26 de setembre 2011

ENRIC SAGNIER A MONTCADA.

ELS SAGNIER

L’arquitecte Enric Sagnier Villavechia (F.F.S)

Aquests dies i durant uns mesos, a Caixa Forum s'exposa l'obra d'un insigne i important arquitecte barceloní, artífex de més de cinc-cents projectes, entre aquests alguns a Montcada.

Enric Sagnier va ser l'arquitecte de diferents edificis a Montcada, el més emblemàtic, avui desaparegut, era l'ermita del Turó. Aquesta desparició promoguda per la fàbrica Asland, va esdevenir un llarg plet promogut principalment, per la família Sagnier que eren estiuejants del nostre poble, també es van afegir altres veus, però al final, el ciment... s'imposà definitivament. Aquest conflicte s'explica fil per randa en el llibre: "La Mare de Déu del....ciment?. Llibre editat per la Fundació Cultural Montcada i el més venut a Montcada a la Festa de Sant Jordi 2.010.


La familia Sagnier varen ser el cap visible d’aquells que s’oposaven a la venda dels terrenys on s’hi venerava la Mare de Dèu del Turó.
Ells varen mantenir una postura ferma fins que, aquells que es deien amics , els van anar deixant sols. Es van sentir enganyats per l’empresa i traïts per els que havien de ser primers valedors en la defensa de l’ermita, per tot el que significava tant com a valor històric com per la fe senzilla del poble i la contrada.

Leopold Sagnier Villavechia i la seva esposa Paulina Costa es mostraren inquiets des de l’any 1916, quan s’assabentaren que la Cia. General de Asfaltos y Cementos Pòrtland SA, havia adquirit una porció important de terrenys situats a la banda esquerra del Turó llindant el terme de la seva propietat. Ells es van negar sempre a vendre malgrat rebre ofertes prou valuoses abans que esclatés el conflicte , car l’activitat industrial projectada per Asland era una amenaça per la seva finca de la Font del Ferro.

(Foto:Leopold Sagnier i la seva esposa Paulina Costa. (F.F.S.) )

L’empresa Asland continuava desenvolupant les activitats en els limits de la seva propietat però ho feien tant al limit , que quan Enric Sagnier va dibuixar el plànol topogràfic es va demostrar que envaïen la propietat de la familia Sagnier.
En aquell moment Asland va oferir una opció de compra pel terreny on s’hi emplaçava la capella. La resposta del senyor Sagnier fou contundent: La ubicació de l’ermita és intocable i si continuaven amb la mateixa actitud, es plantejarien presentar una demanda judicial.

La familia Sagnier Costa era molt visitada a la finca de Montcada. El seu status social, la bellesa del paisatge, les propietats medicinals de l’aigua ferruginosa de la font i el fet de posseïr una col.lecció de plantes de les més importants d’Espanya atreia molts visitants il.lustres i de l’alta burgesia barcelonina, així com a científics i estudiosos de la botànica.


(Foto d’Enric Sagnier amb Dolors Vidal , amb tres dels seus fills : Josep Mª, Manuel i Enric. Any 1886. (F.F.S))

L’Enric Sagnier i Villavecchia va desenvolupar una tasca immensa pel que fa a la seva professió d’arquitecte. El diseny dels edificis de la Caixa són obra d’ell, va ser molts anys arquitecte d’obres al Monestir de Montserrat, col.laborà en les reformes de la Catedral de Barcelona, el temple del Tibidabo, el Palau de Justicia, l’edifici de Duanes i fins a cinc-cents edificis a Montcada, Badalona,Caldes d’Estrac, Camprodon, Igualada, Manresa,Reus, Sabadell, Sitges, Tarragona, Vic, Vilafranca i també a Valencia, Sant Sebastià, Sevilla ... També a l’estranger, concretament a Australia.


