28 d’octubre 2012

EL REC COMTAL I MONTCADA



Un exemple  de la servitud  de Montcada  envers  Barcelona .
  De tots es conegut  les avantatges  i  els perjudicis que suposa   viure tan a prop d'una gran ciutat com és Barcelona.  Estem sotmesos,  entre altres coses,  per la nostra situació geogràfica,  a moltes de les grans decisions estratègiques  que sense comptar amb nosaltres, prioritzen  els interessos de la gran urbs barcelonina  que (en el millors dels casos son  a canvi d'algunes engrunes)   se imposen a qualsevol oposició frontal  que es faci  des del nostre petit poble. 

Valgui el que acabem de dir i com exemple,  l’ordre que l’any 1921  l’Ajuntament de Barcelona(1) va enviar al de Montcada i  que al comptar amb el vistiplau del Govern Civil era d'obligat compliment. L’ordre  fa referència a la importància que tenia   per Barcelona  la Mina d'Aigua de Montcada  que abastia d'aquest vital liquid a una bona part de la ciutat Comtal.  L’Ajuntament montcadenc (2) va contestar  el següent:
 Les condicions  van ser acceptades  al moment, però  altra cosa va ser el seu compliment .  Anem a pams a l’hora d'explicar que va passar : 

De comú acord els dos ajuntaments es va fixar la zona d'influència al llarg de la Sèquia Comtal (3)  i el consistori barceloní va comprar els terrenys afectats (4) . 

Al mateix temps  van convertir-se  en jardins públics la zona afectada? , la resposta és no, un reiterat incompliment  que  mai va ser una prioritat  per  l’ens barceloní .

Bé, fent un salt en el temps  i només com dada complementaria ,finalment  potser  si que es va complir la voluntat expressada pels montcadencs , encara que una mica tard , ja que…  al cap de 65 anys!  i sense ningú recordés que era un deute pendent , ara podem gaudir   en aquelles zones  del Parc de les Aigües de Montcada  i de  l’enjardinament  del Rec Comtal al seu pas pel  barri  Vallbona de Barcelona. 
Fotos: A dalt Parc de les Aigües, a l'esquerra i dreta respectivament la casa de la Mina a Montcada   i el Rec Comtal, al seu pas per Vallbona




En resum, ens agradi o no, hem pagat ,   paguem i seguirem pagant un elevat preu  en concepte de servitud.  Avui  hem recordat el que va passar l’any 1921 sobre les aigües , un altra dia ho farem  de  carreteres i autopistes  o de les línies ferroviàries  que  són també un bon exemple  del peatge que suportem al conviure tan a prop de Barcelona. 

JOSEP BACARDIT I SANLLEHI 

Notes :

  1.    Antoni Martínez Domingo ( Lliga Regionalista) era l’alcalde Barcelona .
  2.    Tomes Ricart Font , era l’alcalde Montcada i Reixac
  3.    Els preocupava el perill   ( no del  Rec Comtal ,  en aquell temps només es feia servir per regar  horts )  que es contaminessin  les aigües que  des de la mina de Montcada  eren conduïdes per canalització subterrània  fins a Barcelona pel seu consum .
  4.   A Montcada el terratinent  Josep Clavell i Montiu  n'era el propietari de la majoria dels terrenys afectats . L’home ,   amb generositat i altruisme  ,  va facilitar  la venda de la zona afectada. Generositat i altruisme  que en els fons amagava  una bona contrapartida ,  un negoci que el va fer encara més ric . Estem parlant  de la aprovació del  projecte  que  en aquells anys  es va posar en marxa: La urbanització , parcel·lació i construcció del que va  ser el segon eixample de Montcada , i que ara tots coneixem com la zona de Montcada Llevant .



15 d’octubre 2012

72è Aniversari de la mort de Lluís Companys i Jover .



 
 








Respectivament d'esquerra a dreta:  la bandera Republicana i Catalana.

