29 de maig 2012

SEGUEIX LA POLÈMICA, SOBRE LA MORT DEL BISBE DE BARCELONA MANUEL IRURITA


[...] "El estallido revolucionario sorprendió al obispo Irurita en el palacio episcopal, del que huyó el martes 21 de madrugada, cuando los grupos de milicianos ya asaltaban el edificio. Al salir, pudo refugiarse casualmente en casa de un feligrés, Antoni Tort, joyero, junto con su secretario y pariente. Permanecieron allí hasta el primero de diciembre de 1936, cuando una patrulla de controldel Poble Nou los descubrió durante un registro domiciliario, por haber encontrado el nombre de Antoni Tort en una lista de peregrinos a Montserrat. Los milicianos se los llevaron, tanto a él y a su acompañante como a su anfitrión, con la hija y el hermano de éste, además de dos monjas que  también se habían refugiado en la casa. De la sede de la calle Pere Quart, donde fueron llevados en primera instancia, los cuatro hombres fueron trasladados al centro de detención de la calle San Elías. Dos días más tarde, en la madrugada del martes día 4 de diciembre, se tiene noticia de que se los sacó del centro de detención para llevarlos, probablemente, cerca del cementerio de Montcada en el que debían ser asesinados. Pare cecierto que en un primer momento los milicianos no descubrieron la identidad del sacerdote que se hacía llamar Manuel de Luis. No obstante, informaciones indirectas acreditan que antes de salir de San Elías ya se había descubierto su verdadera identidad e incluso que se había pensado en la posibilidad de un rescate.La muerte del obispo Irurita siempre se ha envuelto de un cierto grado de confusión. Por un lado,a través del testimonio de la superiora general de las Carmelitas se sabe que, a finales de septiembrede 1936, el obispo tenía previsto ser evacuado a Italia.(1)

Esta información mantiene notables paralelismos con la que pudo recoger Josep Sanabre del cónsul francés en Barcelona, según la cualAntoni Tort habría acudido a visitarle en plena euforia anticlerical para que lo ayudara a expatriar aun obispo. La operación no se pudo llevar a cabo porque el prelado se negó a presentar la dimisión previa, que era la condición impuesta por el cónsul. (2)

 También hay noticias de una iniciativa, fechada a primeros de 1938, de canjearlo por el diputadoManuel Carrasco i Formiguera, preso en Burgos, a la espera de la ejecución de la pena de muerte ala que había sido condenado el verano de 1937, después de su detención por la marina franquista. E lhecho desconcierta en primer lugar por las fechas, ya que, según la versión oficial comentada, elobispo Irurita habría sido asesinado en diciembre de 1936 y también porque al tratarse de unaautoridad eclesiástica relevante parecería natural que el gobierno de la Generalitat, después de saber de su desaparición, hubiera intervenido con más celeridad. La desidia, en este caso, si que puede tener relación directa con la hostilidad que Irurita había manifestado repetidamente contra la Repú- blica, como lo atestigua el hecho que pocos días antes del alzamiento militar opinase —según le dijo al padre Josep Maria Llorens— que Cataluña debía armarse tal como lo hacía Navarra.(3) .                            
(Imatge del Bisbe Irurita en una de les visites pastorals,  (anys 30)

Miguel Mir, en el libro " Entre el roig i el negre,", da alas a la hipótesis de que se salvó. Esa opinión ya había sido planteada por algunos testigos que afirmaban haberlo visto después de la guerra. Tal posibilidad, defendida por Hilari Raguer en numerosas ocasiones, ha recibido últimamente el aval de un documento de Antoniutti al Papa —descubierto por el mismo Raguer en los archivos vaticanos del pontificado de Pío XI abiertos recientemente a los historiadores— donde se menciona una entrevista mantenida en 1937 con Franco en la que hablaron de las gestiones del gobierno de Burgos para conseguir salvar al obispo de Barcelona.Esta versión choca aparentemente con el resultado de las pruebas de ADN que se llevaron a cabo en el año 2000 que certifican, con un alto índice de probabilidad, que los despojos que se conservan en la catedral son ciertamente los del cardenal Irurita. La única explicación que permitiría conciliar las dos versiones es que los restos correspondieran a los de un familiar. Sea como fuere, el hecho de que localizaran al obispo ocasionalmente a través de una lista de peregrinos a Montserrat demuestra una vez más la voluntad persecutoria de los comités y patrullas.