Per la seva dedicació a l’Església i per iniciativa dels Salesians, el Papa Pius XI li va concedir el títol de Marqués, l’any 1923. És l’arquitecte que té més edificis inclosos dins del Catàleg del Patrimoni Arquitectònic a conservar de la ciutat de Barcelona, la majoria d’ells situats a l’Eixample. Al seu escut nobiliari imprimí la següent llegenda: “

“Dilexi decorem domus tuae “
(Senyor, vaig amar la bellesa de la teva Casa)

(Dalt a la dreta, imatge d'uns dels projectes de Sagnier -que no va tirar endavant- per construir la nova parròquia de Santa Engràcia de Montcada)




Foto de l’any 1908: Arquitectes i empresaris, al peu de la primera casa que s’havia d’enderrocar amb motiu de l’obertura de la Via Laietana. Enric Sagnier està en el centre de la imatge, escoltant les explicacions del seu amic i arquitecte Bonaventura Bassegoda. El Sr. Sagnier, per encàrrec del Banc Hispano Colonial- entitat que finançava aquelles obres -va ser l’arquitecte que va dirigir les reformes . ( F.F.S.)


Equip Montcada Post


(F.F.S) Fons fotogràfic de la Família Sagnier (cedides amb motiu de la publicació del llibre que hem esmentat)

MONTCADA i REIXAC, QUAN ÉREM ELS PREFERITS .

Encara que per alguns els hi costi de creure, és un fet que de tant en tant convé recordar.


La fama de Mon
tcada com destí turístic va començar a la meitat del segle XIX i va durar fins el primer terç del XX, en la qual el nostre poble va gaudir d’un prestigi que el feia un dels millors de Catalunya on passar-hi l’estiueig o que fos també el preferit o recomanable a l’hora de triar el lloc on fer les sortides d’un dia, costum molt habitual que practicaven les famílies benestants barcelonines d’aquells temps.

Montcada i Reixac oferia a tots els visitants barcelonins un marc natural incomparable ( fonts, boscos, tranquil·litat, proximitat , etc) , era per aquells “urbanites “ una espècie de paradís que satisfeia els seus desitjos.

Encara avui un es sorprèn quan llegeix llibres antics , revistes , hemeroteques o veu imatges i comprova les descripcions que sobre Montcada i Reixac feien aquells il·lustres escriptors , periodistes o fotògrafs , emprant adjectius qualificatius com: paradís de la natura o de la tranquil·litat, un racó del cel, el poble de les cent fonts, un verger, de l’aire pur, el millor per fer-hi “salut” o recomanable per recuperar-se de les malalties, etc. Adjectius que van fer que l’expressió “Jo estiuejo a Montcada” signifiques un plus de “categoria” que distingia a moltes de les famílies o persones que van escollir el nostre poble.

La imatge que reproduïm ens pot servir com un dels molts exemples que reiteradament citaven Montcada i que habitualment es publicaven a la premsa o revistes de l’època . En aquest cas és un exemple comparatiu de costums entre dues ciutats densament poblades. El periodista és fa ressò de l’ona de calor que arreu d’Europa (1) es registrava , incidint amb el sofriment que patien els habitants de grans ciutats com Paris i Barcelona, arribant a la conclusió que tant a Paris com a Barcelona es buscava la mateixa solució per combatre l’angoixa que la calor produïa, així o va escriure :”…els ciutadans de Paris …prefereixen la frescor dels boscos de la Boulogne… i els de Barcelona fem el mateix, preferim els boscos de …MONTCADA…”.

Revista,“Ilustració Catalana”(2) num.326 de 5 de setembre del 1909:

Text peu de foto escrit en català d’abans de la normativa moderna que va establir Pompeu i Fabra, l’any 1916:“ Es ben cert allò de que iguals causes produhexen idèntics efectes. Veusaqui la gent de París que fuig de la calor de aquella urb , expansionantse pel celebrat bosch de Boulogne , igual , exactament lo mateix que fem els barcelonins als sots de Moncada ó de Vallvidrera, quan la calor apreta massa. Nó, no som nosaltres diferents , ni son aquells superhomes .Quan la calor arriba als 40º, tots fem lo mateix. “

El periodista al citar Montcada ens confirma un cop més (any 1909) un fet que demostra que per molts barcelonins això “ d’anar a Montcada” era un costum ben arrelat i majoritàriament preferit a l’hora d’escollir el millor lloc on prendre la fresca, les aigües o passar-hi des d'un dia a llargues estades estiuenques.