Avui, entre els molts actes que es celebraran  arreu de Catalunya, volem retre el nostre senzill i emotiu homenatge a la  persona i figura política que va representar el President Companys.  Ho fem  recordant  un fet que  va protagonitzar a Montcada i Reixac, una dada que  ha estat  fins ara  desconeguda  per a  molts montcadencs. Aquesta:




La notícia es va publicar el dia 2 de juny del 1931 a La Veu de Catalunya , nº 10912. En aquells moments  Lluís Companys era  Governador Civil de Barcelona. Convidat per l’Ajuntament de Montcada  va  ser  present  a  l’acte  que es modificaven  molts rètols de  noms de carrers, entre altres va ser emocionant per ell  poder recordar  a  Francesc Layret, advocat laboralista assassinat a Barcelona pels pistolers del Sindicat Lliure, en Layret era un amic i tota una referència,  ja que havien treballat junts molts anys   defensant els obrers. Com també cal destacar un fet curiós, casuístiques  del destí, doncs,  va inaugurar el nou rètol  “Plaça  de Fermin Galan”  (militar republicà  afusellat  pel Directori Militar durant la dictadura ) col·locat a la mateixa façana que avui porta, tal com proba la imatge,  el nom de Lluís Companys, situat com tots sabem  a prop de l’actual C.A.P.

(Foto: Lluís Companys i Jover , a l'edat de 43 anys.)

Intentar afegir quelcom més sobre el que ja s’ha escrit   i que  representi  alguna novetat  sobre la persona i l’obra de qui va ser President de la Generalitat, es practicament impossible  ja que  res de nou  podríem afegir  en recordar  el 72 è aniversari de la seva mort. En tot cas si que podem reiterar  unes quantes dades  sobre ell: Lluís Companys i Jover  va néixer  a  El Tarrós (Lleida), advocat, polític i fundador d’ERC. Va ser  alcalde de Barcelona, governador civil i president de la Generalitat de Catalunya  en un període convuls de la nostra història (República i Guerra Civil) , però per sobre de tots els encers i errors de la seva  activitat política, restarà per sempre més a la nostra memòria, el coratge i dignitat de com va afrontar els darrers dies de la seva vida. 
Lluís Companys i Jover  va morir  la matinada del 15 d'octubre del 1940, afusellat  al  fossar de Santa Elena del Castell de Montjuïc, lloc  on va pronunciar les seves últimes paraules:  
  
                                                               “ PER CATALUNYA! “ 




JOSEP BACARDIT  I  SANLLEHÍ
RICARD RAMOS  I  JIMÉNEZ


12 d’octubre 2012

Any 1930 . J’acusse…! ( jo acuso)


Les hemeroteques de  tant en tant  proporcionen alguna sorpresa, com és el cas de l’escrit que un ciutadà de Montcada (1),   va adreçar a un setmanari (2)  amb el prec que fos publicat. L’escrit,   denuncia "sense pels a la llengua",   tot allò de negatiu que va significar  per al nostre poble,  l’època coneguda com: la  Dictadura del General Primo de Rivera (3),  on la manca de llibertats polítiques i la repressió del catalanisme van ser unes de les seves característiques més destacades.

Dit escrit es va enviar  just després de la dimissió de Primo de Rivera, (gener del 1930), és per això que s'ha de reconèixer a l’autor de la denuncia,   la  seva valentia, doncs,  aquell “dictador” va ser substituït per un altre, el General Berenguer que amb el vistiplau del Rei Alfons XIII, va mantenir la mateixa política repressiva. 

Copiant l’estil de  l’escriptor francès Emile Zolà , quan a l’any 1898 i  sota el títol: “ J’acusse…!”  va  dirigir una carta oberta al President de la República Francesa on   manifestava  la injustícia  que s’havia  comès  al militar Alfred Dreyfuss , acusat d’un crim que no va cometre.   Emile Zolà , exigia responsabilitats  als poders públics per haver permès  aquella farsa de judici. 

El veí de Montcada  amb el seu particular “ACUSO” , exigia el mateix, i així es va publicar:






Notes :
(1)     Signa l’escrit Adolf Masriera i Gispert i  segons el setmanari viu a Montcada . No hem pogut esbrinar a on vivia .
(2)     Publicat  el 1 de març del 1930 al setmanari “ La Campana de Gracia” , numero 3166, pàgina 3.  L’escrit d’Adolf  Masriera va tenir repercussió i va originar controvèrsies a  molta de la premsa d’aquella època . Curiosament , des de Montcada , ningú dels que eren acusats directament  va dir ni mu.
(3)     Aquella dictadura  va durar sis any i mig . El sistema  monàrquic ja no tenia solucions ,  la crisi  política i econòmica-recordem el crash del 29-  s’emportà per davant  a Primo de Rivera i al pocs temps al desprestigiat  Rei Alfons XIII.  Havia arribat l’hora del canvi de regim : La II república .  
JOSEP BACARDIT I SANLLEHI

07 d’octubre 2012

ELS CAPTAIRES, una industria que no para de créixer.

