25 de setembre 2012

L’ORFEÓ CATALÀ A MADRID…i…L’AIGUA DE MONTCADA.



Crec que no és cap exageració  afirmar que la relació de Catalunya amb l’Estat Espanyol  ha estat i és  turmentosa i plena d'incomprensions. La història del nostre País així ens ho recorda.  Qualsevol iniciativa política catalana, en general, té  la mateixa resposta:  NO.


Avui he cregut  oportú recordar-ne un exemple, dins dels molts que hi ha per escollir, i que com diria aquella dita popular:  “le va como anillo al dedo”. Va succeir a l’any 1912 arran dels tres concerts(1) que va oferir l’Orfeó Català(2) al Teatre Reial de Madrid amb un èxit rotund  que fins i tot  va destacar la més recelosa premsa de la capital d’Espanya que  no parava d'endegar campanyes contra les aspiracions polítiques  catalanes que des de feia anys reclamaven més poder  per auto governar-se. 

Imatges :   Logotip de l’Orfeó Català i del concert ofert  a basílica de S. Joan de Laterà a  Roma , any 1925.


El concert de l’Orfeó a Madrid cal incloure’l com un acte més dins de la política endegada des de Catalunya (3)  amb la intenció de mostrar  que la  nostra realitat cultural, industrial i política  fos coneguda arreu de la geografia espanyola.  S’estava en aquells moments negociant  la proposta de crear la Mancomunitat de Catalunya(4) ,  però un fet   va  fer perillar aquella “modesta”  aspiració autonòmica. El va protagonitzar el setmanari satíric “Cu-Cut!”(5) que  cansat d'escoltar els atacs contra Catalunya va aprofitar  l’èxit de l’Orfeó per fer una portada que va titular : “La música amansa les feres”


                                                         Al peu de la portada es llegueix : Orfeu domesticant les feres




Ja us podeu imaginar el sidral que es va generar a Madrid,  en lloc d’atacar el setmanari  ho van fer contra Catalunya i els catalans . Va ser una reacció desmesurada i exageradament desproporcionada, es van pronunciar  i escriure frases de tota mena,  com:” ¿ Que quieren estos?  “ , “España  se rompe” ,  “ Cataluña es una región más de España “ etc, en són algunes de les més suaus  que anaven seguides d’unes altres molt més amenaçadores  com: “Hay que declarar el Estado de Excepcion” , “ Que se enteren de una vez quien manda en España “ , sense oblidar una de clàssica  com era “ Si  hay que bombardear , se hace” , etc.  


Vaja! …salvant les distàncies  , i si un, desprès de la multitudinària Manifestació del 11 de setembre d’enguany ,  es fixa  com ha reaccionat la majoria de premsa, TV i  ràdios espanyoles,  pot  afirmar sense equivocar-se , que  segueix  el mateix patró  o “ modus operandi “de sempre   i que  poques coses han canviat malgrat el pas del temps . 

 
Foto de Lluis Millet quan tenia 32 anys. Va ser un bon propagadista de l'aigua de Montcada

Per a finalitzar  em referiré  a una qüestió anecdòtica  i casual però que per nosaltres, com a montcadencs,  ens hauria d’omplir d’orgull.  És el fet que pel mestre Lluis Millet i Pagès ( aleshores director de l’Orfeó Català ) sempre volia  en qualsevol actuació de la coral no hi  manques mai l’aigua de Montcada, era la seva preferida   i mira per on  es va emportar  a  l“històric” viatge a Madrid  12 garrafes grans de “Aigua de Montcada”(6) considerada per ell com la millor que existia. Especulant,  mig en serio i mig en broma, i perquè no dir-ho? , potser caldria afegir  que l’apreciat líquid  fes que les veus dels cantants,  aquell dia i sempre, sonessin tant bé  
   
Ai! Déu meu!... parlant de la nostra ja llegendària aigua ,  algun dia ens hauríem de preguntar de qui és la culpa  que  avui  a Montcada i Reixac no resti pràcticament cap font natural que ragi  i si ho fa  , que ho sigui d’aquella potable i rica aigua que durant segles ha estat un dels elements naturals i protagonista principal de la nostra identitat com a poble.   


Notes :
1-Invitació feta per l’Associació Wagneriana de Madrid  i de l’Orquestra Nacional de Espanya .  Es van desplaçar a Madrid tres seccions de l’Orfeó Català ( nois, homes i dones)que junt amb els seus familiars formaven  un conjunt de 380 persones.

2-Fundat a l’any 1891 per Lluis Millet i Amadeu Vives . Segueix sent un orfeó capdavanter i  un referent cultural  fonamental dins del panorama musical català.

3-En aquella època política la força majoritària a Catalunya era la Lliga Regionalista , coneguda popularment com la Lliga d’en Cambó. Ell i altres com Prat de la Riba van intentar  “regenerar” la política espanyola  dominada per aquella fraudulenta  alternança  de governs  de signe conservador o liberal .

4- La Mancomunitat de Catalunya va ser una institució que agrupà les quatre diputacions catalanes .Es va formar el 6 d’abril del 1914 . Les negociacions van començar el 1911 , el Congreso de Diputados la va aprovar però el Senado no ho va fer tancant la via legislativa .Finalment el govern espanyol que necessitava del suport parlamentari dels catalanistes , es va decidir  per la via del Real Decreto que va signar el Rei Alfons XIII el 18 de desembre del 1913.  Va realitzar en els pocs anys de la seva existència una important tasca , principalment en infraestructures viaries  i ensenyament , fins que  la Dictadura del Primo de Rivera la va “hivernar” l’any 1923 i clausurar l’any 1925 .