Què ens queda d’aquella Montcada?, era millor que l’actual?. Preguntes que sorgeixen si un intenta fer comparacions amb la Montcada i Reixac dels nostres dies. La resposta a la primera és fàcil de contestar: poc, molt poc, per no dir res; en quan a la segona …uff!.. se’m fa complicat opinar al bell mig d’una crisi generalitzada que obligaria a matisar moltes coses i que potser avui faria bona la dita castellana: “Cualquier tiempo pasado fué mejor”.

Els temps fa que tot canvií i tant les persones com els pobles s’han d’adaptar a les noves circumstàncies intentant sempre millorar i progressar. Montcada ho ha fet, ningú pot negar-ho, però algunes vegades sota la paraula “progrés” s’escuden i es justifiquen moltes decisions que potser s’haurien pogut evitar o com a mínim pal·liar i ara potser es mantindria viu i ben visible el record d’un temps passat.


JOSEP BACARDIT i SANLLEHÍ


Notes:


(1) L’any 1909 va ser un any de molta calor i sequera. Els termòmetres al més d’agost van marcar temperatures que de mitjana van superar els 30º , registres poc habituals en països com França o Alemanya.

(2) "Ilustració Catalana" , va ser una revista setmanal, dedicada principalment a tractar la informació que generava la burgesia catalana , entre altres, el tema de l’estiueig, motiu que feia que tot sovint sorgís el nom de Montcada i Reixac. Va publicar 750 números entre els anys 1880 i 1917 .



24 de setembre 2011

LA NOSTRA MEMÒRIA COL.LECTIVA


REFLEXIÓ EN VEU ALTA

Des de què aquest bloc el varem posar en xarxa, hem publicat una sèrie de reculls històrics antics i més recents sobre Montcada i la seva gent, també diferents fotos recuperades o bé trobades en arxius, fons, etc., altres imatges per mitjà de donacions fetes a la Fundació Cultural Montcada, entitat que compleix plenament amb el seu ideari de crear un autèntic arxiu per salvaguardar-lo de l'oblit, i donar-lis acollida amb aquells casos on els posseïdors sense valorar massa allò que tenen, finalment acaben al drapaire o bé a les escombraries, llençant per ignorància, un tros valuós de memòria històrica d'aquest poble que té un veritable bagatge de vivències. Nosaltres, junt amb altres blocs locals, o entitats com la Fundació Cultural Montcada, tractem amb treball i compromís poder recuperar tot allò que és història o fa referència al nostre poble.

D'ací la importància de poder incidir en aquelles famílies, particulars, botigues i empreses, que abans de llençar aquelles fotografies velles, documents vells i groguencs, etc. pensin que hi ha una entitat que cuida, classifica, estudia i finalment passa a l'arxiu, on serveix de base per divulgar tot allò que és d'interès general pel conjunt de la població.

La Fundació Cultural Montcada, compleix enguany i està commemorant el seu 25 è. Aniversari. Una entitat que precisament va néixer per la donació generosa d'uns estiuejants que estimàvem Montcada, "els Ubach" , els quals van recollir i recopilar de llibres de la parròquia, de l'arxiu municipal i d'altres fonts bibliogràfiques, etc., informació que si no hagués estat copiada, s'hagués perdut per sempre, a banda, les fotografies: un important llegat d'imatges, junt a documents o escriptures antigues que han incrementat el patrimoni documental de l'entitat.

Desprès dels "Ubach" , han estat altres famílies o persones que a títol particular també han contribuït a fer més gran els fons documentals que sense dubte fan possible que anem mica a mica reconstruint una part de la nostra memòria històrica, una memòria col.lectiva que cal fomentar i incrementar constantment.

Vivim uns temps on la "història" passa per uns nivells d'interessos baixos, som conscients, però per sort hi ha un grapat de persones preocupades que hi treballem per lluitar contra aquesta desídia que mostra el conjunt de la població. Un treball per a molts, gris o dit d'altra manera, els hi sembla que no hi fem res, tot el contrari amics i amigues, hi ha gent que es preocupen, realitzen una feina altruista, amb esforç personal que produeix efectes per salvaguardar i estimular allò que estimem i que cal, o diem una altra vegada, salvaguardar-los-ho, perquè les generacions més joves, aquelles, altres que encara han d'esdevenir, puguin trobar les fonts del nostre patrimoni cultural i històric.