Avui recordem un article (1)  publicat a l’any 1925 . Entre altres coses cita les línies ferroviàries que passen per Montcada com un dels llocs on aquesta “industria” s’exercia  més .


Existeix avui aquesta industria de captaires? , la resposta és sí. Només cal preguntar-li a qualsevol  viatger  que tingui per  costum l’ús dels serveis de Rodalies de Renfe o de FGC ,  on  cada dia comprova  com apareixen   els  ja,  per ell,  “familiars” personatges   sol·licitant caritat . Qui no ha escoltat alguna vegada  : “ …perdonen las molestias, no tengo trabajo , no tengo dinero, no tengo para leche o pan para mis hijos , …”  , “ …es triste  pedir pero mas triste es robar…” , etc.  Aquest tipus de persones , són en general, autèntics professionals que treballen en una industria ben organitzada  ,  operant  com una multinacional  es reparteixen entre els diferents “ clans” les zones on desenvolupar  el seu lucratiu “ofici”. 

 Imatges consecutives : Els captaires "treballant" en una linia del Metro.

 Literalment i només  canviant la data de 1925 de  l’article-denuncia ,  avui, si es publiqués ,   seguiria sent d’actualitat.  Han passat 87 anys i malgrat els progressos que  la societat  ha fet, sembla que el problema de fons que origina  aquesta realitat social  no s’ha solucionat, és més, l’actual crisi social-política-econòmica   a posat de manifest  que cada dia hi ha mes famílies  que l’única sortida que troben es exercir  de captaires.

Però una cosa es exigir a les autoritats  que persegueixin  la industria de captaires professionals  (fenomen social que, agradi més o menys, sempre existirà)  i  que històricament   sempre   s’ha mogut en unes xifres  “diguem-ne tolerables “ i un altre  és no fes res davant del que actualment  esta passant en referencia a totes  les xifres estadístiques que ens indiquen un augment espectacular de famílies que es troben dins del que es considera  llindars de la pobresa.  Sinó si posa remei, tot indica que va per llarg,  s'estarà  posant en perill  tot el complex sistema de drets i llibertats  que entre tots   tants esforços ens ha costat  aconseguir. Però aquest és un altre tema que algun dia hem parlarem. Desitgem que no es compleixi  el que ja denunciava l’article de l’any 1925  , quan afirmava:  “…la mendicitat pren caràcters d’atracament...”

JOSEP BACARDIT  I  SANLLEHI

Nota complementària: L’article es va publicar el 11 de juliol del 1925  a La Veu de Catalunya ,nº 9074 , pàgina 5.  En certa manera es pot comparar l’ambient polític-social d’aquella època amb l’actual ,  on   va augmentar  espectacularment  l’atur i els  robatoris  . El directori militar ,presidit pel General Primo de Rivera,  es va veure obligat a fer un ambiciós programa d’infraestructures que en part va calmar el malestar social que existia. 




01 d’octubre 2012

El general Carlos de Lossada Canterac (1) i la repressió a la cultura catalana.

História d’uns fets que van succeir a Montcada.

Cal situar-nos  en plena dictadura del General Primo de Rivera (1923/29) , època política coneguda com la del "Directori Militar" on es van suprimir els partits polítics, sindicats, etc. A Catalunya  es va prohibir i perseguir acarnissament la    llengua catalana i el seu ensenyament a les escoles, les entitats de signe catalanista  i qualsevol símbol  identitari  (entre altra la senyera o la Mancomunitat de Catalunya)  de la nostra cultura. 
   El general  Lossada va ser nomenat governador civil de Barcelona  i  junt amb el general Barrera (capità general de la regió militar) van ser els encarregats  d’aplicar  les  ordres que el "Directori Militar" va imposar arreu de la geografia espanyola  i  específicament de forma calculada a Catalunya.  Tant un, com l’altre, circumstancialment  i per motius diferents, tenen el seu nom lligat a la història de Montcada.

