28 d’octubre 2013

Ajuntament de Montcada i Reixac , any 1964. Oferta de l’administració pública per a cobrir la vacant d’un Guardia Urbà.


Ser addicte al règim  era  un requisit  ,entre altres , que calia tenir per a poder participar a la convocatòria.
 
Eren altres temps  que convé de quan en quan recordar.

Copia literal del BOE ( Boletin Oficial del Estado)  núm. 257 de 29 d’Octubre de 1964: 

 No tenim constància fefaent de qui va ser l’afortunat que  guanyar  el lloc de treball. Eren, com em dit abans uns altres temps  . La convocatòria va coincidir amb una ordre(1) enviada directament a tots els Ajuntaments  a la que, entre altres coses,  es proposava un augment de sou dels funcionaris públics que en línies generals ( i més concretament els policies locals) estaven mal retribuïts . El règim volia demostrar que “ España va bien”  i que calia posar fi  a una irregularitat que es produïa i que era tolerada per les autoritats locals  on molts d’aquells guàrdies locals es veien obligats a buscar-se la vida com podien, majoritàriament una bona part tenia un treball complementari  fora de l’Ajuntament.   Per a situar l’època   i el que passava cal recordar  que per Nadal  molts d’aquells empleats públics rebien el seu “aguinaldo particular” . Tots els que tinguin més de 50 anys  recordaran  aquelles targetes que els encarregats de netejar els carrers ( popularment  “escombriaires”)o carters  passaven per totes les cases desitjant-nos unes bones  festes , així com  els obsequis ( com demostra la imatge) que s’entregaven als guàrdies urbans.


 
 (Imatge actual de policia local)

 Com dada complementaria  recordem  que a l’any 1964  la plantilla de guàrdies locals era composta per 1 Sergent, 2 caporals i 15 guàrdies . El sou mitja d’un guàrdia  ( s’entén sense exercir càrrec de comandament)  era d’unes 30.000 ptes a l’any (2). L’any 1965 van veure  augmentat el seu sou  ( inclou tots els complements) en quasi un 50%. L’única contrapartida va ser que la plantilla es va reduir amb 5 números menys , passant de 15 a 10 les places  que s’anomenaven fixes .  La reducció  de 5 treballadors es va produir majoritàriament  per  jubilacions  cosa que va obligar a l’Ajuntament  a cobrir les baixes  amb noves contractacions de caràcter temporal  ( amb un sou més baix) que inevitablement al caps d’uns anys  passava de lloc de treball temporal a fixe ,  degut a les regularitzacions  i adaptació de la plantilla a les noves necessitats que es produïen per l’augment de la població.  
 
(1)     Ordre del Ministeri de la Governació . Direcció General d’Administració Local. Núm. 3 , referencia 27.386 , Secció 1 de 25 de juny de 1964. (L’ordre deixava a criteri de l’Ajuntament la seva aplicació voluntària a partir d’aquell dia i  que en tot cas aquesta aplicació   no podia superar  la data   1 de gener de 1965)
(2)     El sou mig d’un peó de l’Aismalibar era d’unes 48/50.000 ptes a l’any. 

JOSEP  BACARDIT  SANLLEHI.

19 d’abril 2013

ANY 1927. MULTES A COMERCIANTS


La “picaresca” sobre  el pes , preus o qualitat dels aliments es “més vell que l’anar a peu” .

