29 de març 2012

COMENTARI SOBRE UN ESCUDET DE CARTRÓ...

Aquest antic cartró en forma d'escut heràldic que teniu al costat esquerra, va ser editat durant els anys 50. El règim franquista feia una mena de recaptació obligatòria abans d'entrar a un cinema, un teatre, espectacle, etc. Aquesta contribució extra sobre el preu de l'entrada era de 30 cts. de pesseta, que anava a la Falange (acció social), doncs, en aquells anys grisos era una forma més de recaptar diners. A banda d'aquesta imposició dinerària i sempre a costa de la malmesa economia ciutadana de postguerra, voldríem fer-vos una observació a títol de comentari sobre l'heràldica dels "Moncada".

Mireu, la molt prolifera família dels Montcada ha estat tan extensa que ha portat de corcoll a més d'un heraldista que ha volgut completar l'arbre genealògic de dita i noble família. Però en llegir el que diu aquest escudet.... fa mal pensar que l'autor d'aquest tracta de posar a segona fila a la nissaga dels Montcada, dient això:

[...] "Moncada...
Nobilisima casa emparentada con la de Lara por el casamiento de Aimerico hijo de D. Pedro de Manrique con Dª Guillemera.. de Moncada" (1)


Entenem que per fidelitat amb la història i amb la Casa dels Montcada, es podria haver pensat amb una altre consort per emparentar-se, doncs, a banda dels Lara, per cert, "una nobilissima i españolisima família", han hagut moltes, moltíssimes famílies nobles, que per la seva importància hauria merescut que l'autor d'aquesta petita ressenya sobre els "Moncada" hagués escollit, com per exemple: Elisenda de Montcada casada amb el Rei d'Aragó i Catalunya Jaume II. Aquesta Reina fundà el Monestir de Pedralbes que porta el seu nom.
Naturalment els anys 50 la censura era un organisme governamental que es preocupava molt de censurar i discriminar tot allò que podria exalçar el nom o la història de Catalunya. Una manera de disfressar la veritable història d'un país que fa 300 anys era sobirà, desprès per imperatius que tots més o menys coneixem, varem passar a ser domini de la centralitat de l'Estat espanyol a través, entre altres del Decret de Nova Planta.


Ricard Ramos Jiménez

Nota: (1)
La censura va preocupar-se, entre altres, de suprimir la "t" del mot Moncada, per contra i com nota curiosa, el segell oficial de l'ajuntament sí que posava la "t" . (escut banda dreta) , en substitució de l'escut on es veia l'ermita del Turó, és a dir, des de 1939 fins als anys 60 es va fer servir aquest. Van passar anys fins que "algú" els va cridar l'atenció i "sant tornemi"... un altre cop la censura es feia present i van fer canviar una altra vegada, aquest, amb una novetat, portant la corona Comtal ?. Segons l'heràldica li calia la corona de Baró...però sembla que el nostre ajuntament no va estar prou assesorat.









(escut municipal entre els anys 60-70)

25 de març 2012

ELS HOSTALS DE MONTCADA...

Els orígens dels hostalers de Montcada són molt antics. Ja en el segle XIV tenim bones referències històriques que existia una Pobla Vella anomenada: Santa Engràcia o Gracia consagrada a l'any 1007 , situada a prop de riu Besòs, persones erudites en història afirmen que aquesta es trobava en un lloc on avui denominem Vallensana, però antigament era coneguda com a Villa Timinum.

A l'any 1381 a petició del Rector, Jurats i prohoms de Montcada (la Pobla Nova) i encapçalats per un tal Pere Riera, un adinerat hostaler, que tenia el seu hostal junt a la via romana més coneguda com a "estrata francesca" que des de la Cerdanya (passant pel Vallès i pel pla de Barcelona) es dirigia al Penedès. Doncs bé, aquests van sol.licitar al Bisbe de Barcelona llicència per trasllat la imatge de la Santa Engràcia, des de la Pobla Vella a la Nova, és a dir, a una capelleta on aquest devot hostaler va fer construir (any 1378), molt probablement a on està avui l'església parroquial de Santa Engràcia. En dita capelleta es venerava originalment a Sant Llorenç i Sant Antoni, desprès ocupà i presidir en l'altar principal la imatge de Santa Engràcia.

Durant segles els hostalers de Montcada van ser molts els que van exercir aquesta activitat a peu de carretera. Arribant al segle XX i a través de la revista satírica "Papitu", (núm. 1375 de 10 juliol de 1935) troben una anècdota protagonitzada per un capellà i un hostaler, presumiblement de Montcada, i per si havien dubtat, aquest comentari està signat per " El sacristà de Masrampinyo". I diu així:

"PARROQUIA PROPAGANDISTA

Un capellà que anava a predicar en un poble, va tenir de fer nit en el camí i s'instal.là en una posada on va èsser victima de totes les calamitats des de la indigestió del sopar fins a les xinxes.