Els fets (2) que tot seguim expliquem, encara que semblin menors o anecdòtics,  no deixen de ser representatius de fins quin punt va arribar la repressió a Catalunya, són aquests: 

 4 de febrer del 1924. El general Lossada  va imposar quatre  multes a uns veïns de Montcada. Segons el governador  el dia de Sant Antoni Abad , la colla dels Tres Tombs portava quatre banderes catalanes  i per contravenir  la prohibició  sobre l’ús de la bandera catalana, va  decidir multar amb 500 pessetes  al capellà !...  i a un estudiant de medicina  i amb 250 pessetes  els dos veïns que conduïen el carruatge.  Sobre aquesta “ insòlita” sanció imposada a un clergue, va respondre a les  preguntes dels periodistes, fen mofa: “…puede ser que debido a esto los curas me excomulguen, però que sepan que el general Primo de Rivera ya dijo que no se toleraria  al clero hacer  política” . Era tot un avís per a navegants.


 A Montcada una escena semblant , va originar unes insòlites sancions. La imatge correspon a la diada de Sant Antoni Abad del poble de Hostalets( any 1932) .


 Perquè el capellà i l’estudiant van rebre multes més elevades? , els motius, segons el general Lossada,  eren  que el mossèn no hauria d’haver “beneit” el carruatge  i a l'estudiant per fingir que socorria, dins del carro esmentat, a un malalt.  Un es pot preguntar com disposava el governador de tant detallada informació? , la resposta cal buscar-la  en els habituals “estiracordetes”(3) que  van aparèixer com bolets  i  per tal de  fer mèrits  eren  “més papistes que el papa” ,   informant  fil per randa del que feien els enemics del “nou regim militar”. Aquests “estiracordetes “ van militar en l’única formació política que es va autoritzar: “La Unión Patriòtica” (còpia del  Fascio italià). A Montcada la va presidir l’alcalde Esteve Riera Pubill (1923/29). 


Tot i que la nota no especifica els noms, creiem que es tracta del mossèn  Pau Faura(de tarannà  catalanista) de la parròquia de Sta. Engràcia i  possiblement  del  jove i futur  metge Josep Espinasa (l’any 1931 , alcalde de Montcada).  


El general  Carlos Lossada va exercir només un any com governador civil de la província de Barcelona (entre 1923/24), va ser substituït pel general Milans del Bosch (4) que junt, com ja hem citat abans   general Barrera, van mantenir i aplicar sense contemplacions la  política repressiva (5) que a Catalunya  va afectar a nombroses entitats  que es van veure obligades a presentar els estatuts fundacionals (ara,  escrits en castellà) i algunes van ser, per massa catalanistes, modificades  els seus objectius fundacionals.  A Montcada concretament, l’exemple mes representatiu va ser la clausura de   l’ABI  com també associacions o grups que van veure limitada o prohibida la seva activitat. 


A dalt imatge d'octubre de l’any 1924: Presa de possessió del nou governador civil de Barcelona Sr. Milans del Bosch.  D’esquerra a dreta, Alfons Sala (Pres.Mancomunitat), Carlos de Lossada (X), fins aleshores governador civil, el segueix Joaquim Milans dels Bosch i Darius Romeu ( alcalde de Barcelona) A baix:Emilio Barrera,capità general de Catalunya en aquella època.


El que segueixen aquest bloc  segur que recorden, ja que n’hem fet referència algunes vegades,  al  fet que  els  generals  Barrera i Milans del Bosch  eren personatges  que tot sovint ens  visitaven, doncs,  mantenien estretes relacions amb moltes de les famílies que en aquella època estiuejaven a casa nostra (els  Carbonell-Del Rio, Bonet, etc) . L’any 1932 el general Barrera ,  arran de la temptativa fracassada  del  cop d’estat contra la República coneguda  com la “Sanjurjada” , sabedor que era reclamat per la justícia es va amagar uns dies a Montcada , probablement en alguna/es  de les moltes torres propietat   de les famílies abans referides,  fins que va aconseguir passar a França. Tant ell com el seu fill de nom Alfons (personatge sinistre que va protagonitzar capítols lamentables i  criminals) , en alguns dels  seus actes  tenen associat el nom al poble de Montcada i Reixac.


