13 de novembre 2011

Quan el Turó de Montcada, era un referent de l'excursionisme...

"A la memòria d'en Jaume Serch i Torrents, excel.lent persona, poeta, escalador i muntanyenc del Bagés, mort amb 86 anys el dia 16/2/2010 a Monistrol de Montserrat (d.e.p.)"


Tothom que estimi l'esport de l'excursionisme, poc o molt sabrà allò que vull dir i transmetrem-vos.

De joves, l'època que ens va tocar viure, eren els anys 50, a banda de la joventut i les ganes de viure i riure, teníem una forma molt habitual per passar els dies de festa: sortir d'excursió, doncs, la nostra generosa i variada geografia catalana, ens oferia un ventall de visions magnifiques i gratuïtes, al menys mirar si es podia fer... encara què calia estar a la guaita, la dictadura imperant ens vigilàvem, tenien sospites que això d'anar a la muntanya era per conspirar contra el règim, i amb això no anàvem pas errats, doncs, nosaltres, al menys la nostra colla, no ho fèiem, érem uns vailets, però altres si que ho practicàvem, al menys criticar i parlar malament del govern de Franco. Recordo un incident que vaig viure quan anava per primera vegada d'excursió a Montserrat amb la colla del meu germà (jo tenia uns 11
anys) , ells eren vuit amics i amigues entre 18 a 21 anys, desprès de passar pel camí sota el Trencabarrals, parlàvem entre ells sobre aquells escaladors que havien estat valents i van penjar i deixar ben visible una llarga senyera al cim del Trencabarrals. Uns moments abans vam veure una parella de la Guardià Civil amb el seu típic "naranjero" (fusell metrallador), renegàvem amb veu alta i mirant de manera reptadora a tots els que hi passàvem, per ells tots érem sospitosos, per això ens van obligar a obrir les nostres motxilles, per sort no portàvem cordes ni estris per l'escalada, era evident que no érem escaladors, però si excursionistes que anàvem a la muntanya –lloc amb certa llibertat.- per poder parlar de tot, especialment de la situació política del país, encara que amb la veu fluixa i prudent que calia adoptar per evitar la repressió d'una brutal policia que no tenia gaires contemplacions.

(imatge del Trencabarrals, camí a Sant Jeroni. Una de les moltes "agulles" montserratines per escaladors)

Però anem allò que volia explicar-vos de la primera excursió que vaig fer al Turó de Montcada.

La visió des d'un alt turó, cim, etc. sempre és un bell atractiu de qualsevol excursió, poder contemplar una panoràmica des d'aquestes atalaies naturals, són sempre uns moments emocionats i altament beneficiosos per l'esperit, això fa que el "cuc" de l'excursionisme faci la seva feina...

Des de Plaça Catalunya, ben matí, agafem el primer tren direcció Terrassa, arribats i a l'estació de Montcada – Manresa, baixem amb ganes de començar la caminada que era com a primera etapa arribar a una font anomenada de la "Mitja Costa", així que vam passar a prop del cementiri municipal, on recordo unes grans lletres pintades a la façana que deien "Caidos por Dios y por España...Presentes !" Passar per aquests cementiris amb aquestos missatges m'ha fet sempre certa impressió. Després vaig descobrir el perquè... Però això és una altra història que ara no toca.

Costa amunt, desprès de recórrer un caminet entre el bosc, arribem amb un pla, entre uns arbres alts, on escoltem el suau soroll d'un brollador d'aigua, ja hem arribat¡ . Asseguts, desprès de fer un bon glop d'aquella bona aigua, trèiem un entrepà de sardines, o bé amb un tros de truita de patates, embolcallats amb paper de diaris endarrerits. Esmorzem amb un cert silenci, per escoltar l'ambient del bosc i els cants dels ocells. Una vegada varem endrapar-nos aquella mitja barrera de mig quilo, i abans d'iniciar la marxa vam omplir la cantimplora d'alumini, aquella aigua calia emportar-se-la a casa com un "souvenir de la muntanya, per demostrar als nostres pares la diferència de qualitat de l'aigua de casa (riu Llobregat) i la de Montcada.

Desprès, cap a munt calia arribar al cim on les escletxes i les esllavissades de les canteres eren presents, la pedra de les calcàries, trontollàvem sota els nostres peus, era evident que l'or del ciment era prioritari per l'industria de les infraestructures. La meva mare que treballava al Metro Transversal de Barcelona des de la seva inauguració, em deia que l'obra del Metro es va fer amb el ciment del Turó.

De la cova de la Verge crec que no vaig poder veure res de res, doncs, ja havia arribat la dinamita, i el lloc ja no era com aquelles postals antigues que hi teníem. Recordo, a la baixada, es veia serpentejant el Besòs, un riu que ens esperava al final de l'excursió, un premi, un bàlsam pel nostre cos, la calor del mes de juny es feia present al migdia i les ganes de banyar-se en aquelles aigües netes d'un gorg era un desig que no podíem renunciar, no dúiem banyadors, així que sense pensar-lo massa i amb calçotets ens vam ficar al riu. Aquest llarg bany abans de marxar cap a l'estació del tren direcció a Barcelona, ens va portar aquesta experiència un xic de felicitat, una petita aventura per aquells nois, que tot just sortíem de l'ou.


Ricard Ramos Jiménez




PD/ No dúiem màquina de retratar, això estava reservat a uns altres, amb més poder adquisitiu. Així que la foto que us poso són d'uns altres veterans i desconeguts excursionistes que sí van tenir la sort de veure la cova de la Mare de Déu del Turó, eren uns altres anys amb una altra Dictadura Militar ( General Primo de Rivera), mira per on, aquí si que varem coincidir...

1 comentari:

Anònim ha dit...

Molt emocionant aquest article de l'excursió al Turó.
Jo hi pujo sovint al Turó i tot i que la seva alçada ha minvat molt des que ere verge i també respecte l'època de la que parla l'article, encara te el seu atractiu, hi creixen pins a la part de dalt i te unes esplanades plenes de herba i matoll que tenen molt encant.
La vista es magnífica des del cim i per tant hem de procurar que com a mínim ho deixin com està.
Efectivament a la paret del cementiri després de la guerra civil van posar la descripció " CAIDOS POR DIOS Y POR ESPAÑA" en relació a totes les persones assassinades durant el periode 1936-1939. Finalment aquesta inscripció es va esborrar. Era una apropiació indeguda per part del règim , del dolor de milers de famílies. Tanmateix es va esborrar aquesta frase del panteó on hi ha enterrats 21 dels 28 veins de Montcada assassinats ( entre ells el meu avi).
L'unic que he demanat adreçant-me a la regidoria de Cultura i Patrimoni de l'Ajuntament es que tot el que va passar al Cementiri de Montcada tinguès un record en el mateix recinte en forma d'una placa . Una cosa tan senzilla com " Victimes de la guerra civil " . Es també una manera de contribuir a la Memòria històrica i a la didactica de tot plegat.

Josep Capella