Al dia següent, al pagar el gasto preguntà a hostaler.
- i què, va bé el negoci ?

- Ca. No, senyor! Els passen setmanes sense que vingui ni una sola persona.

- Doncs jo m'encarrego d'acreditar la casa; des d'avui imposaré de penitència a tot el que es confessi amb mi, que pasi una nit en aquesta posada,doncs això és una mena de purgatori"

El sacristà de Masrampinyo




Ricard Ramos Jiménez

24 de març 2012

ANY 1916.- MOTIUS DE MONTCADA I REIXAC

Article dedicat al nostre amic i sempre recordat Miquel Capella Arenas (d.e.p .) .

El setmanari satíric “Papitu” (1) ( 1908-1937) va publicar durant moltes setmanes uns treballs dedicats a conèixer els “motius” que existien en alguns pobles de la geografia catalana . Aquests treballs eren publicats en format curt i sense cap comentari afegit . En un principi s’havia pensat només fer-ne referència a uns quants prèviament seleccionats i repartits entre les quatre províncies. L’èxit va superar les previsions inicials i davant les peticions que van rebre van decidir seguir un quan temps més publicant algunes de les moltes sol.licituds que els arribaven a la redacció.

Al nº 384 de 4 d ’abril del 1916 , van publicar el següent sobre Montcada:

Molts d'aquells motius han desaparegut, d'altres encara perduren. Al llegir de nou i recordar a un li pica la curiositat de saber quelcom més sobre el perquè se'ls anomenava així. Estic convençut que com jo hi deu haver molts que els agradaria saber a on vivia, per exemple… en Pela Cuixes … o en Peret de la Ceba , a on estava ubicada … cala Titona.

Si algú dels que segueixen aquestes pàgines tenen alguna resposta o ens poden ajudar, els estaríem molt agraïts .

Quina llàstima que ja no podem fer aquesta pregunta al nostre estimat Miquel Capella Arenas(3) , persona que era tota una experta en aquesta matèria. Alguns dels mots que apareixen al retall del setmanari, en Miquel ja en va fer referència en un seguit articles publicats a la revista "Quaderns" (2) del número 5 al 10. Treball que ara ja forma part de la memòria històrica d’aquest poble .

Josep Bacardit i Sanllehi.


Notes: (1) ”Papitu”, fou una de les publicacions més populars al Principat i creà noves fórmules dins del gènere humorístic galant, imitades per altres setmanaris. Fundat per Feliu Elias Apa el 25 de gener de 1908, intentà de combinar la crítica política i social amb l'erotisme, mantenint sempre un alt nivell artístic i literari. El seu catalanisme d'esquerra, juntament amb els acudits anticlericals que publicà, li donaren mala fama entre la burgesia. Suspès durant la Dictadura de Primo de Rivera, en 1923-26 sortí amb el títol de Pakitu. Va publicar fins el 7 de gener de 1937, amb un total de 1450 números. Els primers col·laboradors de Papitu foren Nonell, Gris, Nogués, Canals, Gargallo, Pidelaserra, Colom, Humbert, Mompou, Labarta, Aragay, Ynglada, Torné Esquius, Junoy i Smith, entre altres artistes, juntament amb escriptors com Carner, Lopez-Picó, Ramon Reventós i Bofill i Mates. La majoria utilitzaren pseudònims. Hi publicaren també Opisso, Castanys, Benigani, Roqueta, Bosch, Moreno i la majoria de dibuixants humorístics d'aquelles èpoques.

(2)” Quaderns” es una publicació editada per la Fundació Cultural Montcada que surt dos cops a l’any. Es una revista de temes de Montcada : Història, tradició, costums, anècdotes, curiositats, fotografies i tot allò que pot ser interessant.

(3) Miquel Capella i Arenas
Va morir el 2 de juny del 2008. Ebenista de professió, però per sobre de tot una persona que estimava Montcada, que la coneixia a fons i de la qual s’erigí com a imprescindible cronista de la seva història.



