29 de desembre 2012

Exercici de l’any 1904. L’Ajuntament passava comptes .


Els veïns rebien un full explicatiu que era fàcil d’entendre  per a tothom.

 
 Avui , 108 anys després , també es segueix passant comptes,  però,   per una persona  que no sigui un especialista en la matèria  se'ns fa  molt més difícil de comprendre   les cataractes de xifres que s’exposen públicament  a l’Ajuntament . 

Abans era fàcil i senzill d' interpretar , ara tot es més complicat , en part , per les paraules plenes de tecnicismes econòmics que es fan servir  , com exemple :  “Romanent de Tresoreria”  que fan preguntar-se,  a més d’un,  que significa aquesta partida dels comptes municipals . No  seria més  entenedor seguir , en aquest cas o en altres , igual que l’any 1904  quan s’anomenava  “ Existència en caixa” (s'entenia diners "contantes y sonantes") , també  seria més senzill d’entendre sí  en lloc  de “ Capítol 1”  ( dividit en multiples partides sobre funcionaris, contractes  laborals, temporals,subtitucions, etc ) anomenar-lo  “ Salaris”  com l'any 1904, que  aleshores i ara  sabem  que significa .   

En fi , s’ha d’acceptar que els temps canvien i en política el llenguatge tècnic s’ha imposat , però,  a trets generals els nostres besavis ho entenien a la primera  , no com ara  on  moltes vegades  per a poder entendre algunes partides   necessites del servei  d’un economista  a la teva vora.  

JOSEP  BACARDIT  I  SANLLEHI 

15 de desembre 2012

Sorolls/crits . Record d’un temps d’un passat



L’Esquella de la Torratxa , any 1898.   Aquest setmanari satíric  va publicar  a l'almanac d’aquell any un escrit d’un persona  que  s’havia canviat de domicili , passant  a  viure  del Casc Antic  a l’Eixample.  L’home  valorava  en sentit positiu  el canvi , però  al mateix temps  enyorava  moltes coses  del barri on s’havia fet gran.  Entre aquestes , els tradicionals crits i sorolls  característics d’un barri conformat  per carrers  estrets  .
Fem resum  del que va escriure , on per cert  dos dels sorolls/crits  que enyorava  eren  protagonitzats per gent de Montcada i Reixac ( copia literal )

“… Quina transformació  ha representat pera mi  … deixar de sentir los sorolls atronadors de la ciutat vella , lo drinch del martell sobre l’enclusa del manyà, lo terratrèmol  dels taulons al ser descarregats davant de la porta del  fuster, y aquells rumors y crits á hora fixa que servien de rellotje als vehins:    les esquellas de les burras de la llet, la veu del home de Montcada ab los dos cantis d’aygua de la Font del Ferro carregats sobre un burret, lo característic flabiol del cedasser, lo repich del estanya paellas , l’esgarrifós accent del venedor de vinagre  qu’ espantava á las criaturas , l’espinguet de la maduxaire de Montcada, precursora del estiu, y ‘l “calentas y grossas” de la castanyera , precursora del hivern… y ‘l drapaire, y ‘l cadiraire , y també  l' esmolet de tisoras, ganivets, y ‘l home  del manubri  (music de carrer) , el burret del home que venia terrissa , cantis , plats y  ollas  y  finalment  el soroll  poc armoniós de la trompeta del agutzil … y …un concepte de veïnatge  molt diferent  de l’Eixample …”
 Sentiment  de melangia sobre unes formes i  costums que amb tota seguretat   podria compartir qualsevol  veí de Montcada  quan  , unes dècades més endavant, va constatar  també  com    desapareixien dels seus carrers els mateixos  crits i sorolls   i que ara ja formen par d’un temps d’un passat. 
 
JOSEP  BACARDIT  I  SANLLEHI 

Nota :  Lluis Labarta , il·lustrador i autor de la vinyeta  publicada a l’Esquella . Resta de fotos del blog “Badalona 1940-1980 ”

08 de desembre 2012

Tarifa de preus autobusos línia Barcelona-Montcada-Mollet



9 de març del 1933. La Companyia General d’Autobusos de Barcelona S.A. , concessionària d’aquest servei , comunicava un augment de preus  a les tarifes  fins aleshores vigents .

