30 de novembre 2011

LA VOLUNTAT DE SER DEL MAS RAMPINYO

Que aquest barri de Montcada i Reixac té quelcom d’especial, ningú que tingui uns coneixements mínims de la nostra història ho pot discutir.


Des de temps passats, per no dir segles, la seva gent ha volgut mantenir la seva identitat. Orgullosos de ser el que són i, sense complexes, han lluitat per mantenir sempre viva l’herència que els seus avantpassats els van deixar. Aconseguir-ho no ha estat gens fàcil, ja que han viscut èpoques de vaques flaques on tenien girat el vent en contra, però amb tossudesa i fermesa ho han superat amb escreix. Llegiu amb atenció el document que l’any 1948 la Societat Recreativa la Unió va fer públic el més d’abril amb motiu de l’organització de la Festa Major d’aquell any:





Malgrat que ja han passat 63 anys de la publicació del document es pot afirmar, salvant les distancies i comparacions, que avui aquest escrit podria ser signat pels actuals membres i responsables de la Unió de Mas Rampinyo , que si fa o no fa pateixen els mateixos inconvenients. Vagi per a tots, els d’abans com els d’ara, el nostre reconeixement per una feina ben feta que han sabut mantenir per sobre de qualsevol discrepància o dificultat una voluntat superior: La Voluntat de Ser.

Nota complementaria: El president de la S.R.U era Arturo Vila ( o Viló) . L’any 1948, en plena i duríssima època dictatorial, era prohibit qualsevol escrit en català i obligat a castellanitzar-se el topònim català, malgrat tot això, la Unió va imprimir el cartell anunciador de les festes mantenint el topònim català : " Mas Rampinyo".




(Per veure les dues imatges més grans, clica sobre les mateixes)



Josep Bacardit Sanllehí i
Ricard Ramos Jiménez.

13 de novembre 2011

Quan el Turó de Montcada, era un referent de l'excursionisme...

"A la memòria d'en Jaume Serch i Torrents, excel.lent persona, poeta, escalador i muntanyenc del Bagés, mort amb 86 anys el dia 16/2/2010 a Monistrol de Montserrat (d.e.p.)"


Tothom que estimi l'esport de l'excursionisme, poc o molt sabrà allò que vull dir i transmetrem-vos.

De joves, l'època que ens va tocar viure, eren els anys 50, a banda de la joventut i les ganes de viure i riure, teníem una forma molt habitual per passar els dies de festa: sortir d'excursió, doncs, la nostra generosa i variada geografia catalana, ens oferia un ventall de visions magnifiques i gratuïtes, al menys mirar si es podia fer... encara què calia estar a la guaita, la dictadura imperant ens vigilàvem, tenien sospites que això d'anar a la muntanya era per conspirar contra el règim, i amb això no anàvem pas errats, doncs, nosaltres, al menys la nostra colla, no ho fèiem, érem uns vailets, però altres si que ho practicàvem, al menys criticar i parlar malament del govern de Franco. Recordo un incident que vaig viure quan anava per primera vegada d'excursió a Montserrat amb la colla del meu germà (jo tenia uns 11
anys) , ells eren vuit amics i amigues entre 18 a 21 anys, desprès de passar pel camí sota el Trencabarrals, parlàvem entre ells sobre aquells escaladors que havien estat valents i van penjar i deixar ben visible una llarga senyera al cim del Trencabarrals. Uns moments abans vam veure una parella de la Guardià Civil amb el seu típic "naranjero" (fusell metrallador), renegàvem amb veu alta i mirant de manera reptadora a tots els que hi passàvem, per ells tots érem sospitosos, per això ens van obligar a obrir les nostres motxilles, per sort no portàvem cordes ni estris per l'escalada, era evident que no érem escaladors, però si excursionistes que anàvem a la muntanya –lloc amb certa llibertat.- per poder parlar de tot, especialment de la situació política del país, encara que amb la veu fluixa i prudent que calia adoptar per evitar la repressió d'una brutal policia que no tenia gaires contemplacions.

(imatge del Trencabarrals, camí a Sant Jeroni. Una de les moltes "agulles" montserratines per escaladors)

Però anem allò que volia explicar-vos de la primera excursió que vaig fer al Turó de Montcada.

La visió des d'un alt turó, cim, etc. sempre és un bell atractiu de qualsevol excursió, poder contemplar una panoràmica des d'aquestes atalaies naturals, són sempre uns moments emocionats i altament beneficiosos per l'esperit, això fa que el "cuc" de l'excursionisme faci la seva feina...

Des de Plaça Catalunya, ben matí, agafem el primer tren direcció Terrassa, arribats i a l'estació de Montcada – Manresa, baixem amb ganes de començar la caminada que era com a primera etapa arribar a una font anomenada de la "Mitja Costa", així que vam passar a prop del cementiri municipal, on recordo unes grans lletres pintades a la façana que deien "Caidos por Dios y por España...Presentes !" Passar per aquests cementiris amb aquestos missatges m'ha fet sempre certa impressió. Després vaig descobrir el perquè... Però això és una altra història que ara no toca.