(Foto d’en Miquel, any 2008)

16 de març 2012

EL TURÓ... UNA DE LES MOLTES REFERÈNCIES PUBLICADES A LA PREMSA


L'excursionisme a Montcada, durant molts anys, va ser lloc d'acollida d'aquest moviment, tan arrelat al nostre país. La nombrosa quantitat d'associacions, clubs, centres, ateneus, etc. van gaudir durant molts anys, dels encantadors paratges montcadencs, envoltats d'una natura generosa amb una rica varietat d'espècies vegetals. Així com una important quantitat de fresques i generoses fonts d'aigua, que feien les delícies dels visitants que apaivagaven la sed que duien desprès d'una bona caminada per les nostres contrades.

El Turó, oferia al visitant de motxilla, cantimplora i carmanyola, un extens espai per realitzar unes bones marxes i, com centre de referència, era pujar al Turó per gaudir d'una immensa panoràmica des d'aquella atalaia natural de quasi 300 metres d'alçada sobre el nivell del mar.

Abans d'establir-se la fàbrica de ciments es podia visitar la capella i la casa de l'ermità. Les coves del turó també eren d'obligada visita, doncs, les llegendes sobre alguna d'aquestes cavitats formades en estrats de pedra calcària, la qual cosa feien més atractives les visites. Més d'un hi feia un cop d'ull des de la boca d'entrada de la cova-avenç de Na Guilleuma, altres anàvem més lluny i baixaven uns metres avall.

Els anys 20 va esclatar a Catalunya i a Espanya, el moviment Scout, creat per Baden Powell. Moltes d'aquelles "patrulles uniformades i amb un bordó a la mà" venien amb certa freqüència a Montcada per gaudir dels nostres espais naturals, acampant o bé per realitzar sortides matinals.

És per això que la revista humorística de "L'Esquella de la Torratxa," que feina conya de tot, va publicar un comentari sobre el nostre Turó i el primer congrés "Scout" mundial a celebrar a Londres.

La vinyeta adjunta, irònicament, fa aquest comentari:

"Un congrés de "boy-scouts", a Londres...?
Com ho farem, pobres de nosaltres, que no hem passat mai del Turó de Montcada" (1)

Ricard Ramos Jiménez

Nota: (1) L'Esquella de la Torratxa" núm. 2160 de 30 de juliol de 1920

11 de març 2012

LES DESPESES DE REPRESENTACIÓ


(cliqueu sobre la imatge per veure-la més gran)


És una mostra de com durant el segle XIX aquest tipus de despeses ja generaven suspicàcies , principalment sobre l’ús i abús que en feien els representants polítics.

El peu del dibuix publicat a l’Esquella de la Torratxa(1) l’any 1889 , es pot llegir : “… El Ayuntamiento ha aprobado un gran proyecto , gracias al cual el caudal de aguas de Moncada se verá aumentado de una manera asombrosa , con aplauso del vecindario…y para gloria de nuestros concejales …”. Ens estem referint al complex , ara conegut com Casa de les Aigües situat al nostre terme municipal al barri de Can Sant Joan .

L’Ajuntament de Barcelona durant el mandat de l’alcalde Francesc de Paula Rius i Taulet(2) va aprovar el projecte l’any 1889. Era una necessitat ja que la demanda d’aigua creixia a un ritme vertiginós . Les obres van durar molts anys i van generar un fort endeutament municipal, motiu pel qual va ser sotmès a una forta critica per les revistes “satiriques”de l’època.

El dibuix reflecteix un fet que es repetia dia sí i altre també . Sembla que sota l’excusa de fer “ la visita d’obra” a Montcada , les autoritats barcelonines aprofitaven el moment per fer-hi uns bons àpats o celebra-hi també algunes festes de caràcter particular (comunions de familiars, aniversaris , casaments ,etc) . La majoria d’aquelles factures eren incloses com “despeses de representació “ motiu que generava de quan en quan algun escàndol . Un altre setmanari satíric titulat “ La Tomasa”(3)- famós per les seves frases curtes però punyents- va dir sobre aquells desplaçaments de regidors de Barcelona (còpia literal) : …“ Duptem que poguen trobar les filtracions d’aygua; però casí es segur que de bistechs y ampollas de Xampany en trobaren en abundància…”.

L’exemple és del segle XIX , però, va seguir repetint-se durant el segle XX i pel que llegim i escoltem el segle XXI , en major o menor grau, ens anirà descobrint que per molt control de la despesa pública que es faci , alguns seguiran fent el mateix .

JOSEP BACARDIT i SANLLEHÍ

Fons documentals: ARCA (revistes i diaris antics) dipositats a la Biblioteca de Catalunya

( 1 ) . L’Esquella de la Torratxa ( 1872-1939), setmanari humorístic de tendència republicana, de gran incidència política que va gaudir d’un ampli suport popular .