Ho justificava  degut a l’augment dels costos d’explotació ( carburants, primeres matèries   , impostos i salaris) .  El bitllet de mitjana va experimentar  un augment de 10 cèntims .Considerat per la majoria dels usuaris una  exageració , es van escoltar  les  paraules : “… tot puja  menys els sous,  … , a on anirem a parar! “.  Reaccions   que actualment  segueixen  repetint-se  cada vegada  que apareix  un comunicat d’aquest tipus.   En aquest sentit , podríem  afirmar  que ens trobem a l’any 1933. 
 Comunicat publicat a La Vanguardia  :


JOSEP  BACARDIT I  SANLLEHÍ

14 de novembre 2012

MONTCADA I REIXAC & TRADICIÓ OCELLAIRE



Sabies que l’any 1927 es va celebrar a  Montcada i Reixac   l'assemblea de les societats d’ocellaires de Catalunya?
Sabies que  hi assistiren representacions d’un centenar de pobles  de Catalunya?
Sabies que l’èxit obtingut, posteriorment entre altres qüestions,  va originar  una  sol·licitud  que  reclamava   a les autoritats  fos reconeguda ,  aquesta  antiquíssima tradició , com  activitat de caire cultural?  
Reproduïm  la notícia tal com es publicà a La Veu de Catalunya el 29 de març del 1927 :
Una de les societats  d’ocellaires que més activament va treballar en l’organització de l’assemblea va ser la de Sant Andreu de Palomar ( documentalment una de les més antigues de Barcelona)   .   Van escollir Montcada  ,  concretament  la  Font Pudenta , no per casualitat  sinó perquè els era molt conegut ,  ja  que sovint  es desplaçaven a  les vessants del Turó així com a  l’esplanada  de Torre Joana (actual polígon La Ferreria)  per a practicar  la caça dels ocells amb vesc.
 Els  montcadencs, coneguts per la seva participació  als  certamens ocellaires comarcals,  també van rebre dels participants a l’assemblea   tota mena d’elogis per les atencions rebudes. L’afició montcadenca als ocells  és una tradició que s’ha traspassat de pares a fills  i  que actualment, entre altres, manté ben viva la Societat Ocellaire de Montcada  ubicada al barri de Can Sant Joan,  carrer Viver 67 . 

Nota complementaria: La tradició associativa a Catalunya ve de molt lluny,  probablement el cas de les societats d’ocellaires  en sigui una de les més antigues que es coneixen  i només comparable,  pel que fa a tradicions ,  amb les de caràcter religiós.
El blog “ Societat Ocellaire l’Estesa d’Agramunt” , així ens ho recorda:
…no hem nascut fa quatre dies, fa molts i molts anys que estem entre la societat i les cultures. Hi ha escrits que mostren perfectament que fa segles que existim, com per exemple el primer llibre que es publicà  a Espanya d'ocells en captivitat datat en l'any 1604 i escrit pel Sr.Juan Bautista Xamarro, inclús es coneixen uns escrits de Catón "el Vell" 243-149 anys a.c que els nobles romans posseïen en gàbies de marfil i argent uns ocells, que era probable que fossin pinsans, que es valoraven més que els esclaus.
Anys enrere els ocells eren capturats per guarir-se d'aliment, però a mesura que van anar passant els anys els ocells cantaires es van començar a valorar pel seu cant i es van començar a fer concursos entre la gent dels pobles, i aquí va començar l'inici dels concursos ocellaires a Catalunya.
No es pot donar una data exacta de l'inici dels concursos a Catalunya però es té referència  que en els arxius del Bisbat de Vic hi ha escrits que els hi donen més de 500 anys d'antiguitat, també tenim constància que a finals del segle XVII ja es realitzaven concursos al barri de Sant Andreu...”

Imatges respectives concursos d'ocellaires celebrats a Agramunt (1930) i Bellmunt ( 2004) 
JOSEP BACARDIT  I  SANLLEHÍ



  

12 de novembre 2012

1923, PRIMERA OFICINA TELEGRÀFICA A MONTCADA


L'ANY 1923 SENT ALCALDE  TOMÀS RICARD FONT, L'AJUNTAMENT VA OFERIR UN LOCAL AL CARRER CLAVELL PER INSTAL.LAR, LA PRIMERA ESTACIÓ TELEGRÀFICA ELÈCTRICA DE L'ESTAT. ANYS DESPRÉS VA SER TRASLLADADA AL CARRER JAUME,I 


