que obligava a la economia de subsistència ( coneguda com l’època de l’ autarquia). D’aquella política econòmica en va sorgir l’invent de fabricar un cotxe “econòmic” que omplis les necessitats del “españolito de a pie”.Era un híbrid entre scooter i cotxe ja que no tenia portes ni marxa enrere. Se’n van fabricar entre 1953 i 1960 unes 10.000 unitats a un cost “només” de 25.000 a 30.000 PTA depenen de si el model era turisme normal, comercial (conegut com La Rubia) i fins i tot coupè . Això de preu econòmic és relatiu, doncs, en aquell temps equivalia a un sou de 3 anys d’un obrer qualificat. La SEAT i la fabricació en sèrie dels seus cotxes (entre altres, el popular 600) van posar final a la producció d’uns cotxes que malgrat gaudir d’una “simpàtica” acceptació popular, no deixaven de demostrar que ens trobàvem davant de un règim polític que aplicava la dita del “quiero y no puedo” .

JOSEP BACARDIT I SANLLEHÍ


18 de juny 2011

CAN CUYÀS , un exemple de creixement urbanístic fora del sentit comú.



En la dècada dels anys 1970, va néixer un nou barri a Montcada i Reixac edificat en una zona orogràfica amb un pronunciat desnivell i qualificada com a: “verda metropolitana” en la qual no s'hi podia construir cap habitatge ni que fos una torreta amb jardí. La primera fase constructiva es coneguda com els pisos de Santa Elvira i posteriorment la segona, realitzada per el grup gallec FADESA (entre els anys 1997-2000) ja dins del “democràtic” Pla General d’Urbanisme.

Parlarem només de la primera fase. L'especulació urbanística tot i ser sotmesa a més controls, va seguir imposant-se per sobre de normatives i lleis que en teoria haurien de preservar el territori . S’actuava aprofitant qualsevol escletxa (se’n deia excepcionalitats) que els “ prehistòrics” Plans Generals d’Urbanisme del “ tardo-franquisme” havien planificat i referent al creixement, es van subdividir en Plans Comarcals. L'idea era evitar repetir el “caos” generat durant la dècades dels anys 1950-60, es tractava, doncs, d' imposar una planificació però, ja se sap que... “feta la Llei feta la trampa” i més quan hi ha un gran negoci en perspectiva . Aquest és el cas que va passar a Can Cuyàs, l’excusa justificativa per a construir a la zona es va basar amb la pressió demogràfica i que “excepcionalment” feia urgent i necessari construir habitatges a preus econòmics, ja que el baix preu del sòl de la muntanya de Collserola ho facilitava, és prometia la instal·lació dels serveis complementàris (aparcaments subterranis, escoles, centres d’assistència sanitària, transports urbans, etc). Serveis que com tothom sap han tardat dècades, Dèu i ajuda (manifestacions)per començar gaudir d’ells.


Encara, ara, qualsevol persona que ens visita al veure aquesta barriada tant enlairada i aixecada a les vessants de la serra de Collserola, amb uns carrers en pendents pronunciades , acostumen a fer-nos la mateixa pregunta: Com és que es va permetre construir en aquest lloc, però si això és un cul de sac?

Cal reconèixer que amb els ajuntaments democràtics i les continues lluites veïnals, s’ha millorat però encara perdura el sentiment d’aïllament . ”Anar a Montcada” és una expressió habitual que significa pels seus habitants moltes més coses que la distancia entre aquest barri i el centre urbà de Montcada, ja que molts no tenen clar si socialment pertanyen a Montcada o bé a Barcelona.

Es va construir sense tenir present el mínim sentit comú, ja que tot indicava el contrari. Aquestes decisions, (sigui de qui sigui la responsabilitat, en democràcia o sense ) acostumen a tenir conseqüències que hem i seguirem pagant car.

Recordem la cronologia de com es va gestar el naixement d’aquest barri i un fet inusual en aquells temps en que el Col·legi d’Arquitectes de Barcelona va presentar un recurs per evitar el que després va ser inevitable, entre altres coses que se citen sobre aquest tipus de planificació urbanística, recorden: La prohibició de construir habitatges a menys de 2000 metres d’una industria que es considera afectada per la Llei i Reglament de “ Actividades Molestas, Insalubres, Nocivas y Peligrosas “ , és de suposar que tothom a deduït que ens referim a la Fàbrica de Ciment Lafarge (en aquell temps Asland) que es troba situada a 350 metres dels habitatges de Can Cuyàs:

24.2.1967.- La Comissió de Urbanisme i Serveis Comuns de la província de Barcelona aprova en fase inicial, pendent dels tràmits a seguir , la construcció de habitatges a Can Cuyàs.