(2) . Francesc de P. Rius i Taulet ha passat a la història com un dels grans alcaldes de Barcelona , recordem entre altres coses , va organitzar la primera Exposició Universal feta a Barcelona a l’any 1888 on la ciutat Comtal va mostrar al món el seu potencial econòmic i industrial .

(3) . La Tomasa ( 1872-1902) setmanari satíric , més literari que l’Esquella però d’una forta i punyent critica .

03 de març 2012

APEL.LES MESTRES


Quedar bé no costa res

Formes que ja no es fan servir en aquest món materialista.

Convé de tant en tant recordar aquella elegància i forma de ser dels nostres avantpassats.
Tot repassant arxius digitalitzats he trobat aquestes rimes escrites per un home de la cultura i dedicades a un amic que aquell dia li feien un homenatge. L’autor s’excusa al no poder assistir a la festa ja que es trobava delicat de salut.

La nota original es reprodueix literalment mantenint el lèxic emprat per l’autor (amb faltes d’ortografia, en aquell temps molt habitual, ja que la normalització d’en Fabra va tardar a ser acceptada per a tothom) , va ser escrita de manera improvisada i per tant sense cap correcció. La mateixa, desprèn aquella forma tant correcta (avui inexistent) i al mateix temps tant intima que mantenien entre ells aquella generació que va viure una època daurada pel que fa a les lletres i activitats artístiques, gràcies a la qual es pot afirmar que van evitar, entre altres coses, que l'idioma català desapareixes .

“El Círcol Artístic” havia organitzat un sopar homenatge a Eliseu Meifrèn ( pintor) i l’autor de la nota és Apel·les Mestres(1) que per cert la seva mort el 19 de juliol del 1936 , va passar inadvertida degut a que aquell mateix dia a Barcelona va esclatar la Guerra Civil . Així ho va escriure:

Amic Meifrèn:

"Quan un home té vuitanta anys
-i mig per afegidura-
ja te dret a que els companys,
gent de seny i de cultura,
no'l fessin anar de nit
ni'l fessin sopà a deshora,
ni qu'el privin d'anà al llit
a son degut temps i hora;
el qual seria priva'l
potser d'un boci de vida,
broma que el Codi penal
castiga per homicida
I com penso que per sort
Tots els qu'aquí us trobeu ara
em desitgeu, no la mort,
sinó alguns anys més encara,
vui creure que comprendràs
la meva discreta absència;
i que fins perdonaràs
eixa falta d'assistència;
perquè ja tens per segur
i ho he desmostrat de sobres
que, com jo, potser ningú
admira les teves obres.
Comptat doncs i rebatut,
et desitjo com suposes,
a més de molta salut,
aquelles tres bones coses,
que segon Carles tercer
son el nervi de l'Historia !
"diner, diner, més diner"....
i aqui pau i sempre gloria! "
Apel.les Mestres (Barcelona, 10 d'abril de 1935)



Josep Bacardit Sanllehí


Notes:(1)Apel·les Mestres ( Barcelona, 1854-1936), també Apeles Mestres, d’acord amb la grafia que ell mateix emprava, va ser un artista dedicat al dibuix, poesia, autor de teatre, música, il.lustració gràfica ,traducció,etc. Visqué els canvis socials i urbanístics de la ciutat, mantenint sempre les arrels culturals de la terra. Va impulsà i reivindicà la categoria artística fins aleshores poc considerada del dibuixant . La seva obra gràfica representa tota una referencia per conèixer els orígens del “còmic” . Com escriptor va conrear diversos gèneres: poesia,teatre,prosa...que sovint fusionava amb propis dibuixos. L’any 1908 va ser investit amb el títol de Mestre en Gai Saber al guanyar tres premis extraordinaris dels Jocs Florals.

Uns apunts més sobre aquest artista: Va guanyar l’Englantina dels Jocs Florals de l’any 1915 amb el poema “ Flors de Sang” (dedicat al conflicte de la primera guerra mundial) entre els quals, cal destacar els fragments de : “ NO PASSAREU!” , lema que posteriorment es fa fer famós i popular entre la població republicana durant la Guerra Civil Espanyola (1936-39).

Era fill d’en Josep Oriol Mestres, que fou arquitecte, entre altres obres (remodelació Catedral, Teatre del Liceu i un llarg etc) va construir la primera casa de l’Eixample barceloní. Aquest arquitecte, acompanyat alguna vegada pel seu fill Apel·les, va visitar moltes vegades Montcada durant el segle XIX ja que va ser ell l’encarregat de valorar les propietats eclesiàstiques que van estar sotmeses a la desamortització.

Fons documentals: Memòria Digital de Catalunya (documents gràfics).