(Aquest comentari s'ha estret del llibre " La Iglesia en Llamas"; autor J.Alberti, de  l'editorial Destino Madrid 2008.)

El tema de la mort o no del bisbe de Barcelona M. Irurita en el Cementiri de Montcada, sembla que no s'atura, doncs, han estat diferents opinions, tant en contra com a favor de l'explicació oficial sobre l'assassinat d'aquest prelat,  fet que va succeir durant la Guerra Civil. 
El debat, doncs, segueix  obert. Per altra banda no podem oblidar que aquest bisbe, la seva beatificació per part del Vaticà, està de moment aturada  des de fa anys, quan es va demanar per part de diferents sectors   
eclesiàstics i civils la seva beatificació com a màrtir de la barbàrie revolucionaria.
Ricard Ramos Jiménez


Notes:
1)  S. OGAZÓN, M. DE,  Flores de sangre del vergel carmelitano,
Coculsa, Madrid, 1945, p. 110.
2)  MANENT, ALBERT y RAVENTÓS, JOSEP, L'Església clandestina a Catalunya durant la Guerra
Civil, PAM,Barcelona, 1986, pp. 65-66. 
3) Véase SERRAHIMA, MAURICI,  Del passat quan era present, Edicions 62, Barcelona, 1972-1974. También ROJAS, CARLOS,  La guerra en Catalunya, Plaza y Janés, Barcelona, 1979, p. 65.

26 de maig 2012

EL DORÉ...


Des de les primeres dècades de 1920, aquest singular i popular edifici estava situat al carrer Carril.

El senyor Pepet de la Fonda Espanya que era cafeter i home amb iniciatives modernes, va tenir la pensada  de portar a terme la construcció d'un gran cafè, amb  la idea de què aquest estava adreçat als joves matrimonis d'emigrants arribats principalment del sud d'Espanya. Aleshores  els obrers de la fàbrica de ciment Asland guanyaven un bon sou, qüestió que el senyor Pepet va valorar  amb bon criteri comercial  per tirar endavant aquest projecte.

El cafè i cinema que aquest regentava al centre mateix del nostre poble, no era propi de les seves aspiracions per fer més negoci. A Barcelona havia vist cafès–concerts i entremig d'aquests,  s'afegien uns altres espectacles, com els anomenats "variettis",  aquesta particularitat feia  omplir de gom a gom els cafès. Com era home de grans recursos va fer una compra d'uns solars propers a la via del tren (MZA), terrenys en venda per part de la família benestant Montiu.

La construcció del nou edifici d'un estil noucentista però un xic ordinari, tant el seu interior com l'exterior de la façana. Fou construït amb rapidesa, era qüestió de no perdre temps i anar cara a la "pela". Per nom li va fer posar "El  Doré" possiblement perquè ja ho  havia vist a la capital Catalana.
Des de bon començament va ser un local de trobada per a jugadors professionals i dones de " mala vida" . Els treballadors es deixaven els sous que guanyaven i aquesta activitat comportà un canvi de convivència entre  el conjunt del poble, doncs, va augmentar la disbauxa i el numero de malfactors i gent de tota mena.  Aquesta situació va ser motiu d'intervenció, no poques vegades, dels Mossos d'Esquadra.

Aquest local va ser clausurat en el període de la dictadura del General Primo de Ribera. Desprès amb l'arribada de la II República, l'Ajuntament va donar llicència d'obertura al nou propietari i cafeter senyor Lahoz, que regentava el Bar Alegria i saló - acadèmia de ball, proper a la serradora de la Carretera Vella. De fet, tothom sabia que El Doré es dedicava a la prostitució, encara que una mica disfressada... Aquesta activitat no va caure bé entre certs estaments i per altra banda el proper Casino "dels senyors" i de la reminiscència de la població estiuenca que encara passaven els estius entre nosaltres.