23.7.1967.- La mateixa comissió dóna provisionalment el seu OK al projecte de construir 8100 pisos , a la memòria consta que aquesta nova urbanització comptarà amb tot els serveis adients (transport,col.legis,servei de salut ,etc) .

4.4.1971.- El macro projecte s’ha transformat en un primer Pla Parcial que és calcula per a 1000/1500 habitants, és denomina Pla Parcial Ordenació sector Nord, la resta queda pendent d’aprovació .

20.11.1971.- S’aprova definitivament el projecte parcial, amb algunes esmenes. Comencen les obres dels blocs coneguts com Santa Elvira.

30.8.1972.- El Col·legi d’Arquitectes de Barcelona a través del seu degà-president Sr. Moragas presenta un recurs davant el Consell de Ministres, sol·licita que el Ministre de la” Vivienda” revoqui el projecte i el declari nul per greus irregularitats entre altres la incompetència de l'autoritat que ho va aprovar. És evident que el recurs no va prosperar, però el fet (excepcional) que el prestigiós Col·legi d’Arquitectes , tingués l’atreviment de presentar un recurs ens indica fins quin punt les coses no es feien d’acord al sentit i l'esperit que li donava la Llei.

( per llegir el motius del recurs , cal clicar sobre la imatge, La Vanguardia 30/8/1972)

Aquest exemple que avui recordem , per desgracia és segueix repetint malgrat canviar les formes , només cal recordar el boom immobiliari que a viscut aquest país els últims anys on ha quedat palès que continua sent un sector molt influent que sap adaptar-se i estirar fins a límits insospitats la interpretació de las lleis que regulen l’activitat d’aquesta indústria. Per què serà?

JOSEP BACARDIT SANLLEHÍ

16 de juny 2011

LA CENTRALETA DE TELÈFONS A MONTCADA...


La Centraleta de Telèfons

Un servei que va funcionar, és pot dir, des de 1891 (any instal·lació primera línia telefònica a Montcada i Reixac) fins l’any 1970 en que l’automatització li començava a posar fi .

Desapareixia un intermediari, un servei obligatori que gestionava prèviament la connexió amb la persona que un volia parlar fora de Montcada. Les persones que hi treballaven formaven part de les nostres vides, tot i l’obligatorietat de guardar confidencialitat, doncs, sempre s’ha dit que eren les més ben informades del poble, sobre tot abans de l’aparició de la ràdio, temps on la manca de mitjans de comunicació la transformaven a la practica en una autèntica central de notícies .

La Telefònica ho va comunicar d’aquesta manera als montcadencs:


Anunci publicat a "La Vanguardia " el dia 1 de març de 1970 ( pag. 22)


Josep Bacardit Sanllehí



08 de juny 2011

UN LLAMPEC VA MATAR A TRES PERSONES .

El succés va passar a la vora de la masia de Can Castells ( Mas Rampinyo).

El 24 de Juliol del 1949 era diumenge , el dia es va despertar xafogós amb molts núvols . Cinc veins de Sabadell, després de dinar van decidir sortir d’excursió amb bicicleta fins a Montcada i Reixac , tot anava perfecte fins que passat el poble de Ripollet i en direcció a Mas Rampinyo els va sorprendre en plena carretera una tempesta de pluja acompanyada de llamps i trons. Van decidir aixoplugar-se a la pineda que envoltava la Masia de Can Castells , dos dels cinc ciclistes varen guarir-se sota el pi més gran i els altres es van escampar entre els altres pins on ja si trobaven altres persones, amb tanta mala sort que un llampec els va caure a sobre produint la mort de tres persones , les dues situades sota el pi gran van morir al moment i la tercera el dia següent a conseqüència de les ferides rebudes per l’ impacte i l’ona expansiva que el va llençar a 30 metres .

Dels infortunats excursionistes en coneixem el nom de dos , eren : Lluis Pérez Pamplona , de 31 anys , natural de Sabadell i Joan Gil Berlanga, també de 31 anys, resident a Sabadell però natural de La Unión ( Murcia) .

En quan a la identitat de la tercera persona que de moment no hem pogut confirmar, ¿ es podria tractar d’un pagès/carreter que vivia al carrer Sant Jordi de Mas Rampinyo que al bell mig de la tempesta havia escollit també refugiar-se sota els pins de Can Castell ? . Per el que hem pogut esbrinar sembla que el seu cognom era Villalonga o Vilallonga i que molts veïns del barri el recorden com el germà de la Mundeta. Agrairíem a qui ens pogués facilitar més dades sobre aquest veí de Mas Rampinyo.










Imatge de l'esquerra la pineda de Can Castells ( Foto F.Casajuana), dreta:llampec.