Rafael del Rio del Val , conegut també com Marques de Casa Pinzon . Era advocat d’ofici i va ser tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Barcelona durant la Dictadura de Primo de Rivera, època que va gaudir d’un considerable poder de influencia  .Ell, junt amb el seu cosí Josep Bonet , amdos estiuejants a Montcada,  van apadrinar com alcalde de Montcada a Esteve Riera Pubill. 

No tenim constància durant el breu període que va exercir el seu mandat  que el general  Lossada  en visités alguna vegada. Però,  el destí  en aquest cas  li tenia reservat un dramàtic final  que l'uniria per sempre a Montcada.  Jubilat i amb 78 anys , als inicis de la guerra civil va ser detingut a Barcelona  per les patrulles anarquistes  el mes d’octubre del 1936 i posteriorment assassinat  en el paratge  conegut com Torre dels Pardals , lloc  situat a la  vessant del Turó a prop del cementiri de Montcada.   Els avatars de la vida ens permeten  fer un paral·lelisme   entre els  generals Lossada i Milans del Bosch,  ja que aquest últim va patir el mateix fatal destí , coincideixen les dates  i els anarquistes com autors,  amb l’única diferencia que en lloc de Montcada  va ser assassinat a les tapies del cementiri de L'Almudena a  Madrid.   En quan al general Barrera , va retornar del seu exili francès, unint-se  al bàndol nacional quan va començar la guerra civil espanyola. Va morir a Burgos l’any 1943.

Per a finalitzar afegir  que la societat catalana en general  va rebre aquell cop d’estat  amb aquell sentiment tant  català del que vol i dol. S’ha de dir que per a molts els va significar un dur i significatiu pas enrere, sobre tot al  món cultural  que per enèsima vegada va tornar a posar-se  en  prova  el sentit de resistència  que sempre ha tingut . Però,  també  és significatiu i denunciable  el silenci, per no dir complicitat  que van mantenir  molts dels polítics destacables d’aquell període  que junt amb molts industrials  ràpidament se’n va donar compte   que aquella dictadura militar el beneficiava econòmicament ja que entre altres coses posaria ordre a una societat (sobre tot la del mon del treball)  que era tot una disbauxa amb predomini de l'incontrolable i contestatari  anarquisme.  La veritat és que  aquella dictadura, malgrat un aparent  creixement econòmic  i tot el que significava  l’Exposició internacional  de l’any 1929, no va resoldre el problema de fons, tot el contrari, el va enquistar i agreujar  donant pas a la II República  i  posteriorment la fratricida  Guerra Civil .  

Notes :
1.       Carlos de Lossada y Canterac (1862-1936). De família de tradició militar , a part de la seva amistat amb el general Primo de Rivera, de la seva carrera, tot i que va participar a la guerra de Cuba i del Marroc,  no hi ha  gran cosa que sigui destacable. Va presidir unes setmanes la Mancomunitat de Catalunya.

2.       Aquesta noticia es va publicar a La Veu de Catalunya, dia 7 de febrer del 1924 , pàgina 4 del  nº 8634.

3.       Estiracordetes. És una expressió catalana  que significa: Ajudant del botxí.

4.     Joaquim Milans del Bosch i Carrió ( 1854-1936) .Pertany a una nissaga de militars. Amic també de Primo de Rivera, es va destacar quan era governador de Barcelona per la seva persecució  del catalanisme que fins i tot arribava als sermons dels capellans. A passat a la historia de Catalunya per un fet significatiu: Va ordenar clausurar el camp del Barça, perquè s’havia xiulat la Marxa Reial , provocant una onada solidaria que el va superar, sense voler  i ja per sempre  s’associa aquest club de futbol  a la dita “ més que un club”.

5.     Més de 180 entitats catalanes de tots tipus, així com una quarantena  d’alcaldes van ser, respectivament, suprimides o  cessats. La prohibició en  qualsevol acte públic  que de forma directa o indirecta expressés alguna “sospitosa”  paraula en català  es podria considerar un acte de rebel·lia.  L’himne “Els segadors “ va ser  prohibit i de retruc  la sardana “ La Santa Espina” ja que es va descobrir algunes   lletres  que aprofitaven la sardana per expressar  el sentiment de repulsa del poble envers la dictadura, això del “ Som i serem  gent catalana, tant si es vol com si no es vol “ era per ells una manifestació secessionista
Josep Bacardit i Sanllehi