 5-¡Cu-Cut! Va ser un setmanari satíric barceloní que es va editar entre el 2 de gener de 1902 i el 25 d’abril de 1912 . Alineat políticament i financerament amb la Lliga Regionalista de Cambó .  A l’esclatar l’escàndol  que va originar la portada “ La música amansa les feres” , Francesc Cambó amb la intenció de calmar els alterats ànims dels cercles polítics madrilenys  va decidir suspendre  “cautelarment” l’edició  fins a millors temps . El setmanari, tot i publicar alguns números més ,  va ser  “el cap de turc” que va oferir amb la fi de seguir negociant les competències de la futura Mancomunitat de Catalunya .

6- L’aigua de Montcada i la seva relació amb l’Orfeó Català .La Veu de Catalunya nº 4640, pàg 1 del 19 d’abril del 1912. 

JOSEP BACARDIT  I  SANLLEHI.






15 de setembre 2012

LA MADUIXAIRE DE MONTCADA

Escrit dedicat a tots el montcadencs . 


Per Llei de vida, pocs en queden entre nosaltres que hagin estat de sort de viure en aquella  Montcada  plena de camps de maduixes. Alguns més, n’han sentit parlar  i per a molts probablement  els representi  tota una novetat en descobrir que aquest fruit era per la pagesia una bona font d’ingressos .

( Escultura “ La  maduixaire” .  L’escultor Josep Carcassó i Font  es va inspirar amb una pagesa  de Montcada.  Publicat  a l’Almanac de l’Esquella de la Torratxa de l’any 1896.) 

Avui només en farem un tast i deixem per un proper article poder desenvolupar amb amplitud i des de diverses vessants tot el que ha significat (que és molt)  per Montcada i Reixac “les maduixes”  ,  una fruita   que  per la seva qualitat i fama   fos  un dels motius, entre altres,  pel qual hem estat coneguts.  

Reproduïm  uns versos  escrits  l’any 1919. De  forma “picantona” fan referència a  una de les moltes  dones que venien pels carrers de Barcelona les maduixes de Montcada. L’anònim autor dels versos (1), ens parla d’una  montcadenca   a la qual  sovint  li compra maduixes, la descriu  com decidida,  formosa i ben plantada.  Còpia literal dels versos:

"LA MADUIXAIRE   DE  MONCADA"






La Maduixera (en castellà “fresa” )  és una planta  que és va conrear a Montcada durant segles (el  XIII  ja se’n parlava). Malauradament  i des de fa dècades  el creixement urbà  l'ha  fet desaparèixer  del nostre poble  .
La  maduixa montcadenca  era  considerada  una de les millors que existien a Catalunya. Pel  seu clima  i les especials condicions  que reunia els terrenys  sorrencs on era cultivada, situats principalment a les vores dels rius Besòs i del  Ripoll, feien que adquirís un gust especial  que la distingia de les altres.

La ciutat de Barcelona  era  la destinatària majoritària d'aquest producte, lloc  on  cada dia desenes de pagesos/ses de Montcada   s’hi traslladaven carregats amb els  seus corresponents   cistells ben  plens.  Era suficient el crit de: “ maduixes de Montcada!”  per a vendre   amb un no res  el seu producte.


Què motivava que fos tan acceptada  la maduixa de Montcada? .  Hi ha qui afirma que la seva fama venia donada    pel seu  exquisit gust  al que s’hi unia propietats reconstituents i depuratives amb un alt nivell en  vitamines i minerals.  Qualitats gastronòmiques  a la que cal també afegir  la  creença popular que associa aquesta fruita  amb  l’amor i en aquest sentit, sembla que la maduixa montcadenca  era considerada  un bon afrodisíac.  Probablement a l’hora d’escollir, hi havia una mica de tot,… chi lo sa?

Fos  pel que fos  una cosa és ben certa: les maduixes de Montcada i Reixac van ser sempre objecte d’una forta demanda. Era tanta, que alguns comerciants barcelonins necessitavem assegurar aquest producte  fos com fos, fins i tot,   alguns pagesos  rebien proposicions de compra de futures collites, compromís que és feia efectiu  mitjançant el lliurament a compte d’una paga i senyal.

A Montcada i Reixac  porta el nom de Passatge de les Maduixes  un petit carreró  ubicat  entre el carrers Santiago i l’Avinguda de la Ribera i que correspon a una de les zones   on 100 anys enrere s’hi plantaven maduixes.

JOSEP BACARDIT SANLLEHÍ



Notes:
(1) El setmanari satíric "Papitu"  ho va publicar el 18 de març del 1919 . Va ser una de les publicacions més populars del Principat que combinava la crítica política i social amb l’erotisme. Pel seu catalanisme d’esquerra i anticlerical li donaren mala fama entre la burgesia i l’església que la qualificava de pornogràfica.  Molts escriptors i dibuixants de l’època hi col·laboraven sota pseudònim fet que feia caure la responsabilitat al  seu director Agustí Piracés. La dictadura de Primo de Rivera el  va clausurar.