Per molt que les administracions al llarg dels  temps   han intentat controlar mitjançant lleis   i tot un reguitzell  de normatives  sancionadores ,  no han pogut acabat mai del tot  amb el problema .  L’enginy  d’alguns  ràpidament trobava la forma  com saltar-se aquest controls ( feta la llei feta la trampa) i sant tornem-hi  a ensarronar  amb els preus  , el pes  o  enganyar fent passar una cosa per altra, fet conegut   com “ donar ( o vendre) gat per llebre”. 
 Tot i que en períodes  les autoritats volguessin controlar els preus ( sobre tot en temps de la fam)  no hi havia res a fer,   ja que els botiguers o comerciants  feien el que fos  a fi d’evitar la venda del producte  a preus que hi podrien perdre diners  , em ve a la memòria  el cas( relativament fa poques dècades)  de quan el govern , malgrat l’augment preu del blat , va prohibir la pujada  de la barra de pa . Sí ,  efectivament,  la barra  va mantenir  el mateix preu anterior , però ,  en lloc d’un quilo pesava 900 grams.  Quantes vegades hem cregut que menjàvem  “llenguado” quan era “fletan” el que ens servien , per no dir  el cas de les  maduixes  quan generalment  són maduixots. 
 Com exemple d’un dels molts casos que ens recorden aquestes “picaresques “ ,n’hem recuperat un de Montcada i Reixac . Va ser publicat per  “ La Publicitat” el 11 de setembre de 1927 (1): 


 Ara  , en comparació ,   existeix un més i rigorós control ,  però,   l’Agencia Catalana del Consum ( organisme que te la competència) encara  ha de seguir imposant multes  al descobrir  que  alguns articles no compleixen  el que està anunciat a les seves etiquetes  tant pel que fa a productes  envasats  com a  la venda a granel. 

(1)   Nota complementaria :  Aquelles multes van estar originades arran d’unes inspeccions que la Junta de Proveïments  de la Diputació va fer a la comarca del Vallès. En honor a la veritat s’ha de deixar constància  que  la nostra població va ser  una de les menys sancionades en comparació  amb la resta de pobles com  Sabadell  que encapçalava la llista amb 72 multes , seguit de Terrassa amb 63 , les 18 de Cerdanyola o Ripollet amb 17 . En aquella època els Ajuntaments tenien l’obligació de disposar  dels  corresponents  pesos i mesures oficials  els quals en podien fer us qualsevol persona que ho  sol·licitava  a fi de presentar la denuncia, cosa que per cert  era  un fet  no massa habitual. 

JOSEP BACARDIT I  SANLLEHÍ


14 d’abril 2013

82 è ANIVERSARI DE LA II REPÚBLICA ESPANYOLA


15/4/1931. Manifestació popular d'adhesió a la República. Rbla de Santa Mònica (foto-Josep Maria Segarra (atribuïda). Publicació Ajuntament de Barcelona - Arxiu històric de la Ciutat -arxiu fotogràfic


La Segona República espanyola (1931-1936)

El 12 d'abril del 1931, unes eleccions municipals convocades pel cap de govern general Berenguer i celebrades durant el govern de l'almirall Aznar, donen el triomf al partits republicans a 41 de les 50 capitals de província El Rei Alfons XIII, valorant que unes properes eleccions generals donarien un resultat similar i havent perdut a més el suport de l'exèrcit, abandona l'exercici del poder i parteix a l'exili. El dia 14 proclama la República  dirigida per un govern provisional encapçalat per Niceto Alcalá Zamora, que després serà primer president de la República És clar la caiguda de la monarquia no va ser un fet sobtat, i cal buscar les causes en el desprestigi en que s'havia anat forjant, a partir de la farsa electoral ideada per Cànovas del Castillo a partir de la Restauració  del caciquisme, la corrupció i la falta d'una veritable democràcia, al que s'ha d'afegir la llarga i sagnant guerra del Marroc i la mateixa dictadura de Primo de Rivera, que havia acabat de deteriorar qualsevol imatge democràtica del monarca.


06 d’abril 2013

MIQUEL POBLET ORRIOLS, ha mort aquesta matinada .

Reproduim el comunicat que ha fet la Generalitat de Catalunya . 

Dissabte 6 d’abril de 2013. Comunicat del president de la Generalitat amb motiu del traspàs de l'exciclista Miquel Poblet
  • “Li hem d’agrair que hagi portat el nom de Catalunya arreu del món, al costat de l’excel·lència”
Ens ha deixat Miquel Poblet i Orriols (Montcada i Reixac, 1928 – Barcelona, 2013), una llegenda indiscutible del ciclisme català de tots els temps i un pioner d’aquest esport a nivell estatal. Poblet va ser un prodigi de la seva època, un home entregat, constant i apassionat per un esport que el va portar al cim de l’èxit professional. Avui, el país, i tot el món de l’esport, lamenta profundament la seva pèrdua, i jo, com a president de Catalunya, vull expressar en nom de tota la societat catalana el més sentit condol a la seva família i amics.