Tenir memòria és quelcom vital i necessari per a qualsevol persona, però encara ho és més si aquesta es refereix a la memòria col·lectiva i històrica de Montcada.
Queda dit.

Gràcies per llegir-nos.

Equip de Montcada post

10 de setembre 2011

“ EL NOI BALIARDA”…BANDOLER i HEROI.

Els boscos de Montcada, llocs on s’amagava quan era perseguit.


Francesc Baliarda i Ribó (a) “El Noi Baliarda” (1813-1850), considerat un heroi pel poble i bandoler per les autoritats, va néixer a Sant Andreu del Palomar, de professió teixidor, va ser milicià, jamancià, trabucaire, sindicalista, coronel i lluitador contra les injustícies. És dels personatges llegendaris i mítics de la història recent que té major càrrega ideològica, el qui representa més la lluita i el sacrifici per uns ideals de justícia social, que no pas el lucre o la simple subsistència personal.

Són moltes les accions que va protagonitzar al llarg de la seva vida, ens centrarem només en unes poques. La seva fama neix l’any 1843 quan decebut pel comportament del General Prim ( militar amb el qual havia lluitat durant la 1ª Guerra Carlina a les seves ordres) motivat per els incompliments que havia promès (entre altres la recuperació dels drets històrics catalans). S’hi va enfrontar en una de les” bullangues” que van originar-se amb motiu del malestar que existia aleshores a les capes més populars, on va demostrar la seva capacitat organitzativa en oferir una tenaç resistència que obligà a Prim a bombardejar Sant Andreu (encara es conserva un projectil enquestat a un edifici del carrer Sòcrates cantonada carrer Gran).

La seva figura com “líder popular” va augmentar encara més quan a l’any 1845 va esclatar una protesta generalitzada a molts ajuntaments per la discriminatòria forma emprada alhora de seleccionar les quintes que havien d’anar a l’exèrcit , mètode que a la practica significava que només els pobres anaven a la guerra, fet al qual Baliarda s’hi va oposar, encapçalant la revolta acompanyat de molts veïns que van impedir l’acte i es feren forts a l’església de Sant Andreu . La Vila fou atacada per 700 soldats i desprès de resistir dies amb moltes baixes, els amotinats van poder fugir direcció Terrassa. Posteriorment, va seguir lluitant contra la política centralitzadora dels governs espanyols participant a la segona Guerra Carlina (Guerra dels Matiners ) , nomenat coronel de la seva pròpia companyia, va actuar a la zona d’operacions que anava des del Massís del Garraf fins el Vallès, amb topades serioses amb la tropa isabelina als boscos de Capcentelles, a Sant Cugat o Molins de Rei . Finalitzada la guerra i desenganyat dels sistemes monàrquics i ja netament identificat com a republicà va seguir lluitant acompanyat d’unes desenes de fidels seguidors i hostilitzant les comunicacions amb Barcelona fins la seva mort l’any 1850 .

(Imatges: A dalt, Baliarda amb l'esglesia de Sant Andreu al fons, a baix, façana de la casa on va morir)

Per les seves constants accions i per tot el que significava , les autoritats isabelines van decidir capturar-lo com fos, posant preu al seu cap. Sotmès a una forta persecució se’l veia tot sovint per les rodalies de Montcada (tenia vincles familiars a Sant Fost) zona que coneixia pam a pam, concretament els mesos d’abril i juny del 1850, va romandre unes hores a Can Fontanet i Can Pesses(1) , llocs que li servien per a descansar o abastir-se de queviures i que sembla, amenaçava en cremar si algú denunciava la seva presència, així ho va manifestar el masover de Can Fontanet, en Jaume Nadal
en declaracions fetes uns dies desprès a l’Ajuntament de Montcada. Fos per la por a una revenja o potser per l’empatia que gaudia, el resultat era que “el Noi Baliarda” es movia per la zona amb certa seguretat , fins que, la nit del 27 al 28 d’agost del 1850 , fou delatat quan era a casa seva (ara carrer Baliarda) amb el seu germà Pau i el seu cunyat Josep Puig , encerclat pels Mossos d’Esquadra i un Esquadró de Cavalleria , fou abatut quan s’hi enfrontava , possibilitant als seus companys escapar.