CURIOSITAT:  l'any 1938 el 10 de setembre, l'alcalde Josep  Martí signa en paper oficial un escrit per enviar un telegrama mitjançant el telègraf de Montcada  i adreçat al President de  Generalitat,  amb motiu de l'11 de setembre de 1938, Diada Nacional de Catalunya. Però es va trobar amb una "funcionària" de debò... i  que era l'encarregada de l'oficina local del telègraf, que  li va retornar i negar  l`admissió, doncs,  segons es pot interpretar en la nota manuscrita i signada per Maria Loscos  Sagaseta de Ilursoz,  (imatge de l'esquerra) , aquesta s'acollia amb rigor i d'acord amb el reglament dels operadors i caps d'aquest servei nacional per negar-se inclús en plena guerra civil i al propi alcalde del municipi. És de suposar que aquest escrit li calia escriure'l en el paper oficial de "Telegrafos" i a més a més a mà.  

RICARD RAMOS JIMÉNEZ

28 d’octubre 2012

EL REC COMTAL I MONTCADA



Un exemple  de la servitud  de Montcada  envers  Barcelona .
  De tots es conegut  les avantatges  i  els perjudicis que suposa   viure tan a prop d'una gran ciutat com és Barcelona.  Estem sotmesos,  entre altres coses,  per la nostra situació geogràfica,  a moltes de les grans decisions estratègiques  que sense comptar amb nosaltres, prioritzen  els interessos de la gran urbs barcelonina  que (en el millors dels casos son  a canvi d'algunes engrunes)   se imposen a qualsevol oposició frontal  que es faci  des del nostre petit poble. 

Valgui el que acabem de dir i com exemple,  l’ordre que l’any 1921  l’Ajuntament de Barcelona(1) va enviar al de Montcada i  que al comptar amb el vistiplau del Govern Civil era d'obligat compliment. L’ordre  fa referència a la importància que tenia   per Barcelona  la Mina d'Aigua de Montcada  que abastia d'aquest vital liquid a una bona part de la ciutat Comtal.  L’Ajuntament montcadenc (2) va contestar  el següent:
 Les condicions  van ser acceptades  al moment, però  altra cosa va ser el seu compliment .  Anem a pams a l’hora d'explicar que va passar : 

De comú acord els dos ajuntaments es va fixar la zona d'influència al llarg de la Sèquia Comtal (3)  i el consistori barceloní va comprar els terrenys afectats (4) . 

Al mateix temps  van convertir-se  en jardins públics la zona afectada? , la resposta és no, un reiterat incompliment  que  mai va ser una prioritat  per  l’ens barceloní .

Bé, fent un salt en el temps  i només com dada complementaria ,finalment  potser  si que es va complir la voluntat expressada pels montcadencs , encara que una mica tard , ja que…  al cap de 65 anys!  i sense ningú recordés que era un deute pendent , ara podem gaudir   en aquelles zones  del Parc de les Aigües de Montcada  i de  l’enjardinament  del Rec Comtal al seu pas pel  barri  Vallbona de Barcelona. 
Fotos: A dalt Parc de les Aigües, a l'esquerra i dreta respectivament la casa de la Mina a Montcada   i el Rec Comtal, al seu pas per Vallbona




En resum, ens agradi o no, hem pagat ,   paguem i seguirem pagant un elevat preu  en concepte de servitud.  Avui  hem recordat el que va passar l’any 1921 sobre les aigües , un altra dia ho farem  de  carreteres i autopistes  o de les línies ferroviàries  que  són també un bon exemple  del peatge que suportem al conviure tan a prop de Barcelona. 

JOSEP BACARDIT I SANLLEHI 

Notes :

  1.    Antoni Martínez Domingo ( Lliga Regionalista) era l’alcalde Barcelona .
  2.    Tomes Ricart Font , era l’alcalde Montcada i Reixac
  3.    Els preocupava el perill   ( no del  Rec Comtal ,  en aquell temps només es feia servir per regar  horts )  que es contaminessin  les aigües que  des de la mina de Montcada  eren conduïdes per canalització subterrània  fins a Barcelona pel seu consum .
  4.   A Montcada el terratinent  Josep Clavell i Montiu  n'era el propietari de la majoria dels terrenys afectats . L’home ,   amb generositat i altruisme  ,  va facilitar  la venda de la zona afectada. Generositat i altruisme  que en els fons amagava  una bona contrapartida ,  un negoci que el va fer encara més ric . Estem parlant  de la aprovació del  projecte  que  en aquells anys  es va posar en marxa: La urbanització , parcel·lació i construcció del que va  ser el segon eixample de Montcada , i que ara tots coneixem com la zona de Montcada Llevant .