Sens dubte, Poblet va ser un esportista prodigi per la seva vàlua professional i els èxits que va recollir en la seva carrera, però també ho va ser, com a català, per aconseguir traspassar les fronteres nacionals i estatals. Per això, li hem d’agrair que hagi portat el nom de Catalunya arreu del món, al costat de l’excel·lència.

Avui, perdem un gran referent del ciclisme, però la seva brillant trajectòria ha de ser un mirall per a milers de joves que comencen una carrera en aquest i en tants d’altres esports. La força, l’entrega i la perseverança de Miquel Poblet han ser un exemple a seguir.

El ciclista montcadenc va aconseguir nombroses victòries en el seu palmarès, però va destacar especialment per convertir-se en el primer corredor a nivell estatal que va aconseguir vestir el mallot groc del Tour de França, el 1955. L’any següent, va ser el primer ciclista en sumar victòries d’etapa a les tres grans voltes: el Tour, el Giro d’Itàlia i La Volta a Espanya. També va aconseguir guanyar dues edicions del Milà-Sanremo (1957,1959); vint etapes del Giro d'Itàlia (1956-1961); tres etapes del Tour de França (1955, 1956); tres etapes de La Volta a Espanya (1956), i dues Voltes a Catalunya (1952, 1960).

Després de la seva etapa com a professional, Poblet va ser president de la Unió Esportiva Sants (1968-1971), organitzadora de la Volta a Catalunya, i de la Federació Catalana de Ciclisme (1974-1978).

La Generalitat de Catalunya li va concedir la Creu de Sant Jordi l’any 2002, “en reconeixement a la projecció que ha contribuït a donar al nostre ciclisme i també a l’esport català en el seu conjunt”.
--------------------

Any 2001. Homenatge del poble de Montcada .El pavelló d'esports portarà el seu nom. 
 
Any 2002 . Rep la medalla de Sant Jordi .



------------------------------------

Descansi en pau.   
Els que fem aquest blog lamentem la seva pèrdua  i expresem el més profund condol a la familia .
 

02 d’abril 2013

Una Deessa pagana al Turó de Montcada...?


La Deessa Isis abans que la Mare de Déu  del Turó, també dita: Mare de Déu del Castell de Montcada...?
  
Com ja havia apuntat sobre la possibilitat que a  la muntanya del Turó de Montcada hagués estat aposentada en el seu cim o bé un tabernacle,  temple, etc.  dedicat a una divinitat pagana. [1], com per exemple Isis, una divinitat egípcia versemblant a la Mare de Déu de  Montserrat, de cara i cos de color negre, que es mostra   majestàticament asseguda,  amb el seu fill sobre  la seva  falda.

Curiosament he trobat un diari antic  de l'any 1762 [2] que diu textualment això:


"De lo dicho, por insinuacion de las Historias antecedentes, solo pueden convencer, que los Indegetas Españoles, permitieron, que à Osiris, que se fingia Jupiter Sol, se le dedicasen Aras en Monjuìch; y despues à su Muger Isis, en Moncada, à Venus en Vendrell; a Marte Oron, en Martorell, y à la Minerva Pallas en Pallas; mas no convencen, que interiormente creyessen los Indigetas Españoles, y si accion de culto ellos les dieron, no passo los limites  del culto humano, que como à Vice Dioses temporales se debe à los Princiopes, y Reyes."


Dit això, convé aportar uns altres  apunts històrics a cura d'en Jacint Laporta,  que manifesta en l'edició de: "La Ilustració Catalana" [3] I que diu quelcom coincident amb l'anterior, és a dir, això:

"Se suposa que l'església  de Santa Eulàlia ja existia  a les darreries del segle VII i que fou fundada  per Quirze, bisbe de Barcelona, en el lloc  que ocupava  un temple dedicat a Venus..."