(Imatges: Any 1900 aprox. Can Fontanet (dalt) i Can Pesses (baix)

Una vegada mort va néixer la seva llegenda que propagava arreu els fets que va protagonitzar, fins un punt que el mateix Ajuntament de Barcelona a l’any 1907 va decidir donar el nom de Baliarda a l’antic carrer del Carme de Sant Andreu del Palomar , lloc on regularment es celebren recreacions històriques de les seves gestes .

JOSEP BACARDIT I SANLLEHI

Notes:
(1) Fonts documentals: Diari de Barcelona, llibre “ El noi Baliarda, trabucaire andreuenc “ escrit per Joan Pallarès, web.sant-andreu.com, arxiu Fundació Cultural Montcada i l’arxiu municipal de Montcada i Reixac.



08 de setembre 2011

11 DE SETEMBRE....

AQUESTES DUES i ANTIGUES IMATGES SÓN DEL MATEIX DIA, ÉS A DIR, UN 11 DE SETEMBRE DE 1915... ("La Ilustració Catalana")


La primera, a l'esquerra, mostra el moment on els representants de l'Ajuntament de Barcelona fan ofrena floral a l'estàtua de Rafel de Casanovas. A banda dreta, es pot veure "un ball de bastons". La història es repeteix, doncs, quantes vegades hem vist aquesta mateixa escena d'enfrontaments...?

Enguany, les perspectives de la celebració de la Nostra Diada Nacional, pinta també "bastos", les coses no van pas massa bé, hi ha molts motius per estar decebuts i força preocupats pel tracte que rep Catalunya. Cal, més que mai, seny i unitat, perquè tots els catalans, és a dir, tots aquells o aquelles que hi viuen i treballen a Catalunya, estiguem units i solidaris amb les nostres justes reivindicacions. Som un poble que venim de lluny, amb llarga i voluminosa memòria històrica, per això com hem demostrat davant de les moltes adversitats i les derrotes que hem sofert, que amb convicció, constància i els valors que hi portem al nostre ADN, serem capaços un cop més, d'aixecar-nos i tornar a vèncer.

BONA I REIVINDICATIVA DIADA NACIONAL!

R.R.J

DÉU ET VOL PARLAR … PERÒ NO PER MÒBIL.

Les sintonies dels telèfons mòbils, per molt enginyoses que siguin, acostumen a molestar quan sonen en certs llocs o actes socials de tota mena.

Es pot qualificar d'original la iniciativa que un capellà francès ha decidit emprendre davant l'al.luvió -sembla imparable- de telèfons mòbils que cada diumenge pertorbaven l’ofici de la Santa Missa. Cansat i avorrit de recomanar que fossin apagats i en comprovar el seu escàs èxit, va decidir finalment, penjar a la porta d’entrada de la seva església, el següent cartell :

( es pot ampliar fent un clic a sobre)

DIEU VEUT TE PARLER ,… MAIS PAS SUR TON PORTABLE.

Des fideles sont gênés par les sonneries fréquentés des téléphones.

Merci d’y penser. “

Traducció: “ DEU ET VOL PARLAR , … PERÒ NO PER MÒBIL .

Els fidels se senten avergonyits per els constants sons (o sintonies) dels teus telèfons.

Gràcies per pensar-hi . “

Quantes vegades hem girat el cap per una o varies trucades inoportunes d'un mòbil ?. Quantes vegades, en mig d’un acte que mereix un respectuós silenci , sona el maleit aparell, tothom clava la vista amb la persona del telèfon que no para de sonar, i més d'un voldria d'esclafar-l'hi al mateix clatell, a més de manifestar-li que és un mal educat?.

La queixa d’aquest mossèn francès, que té més raó que un sant, és un ecumènic missatge que hauríem de tenir tots els usuaris d'aquests aparells en compte i, que malgrat els avisos, continuem sent massa sovint oblidadissos de les recomanacions per desconnectar-los.