L’antiquíssima masia de Can Castells es trobava situada al final del carrer Industria ( actual zona del polígon Foinvasa) .Va desaparèixer l’any 1981 a conseqüència del mal anomenat progrés , una més que cal sumar a una llarga llista masos que poc a poc han seguit el mateix destí .

Per cert , ja que hem recordat el centenaris pins que l’envoltaven, aprofitem també el moment per sol·licitar a tots els amics que ens segueixen si saben quelcom més d’una, diguem-ne, “llegenda” sobre aquests singulars pins que s’ha tramés oralment entre generacions: Antigament es deia que aquella pineda era un lloc on algú/alguns suïcides escollien per a penjar-se , que hi ha de cert?

Josep Bacardit Sanllehí

i Ricard Ramos Jiménez

Nota: Fonts documental de l’Arxiu Municipal i Hemeroteques

05 de juny 2011

EL PROPER DIA 13 DE JUNY, ES COMPLEIX EL 80è. ANIVERSARI DE LA MORT DE SANTIAGO RUSIÑOL.



Entre la seva extensa obra pictòrica i literària, volem recordar que en Rusiñol en "L’Auca del Senyor Esteve” dedica unes paraules envers al nostre poble, aquestes:

[...] “ –Jo només havia estat a Montcada- va dir la senyora Roseta- i em va agradar tant, que si mai m’amagrís hi tornaria. Tot és regadiu, a Montcada. Com que el camp, perquè sigui camp, en té de ser, de regadiu –varen dir les tres Maries.
-Segons –va saltar el senyor Esteve-; el ram de la Naturalesa ha de ser com una botiga: ha d’estar surtida de tot. Hi ha d’haver regadiu, secà, fruites, verdures i aigües fresques....”

Publiquem una imatge inèdita realitzada l’any 1931 (16 d'abril) on es mostra el túmul funerari d’en Santiago Rusiñol, instal.lat a la Sala Noble del Consell de Cent de la Ciutat Comtal. Entre les persones que custodiaven les despulles del nostre admirat artista, hi ha una representació de la “Societat d’Artistes Lírics i Dramàtics de Barcelona”, societat que tenia la seva seu a la plaça Arc del Teatre.


(per veure la imatge més gran, clica sobre la mateixa)

Comentari i fons fotogràfic: Ricard Ramos



03 de juny 2011

UN TRÀGIC, UN MÉS, ACCIDENT FERROVIARI A MONTCADA

La imprudència d’uns excursionistes unit a les raquítiques mesures de seguretat que en aquell temps existien, van fer que Montcada tornés a ser notícia per uns fets que desgraciadament encara avui es repeteixen. (1)

Aquest accident va produir-se el primer de maig de 1934. La Casa Regional de Murcia-Albacete va organitzar una excursió a Montcada per celebrar la diada de la Festa del Treball, on es pensava gaudir de les fonts i del paisatge del nostre poble. Unes 100 persones es van desplaçar en tren des de Barcelona fins a Montcada. Van baixar a l’estació de Montcada-Manresa i ens van dirigir cap a la Font Pudenta, seguin el trajecte de la via, un camí més curt i directe, van pensar... per desgracia no es van adonar que en aquells moments baixava un comboi procedent de Manresa.

El tràgic accident va succeir a l’alçada aproximada del “merendero” que existia a la vora de la Font Pudenta. El balanç de víctimes va ser de 5 morts i més de 45 ferits ( molts de gravetat) .El comboi que circulava a gran velocitat va envestir en plena corba la capçalera d'una llarga fila de persones que en grups de 3 o 4 caminaven per sobre i la vora dels rails. Superada la confusió inicial, ràpidament els passatgers del tren, així com els veïns més propers, van ajudar a les tasques de recuperació dels ferits, la majoria varen ser traslladats a Barcelona, Cerdanyola i Montcada.

Aquest greu succés va tenir una gran repercussió a Barcelona on la comunitat murciana era una de les més nombroses, producte de les onades d’immigració que al llarg dels anys s’havien instal.lat a Barcelona. La premsa va explicar amb detall les causes del mateix i les escenes dantesques que es van produir. A la ciutat Comtal, la solemnitat de l’acte d’enterrament de les víctimes va estar presidida per l’alcalde republicà senyor Pi Sunyer amb assistència d’una delegació del consistori montcadenc.

A iniciativa de la Casa de Murcia- Albacete es van originar un seguit d’actes solidaris, entre aquests en destaquem una “Corrida de Toros” que es va destinar la recaptació, per ajudar als damnificats de l'esmentat accident. (veure anunci publicitari, imatge del 27 maig de 1934).





Josep Bacardit i Sanllehí




(1) Des de fa 150 anys a Montcada, la travessen 3 línies ferroviàries . Malgrat augmentar les mesures de seguretat encara avui continua sent un perill d’accidents mortals.