Si lliguem aquestes dues manifestacions històriques, cal ara contrastar-les amb el que ens diu el nostre costumista català  en  Joan Amades, concretament en el seu llibre "Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya" [4] .

Amades ens descriu la  relació entre la Mare de Déu de Montcada (Castell) amb una altra imatge bessona i que estava situada a la Boqueria de Barcelona, dient-nos això:

[...] "Aquesta imatge fou trobada entre les terres remogudes per aixecar la muralla de Barcelona, a la Rambla, el segle XIII.
Diuen que havia pertangut a santa Eulàlia, que la va conservar en tot moment fins a l'hora del seu martiri, executat a l'actual Pla de la Boqueria, on la imatge restà abandonada després de traspassada a la seva possessora. Aquesta imatge protegí la santa Patrona de Barcelona en el seu sacrifici. Per la seva intersecció, va caure una nevada  que va servir-li de vestit quan la duien despullada al suplici. També va ser ella la que va fer fugir els guardes que vigilaven el cos de la santa, per tal que els bons cristians poguessin recollir-la d'amagat i donar-li la sagrada sepultura.

No sabem per quin motiu li fou adjudicat el títol de Montcada.

Els veïns del carrer de la Boqueria cada any anàvem col.lectivament a visitar la imatge de la Mare de Déu de Montcada, venerada al turó del mateix nom. Anaven presidits per la imatge del Portal, per tal que les dues imatges es veiessin, puix que, ells deien, eren germanes."

Fins aquí la història o llegenda del fet que a la Boqueria hi havia antigament una petita capelleta amb la Mare de Déu de Montcada,  al mur,  junt a l'entrada del (avui) carrer de la Boqueria.

Conclusions:

La llegenda de la trobada de la Mare de Déu del Turó de Montcada, junt al costum  dels veïns de la Boqueria d'anar amb la seva imatge mariana per visitar l'altra, la del Turó de Montcada, fet que ha estat prou  documentat, la qual cosa possibilita la teoria de l'existència de què a dalt de Turó o bé a la cova, va existir un culte a una Deessa pagana, com podria ser Venus o Isis (pels romans aquesta imatge egípcia era com la Venus), o bé Ceres, etc.    



Ricard Ramos Jiménez


Notes:
[1] Quadern núm. 1 "La Mare de Déu del Turó, era una verge negra ? . Ricard Ramos . desembre 2000.
[2] "Diario Curioso, historico, erudito, y comercial, Publico, y Economico. Editat a Barcelona, carrer Condal, núm. 87 del 3 abril de  l'any 1762".
[3] " La Ilustració Catalana, pàgina 61. Edició  28 de febrer de 1890, núm. 231, any XI." (hemeroteca)
[4] Editorial Selecte – Catalònia  Barcelona 1989.

23 de març 2013

LA PREMSA LOCAL EN ELS ANYS DE LA POSTGUERRA

NOTÍCIA CURIOSA...PUBLICADA EN UN DIARI LOCAL (QUINZENAL) ANOMENAT MONTCADA NOVA, CONCRETAMENT EL 22 DE MAIG DE 1960 DEIA, ENTRE ALTRES COSES,  AIXÒ....


  "Nos comunica don Francisco Pi que en su establecimiento de comestibles y pesca salada, dejó alguien olvidado, dias atras, un paraguas sin que hasta la fecha se haya presentado a solicitar el mismo. Dicho paraguas está por tanto, a disposición de quien acredite ser dueño a el citado establecimiento" 

Bé, la notícia que es va publicar aquest diari, va donar molta importància a un paraigües oblidat, o pot ser es tractava del paraigües de la Mary Poppins ?
Aquesta i altres notícies intranscendents es poden llegir encara avui,  a les hemeroteques, volien dir dues coses: una que no havien més notícies a Montcada i Reixac....? o bé la censura, molt arrelada en aquells anys de postguerra, no deixaven que es publiquessin reivindicacions ciutadanes, com per exemple, que molts carrers del nostre poble encara estaven sense urbanitzar o que els llums o fanals no arribaven a tots els carrers, etc. etc. Aquest diari va tancar la "barraca" el mes de gener de 1974.