Costa amunt, desprès de recórrer un caminet entre el bosc, arribem amb un pla, entre uns arbres alts, on escoltem el suau soroll d'un brollador d'aigua, ja hem arribat¡ . Asseguts, desprès de fer un bon glop d'aquella bona aigua, trèiem un entrepà de sardines, o bé amb un tros de truita de patates, embolcallats amb paper de diaris endarrerits. Esmorzem amb un cert silenci, per escoltar l'ambient del bosc i els cants dels ocells. Una vegada varem endrapar-nos aquella mitja barrera de mig quilo, i abans d'iniciar la marxa vam omplir la cantimplora d'alumini, aquella aigua calia emportar-se-la a casa com un "souvenir de la muntanya, per demostrar als nostres pares la diferència de qualitat de l'aigua de casa (riu Llobregat) i la de Montcada.

Desprès, cap a munt calia arribar al cim on les escletxes i les esllavissades de les canteres eren presents, la pedra de les calcàries, trontollàvem sota els nostres peus, era evident que l'or del ciment era prioritari per l'industria de les infraestructures. La meva mare que treballava al Metro Transversal de Barcelona des de la seva inauguració, em deia que l'obra del Metro es va fer amb el ciment del Turó.

De la cova de la Verge crec que no vaig poder veure res de res, doncs, ja havia arribat la dinamita, i el lloc ja no era com aquelles postals antigues que hi teníem. Recordo, a la baixada, es veia serpentejant el Besòs, un riu que ens esperava al final de l'excursió, un premi, un bàlsam pel nostre cos, la calor del mes de juny es feia present al migdia i les ganes de banyar-se en aquelles aigües netes d'un gorg era un desig que no podíem renunciar, no dúiem banyadors, així que sense pensar-lo massa i amb calçotets ens vam ficar al riu. Aquest llarg bany abans de marxar cap a l'estació del tren direcció a Barcelona, ens va portar aquesta experiència un xic de felicitat, una petita aventura per aquells nois, que tot just sortíem de l'ou.


Ricard Ramos Jiménez




PD/ No dúiem màquina de retratar, això estava reservat a uns altres, amb més poder adquisitiu. Així que la foto que us poso són d'uns altres veterans i desconeguts excursionistes que sí van tenir la sort de veure la cova de la Mare de Déu del Turó, eren uns altres anys amb una altra Dictadura Militar ( General Primo de Rivera), mira per on, aquí si que varem coincidir...

03 de novembre 2011

ANY 1890.- PRIMER TELÈFON INSTAL.LAT A MONTCADA?

Va ser iniciativa del Senyor Josep Vilaseca , industrial de l’hoteleria i estiuejant a Montcada .





Finançat per ell, va decidir el 29 de juny del 1890 al local de la seva propietat Cafè-Teatre Colon (ara conegut com l’ABI) instal.lar el primer telèfon que va funcionar al nostre poble .

La Xarxa telefònica no va arribar a Montcada i Reixac fins l’any 1891 . Era la línia que va unir Montcada amb Barcelona .

Recordem aquella noticia tal com es va publicar a diferents diaris de l’època :


Oficialment com a poble va ser l’Ajuntament el destinatari del primer telèfon que es va instal·lar a Montcada i Reixac i per tant li va tocar el numero 1 .


( Imatge de l'ABI anys 1930)

Però sembla que no va ser l’Ajuntament el que va tenir l’honor de disposar del primer telèfon al poble. Va ser el propietari del Cafè Teatre Colon (actualment conegut com l’ABI). Era Josep Vilaseca, un il·lustre empresari del mon de l’hoteleria , propietari entre altres de l’ Hotel Colon a la Plaça de Catalunya de Barcelona, considerat en aquells temps com un dels més luxosos que existien a Europa . Aquest industrial va ser el que va construir a Montcada l’edifici del Cafè Teatre Colon a l’any 1886, aquest local oferia a les temporades d’estiu tot una variada oferta d’activitats lúdiques (teatre, concerts, balls, etc) que gaudien d’una gran acceptació entre la nombrosa colònia de famílies barcelonines que estiuejaven a Montcada i Reixac. L’Ajuntament va decidir donar-li el nom de Colon al carrer on es va ubicar el referit edifici.

L’home, va fer servir el seu poder d’influència ( que era molta en aquell temps ) a fi de poder instal·lar al seu local un aparell de telèfon que facilités a tots els estiuejants la possibilitat de contactar amb la Capital . Va ser un servei més que va oferir als seus clients , en certa manera una espècie de centraleta telefònica d’ús particular que anava a càrrec del Sr. Josep Bertran .
Recordem la noticia :
Com ho va fer en uns moments que no existia la línia del servei telefònic? … no tenim la resposta fidedigne, encara que probablement va disposar d’algun permís especial i pogués fer servir una línia secundaria connectada amb les instal·lacions telegràfiques que es feien servir a les estacions del ferrocarril . Li deuria ser fàcil instal·lar el cable que va des de l’estació de Montcada Centre al Cafè Colon .

Recordem que l'Estat no va monopolitzar el servei telefònic fins ben entrat el segle XX . Fins aleshores aquest servei es regia per concessions administratives que es van regular per un decret del Govern de Silvela de l’any 1884 , que deia : “ A pesar de la naturaleza estatal del servicio se autorizaba a particulares y ayuntamientos a tender redes, de manera subsidiaria o en líneas secundarias , siempre y cuando no existieran las del Estado, pero con la condición de unirlas a las redes estatales si se instalan algún dia, pasando entonces a la categoría de simples abonados. La cuota de abono anual oscilarà entre 600 a 1000 pesetas .”

JOSEP BACARDIT SANLLEHÍ.


Fonts documentals:
Diari Lo Catalanista de Sabadell (Hemeroteques ARCA - Revistes Antigues ) i hemeroteca de La Vanguardia.