JOSEP BACARDIT I SANLLEHI

04 de setembre 2011

LA DEPURACIÓ DE MESTRES A MONTCADA

Acabada la Guerra, es va obrir una línia dura per depurar com calia al conjunt de mestres que van exercir el seu ministeri durant la revolució. És va iniciar amb la Llei el 28 d'agost de 1936, un mes després de la
revolta feixista. El poeta i president de la Comissió de Cultura i Ensenyança, José Maria Pemán, en una circular adreçada als vocals de les diferents

comissions depuradores, els informava de quina manera havien de treballar, dient això: (1)

[...] "El carácter de la depuración que hoy se persigue no es sólo punitivo, sino tambien preventivo"

En la mateixa línia, per si no quedava clara la quantitat de mestres que s'havien de depurar i amb contundència, hi ha unes altres paraules, encara més dures, del cap del Servei Nacional de Primera Ensenyança, recollides en el periòdic "El Correo Catalán" poc després de la caiguda de Catalunya davant l'ocupació de les tropes franquistes:


[...] " Es terminante el señor Toledo: "Seran eliminados, con serenidad pero con la màxima energía, todos auellos maestros que, al envenenar la conciencia de nuestros niños, pretendieron formar una generación al servicio del ateismo, marxismo, materialismo y antipatria, que han sido derrotados por nuestro glorioso Ejercito, a las órdenes de nuestro Caudillo" (1)

Després de cessar els mestres, se'ls va donar quinze dies per sol.licitar, a la comissió Depuradora d'Instrucció Pública, el reingrés. A la sol.licitud, havien d'adjuntar una declaració jurada amb un qüestionari amb disset preguntes. Tractàvem sobre l'activitat administrativa i política que havien dut a terme durant la seva carrera. La darrera hi deia:
[...] "indique cuanto sepa del periodo revolucionario principalmente en lo relacionado con el desenvolvimiento público y adminsitrativo del ministerio e indinque asimismo la actuación que conozca de sus compañeros"....(1)

Els mestres depurats a Montcada, van ser 20, aquests: (2)


José Duscastella Foch
Pedro Tobeñas Rodríguez
Antonio Boix Paija
Barolomé Guasch Castells
Antonio Soler Querol
Natividad Lizarraga Valleja
Emilia Mañé Ferré
Maria Aracil Revuelta
Rosario de la Cruz Forcen (3)
Filomena Lluch Angelet (veure nota)
Maria Dolores Martí Manlleu
Montserrat Hernández Tarragó
Maria Miró Verga
Mercedes Sansot Catalina
Basilisa Jarauta Magañé
Asunción Soler Lluch
Maria Garriga Cusop
Caridad López Castelló
Carmen Escodas Sas
Maria Dalais Arbiol


(1) "Els mestres de la República" Editorial Ara, Badalona 2008. Autor Raimon Portell i Salomó Marqués.
(2) Llistat de mestres a depurar, segons : "Sección Administrativa de 1ª Enseñanza de la Província de Barcelona", Causa General número 1678, expedient 1; foli 181.
(3) Rosari de la Cruz Forcen va estar jutjada i empresonada (Presó de dones de Les Corts a BCN.). Amb llibertat condicional desembre de 1941.

Nota: Sobre la fotografia. Dalt a l'esquerra, alumnes de Montcada amb la seva professora: Filomena Lluch Angelet filla del poble del Sarral (Tarragona), promoció de magisteri primari any 1933 (La Vanguardia 13/10/1933). La foto, alumnes del col.legi del carrer Major (Curs 1933-34). A la part més alta de la fotografia, començant per la banda esquerra (la tercera) és la Pepita Capdevila (d.e.p.) mare de la nostra estimada amiga i col.laboradora Elisa Riera i Capdevila.

Fons fotogràfic: donació família Jacinto López Herrero (d.e.p.).
Si voleu veure la imatge més gran "cliqueu" sobre la mateixa. Seria bo poder identificar a més alumnes que hi surten a la imatge. Us agraïm per endavant la vostra col.laboració.

Ricard Ramos Jiménez