RICARD RAMOS JIMENEZ

18 de març 2013

L’AIGUA DE MONTCADA & BARCELONA .



Segles XIX i XX .  Quan el seu subministrament es va transformar en  un gran negoci especulatiu. 


Per la ciutat de Barcelona, ja des dels temps dels romans,   va representar  sempre una prioritat l'assegurar el subministrament de l’aigua. El montcadenc  rec Comtal , entre altres llocs , i durant segles va esser  una de les seves principals fonts d'abastament. Però a meitat del segle XIX els reptes de la Revolució Industrial unit al creixement urbà com  l’Eixample i barris perifèrics,  va modificar radicalment  les velles costums mantingudes fins aleshores.  Seguin l’experiència d'altres grans ciutats es van posar les bases de la transició cap al nou «model circulatori», en què subministrament d'aigua i sistema de sanejament s’equiparaven als sistemes arterial i venós. Calia un nou clavegueram per evacuar les aigües distribuïdes i per garantir l’eliminació dels residus de latrines; i era necessari també un bon cabal d'aigua per assegurar el seu consum i la neteja d'aquest clavegueram.
Imatge de l'any 1912, on es veu el túnel i la canalització de les aigües de Montcada

Montcada i  les seves riques mines  d'aigua van ser objecte prioritari on l'ajuntament barceloní va decidir fer-hi una gran inversió a fi de garantir l’aprovisionament. Calia en primer lloc trobar noves captacions que asseguressin  la seva provisió  que amb les corresponents innovacions tecnològiques  (més pressió i estació elevadora) permetien la seva distribució (entre altres a tots els habitatges) i  també a una bona part de zones  altes de la Ciutat Comtal .

Malgrat les previsions inicials, aquestes ràpidament es van veure superades per un augment imparable de població i del consum d'aigua, com a conseqüència es va originar un cercle viciós on els elevats costos de les interminables obres  no van parar de créixer . Perquè ens fem una idea cal recordar que aquella inicial  i gegantina reforma   (any 1870) va durar  fins ben entrat el segle XX . 
 Imatges de l'any 1910.  Obres de canalització al barri de Sant Andreu ( Il·lustració Catalana)


 L’Ajuntament de Barcelona, al no poder finançar aquelles  creixents despeses es va veure obligat  a privatitzar el  servei, transformant l'idea inicial de servei públic en  un gran negoci , quedant aquest en poder  d'unes societats anònimes on la majoria dels seus accionistes eren amics o familiars   dels mateixos “prestadors” que prèviament havien concedint els crèdits  per a finançar les obres.

Les obres conegudes com les de “ l’Aigua o de l’Aqüeducte de Montcada” van ser objecte al llarg d'aquelles dècades de moltes critiques ,  especialment  per part dels setmanaris satírics que feien servir la frase “ Aigua de Montcada”  com metàfora de malbaratament dels cabals públics, recordem com exemple unes de les moltes que es van publicar, en aquest cas són dos dibuixos:  

(imatge de l'esquerra)                                     
Es llegeix , a dalt :  "AYGUA DE MONTCADA. Propietat del Ajuntament .Premiada per varios acaldes.
A sota , es llegeix : “ Dona animo, fortifica, ajuda a anar y a venir, fomenta molt l’eloqüència y,  sobre tot, fa pair”.
Sàtira dedicada als regidors de l’Ajuntament de Barcelona . (L’Esquella de la Torratxa, nº 650  de 27 de juny de 1891.)


(imatge de la dreta)
Es llegeix a dalt:  "L’AYGUA DE MONCADA"
A sota , es diu: “ Fins que arribi a la Ciutat y  s’enduga  a aquells que brinden, tindràs la boca seca”
Sàtira , on una noia que representa  Les Rambles barcelonines   , lloc on va tardar molts anys en arribar l’aigua de Montcada . (La Campana de Gràcia, nº 0473 de 1 de setembre de 1878.)  


JOSEP BACARDIT SANLLEHÍ