Per altra banda, els més progressistes,  argumentaven que això era una necessitat  ben coberta i inevitable. Essent remarcable el fet que els primers parroquians  hi entraven mig amagant-se, com temorosos d'ésser descoberts per llurs familiars o coneguts.

El Doré fins  l'arribada i finalitzada la nostra Guerra ·Incivil" , va tenir una existència bastant planera, fins i tot, sense cap dels anomenats "macarres" . Desprès, farien estada en aquest lloc, els soldats i oficials  italians d'ocupació entre altres militars...

Amb el nou règim era de preveure i com  una "mort anunciada"  El Dorè va  tancat i durant molt temps va restar amb aquesta situació, potser aquest tancament va influir que la joventut local  d'aquella època va escollir altres llocs per a " divertir-se".  

Ricard Ramos Jiménez

05 de maig 2012

PINZELLADES DEL NOSTRE PROPPASSAT...ASLAND CIMENTS



A la primera dècada de l’any 1900, la Companyia Gral. d’Asfalts i ciments Pòrtland Asland,  posa en marxa l’operació per  comprar el Turó de Montcada, no sense dificultats i oposició d’alguns propietaris, doncs,  perilla la continuïtat de l’ermita de la  Mare de Déu del Turó,  reconstruïda l’any 1908 per una nombrosa colònia d’estiuejants. La burgesia barcelonina  a diferència de l’Asland,  troba en el nostre territori allò que cercàvem:  aire saludable, bones aigües, un entorn boscà i idíl·lic,  ple de natura i serenor.  L’any 1917 Can Sant Joan canvia el paisatge campestre per un munt de vies de tren i  noves infraestructures per l’explotació massiva i  oberta de les canteres de pedra  calcària, matèria prima per fabricar el ciment. Arribem onades gent  arreu de l’Estat Espanyol, en  demanda de feina. Montcada passà de 1710 habitants l’any 1900 a 6513 l’any 1930. La màquina del ciment treballa de manera desenfrenada. La demanda és gran, però també creix la pol·lució, el soroll,  també les diferències  socials i les reivindicacions. Molts dels estiuejants fan les maletes i cerquen  altres espais més saludables i tranquils. Passa la Guerra Civil. Arriba una aferrissada dictadura on tothom prefereix callar. No obstant,  les noves generacions de veïns dels anys 60 planten cara i demanen mesures contra la “pols del ciment” que envaeixen els  carrers i terrasses del barri de Can Sant Joan.  Sorgeixen  de manera decidia i valenta les primeres protestes encapçalades principalment per la veterana i degana Associació veïnal d’aquest darrer barri.


La democràcia arriba, i amb aquesta,  els programes electorals que recullen exigències i mesures per evitar tanta pol·lució atmosfèrica. L’any 1984, l’Asland és obligada a posar  filtres i sistemes per reduir la gran quantitat de pols que llença a diari. La Generalitat assumeix  una part del cost  d’aquestes innovacions tècniques.  Tot això com a resultat de les gestions del nou Ajuntament encapçalat per un fill del barri, convertir l’any 1979 en el primer alcalde de l’etapa democràtica.

Passen els anys i també les reivindicacions  ciutadanes. L’any  1988  s’endega una campanya per salvar i  recuperar el Turó, l’Asland amenaça en fer-lo  volar. És mobilitza la població i també les administracions. Finalment queda aturada aquesta intencionalitat explotadora.

Pugen a  dalt del Turó,  l’any 1991,  el President  de l’Àrea Metropolitana i alcalde Barcelona en  Pasqual Maragall i un nombrós cecidi de tècnics, polítics, entitats  i veïns. És celebra un ple extraordinari a Montcada, amb una sèrie d’acords, mentre Asland es mostra preocupada. Passa el temps i segueix l’explotació de la  nostra  i preada “Icona”. Asland es fusiona amb Lafarge, i  més tard el dia 1 de gener de 2007 desapareix Asland i el propietari universal serà: " Lafarge Cementos." La història continua....  

Nota: Aquest comentari està dedicat especialment a totes aquelles persones que han lluitat i continuen lluitant per  una Montcada més saludable i menys contaminada. Cal reconèixer aquesta constància reivindicativa i  la seva tossudesa en pro del benestar d'aquest poble.

Ricard Ramos J.