31 d’agost 2015

28 DE MAIG DE 1939 MONUMENT "A LOS CAIDOS"




Ampliant documentalment el bon treball d'en Xavier Colomé (us recomano veure el seu blog "memòria d'un poble").

Hi ha aquesta foto, entre altres del mateix acte, en la que és veu com un capità de l'exercit diposita un tub amb el contingut d'un suposat pergamí en una "primera pedra".... tot envoltat d'una nodrida representació de la Falange Española y Tradicionalista de las JONS.
Però que hi diu aquest suposat pergamí....?

En una acta de l'ajuntament de Montcada i Reixac  de data 1 de juny de 1939, entre altres qüestions s'aprova que el text que formà part de la inauguració i posada de la primera pedra a Montcada per la construcció d'un monument als caiguts durant la Guerra Civil Espanyola, que es va celebrar  el proppassat dia 28 de maig, per la qual cosa és manifesta que el mateix test serveixi per una altre inauguració, aquesta vegada per posar la primera pedra a una nova església anomenada Templo del Sagrado Corazón de Jesús,  promoguda per la Sociedad de Edificaciones Modernas, SA. La data prevista era el diumenge dia 4 de juny i l'empresa esmentada convidava al consistori als actes de la col.locació de la primera pedra i celebració de les festes patronals a Terra Nostra.
A petició d'un regidor es demana que es llegeixi i que consti en acte dit escrit, que és el següent:


 Españoles!

En la falda de esta montaña que dio condes a Barcelona y en la que nacieron conquistadores y héroes –extinguidos sus años de grandeza- han acaecido luego los crímenes más abominables = Pero también aquí ha sabido florecer los mártires y los santos. Centenares de ellos, sometidos al suplicio, agonizaban con la mirada puesta en Dios y en la Patria.
= La Falange Española y Tradicionalista y de las JONS.
Va a perpetuar su memoria e inicia hoy 28 de mayo de 1939, Año de la Victoria, - la edificación de un monumento que pueda ser contemplado por cuantos pasasen por este lugar y que señala al cielo, con la piedra blanca que separa las heredades, el tránsito entre dos épocas: la de aquellos que mancillaron sus manos con sangre inocente y la que hoy se inaugura maravillosamente ganada por esta misma sangre.

Arriba España !


L'alcalde era en aquelles dates en Juan Arimon. El capità que diposita el "tub amb el pergamí" és un oficial que representà a la màxima autoritat militar, concretament Ilustre Comandant Militar d'aquest partit judicial. (la fotografia ha estat publicada per Xavier Colomé i pertany a l'arxiu AMCB)

10 de gener 2015

LA RIGOLA

El nostre entranyable i  recordat amic en Miquel Capella,  ens descrivia les conduccions d'aigua per a regadiu, tot referint-se a "la rigola",  amb aquestes paraules:

"Vers els anys 1815-1816 el senyor N. Coll concessionari de les aigües del Besòs, digué als propietaris i arrendadors de les terres de Reixac (ara Pla de Mas Rampinyo) la seva voluntat de servir-se de l'aqüeducte d'aquelles terres, per fer-hi passar una sèquia que portés l'aigua al seu molí. La petició fou acceptada pels pagesos del Pla i es construí la sèquia. Aquesta prenia les aigües de la rigola anomenada de can Donadeu, travessava les terres de Comaduran – Arenes, després les de Castellvell, Indianes, etc.

La rigola s'obria cada any ja que degut a les avingudes del Besòs, cada tardor quedava tapada per la sorra del riu. L'obertura la feien  entre tots els pagesos que, uns amb els cavalls que tiraven d'una pala i els altres amb pales manuals, obrien un canal pel costat del riu del qual en brotava l'aigua (era la manera d'aprofitar el cabal subterrani del riu) i,  a través d'uns sifons, entrava a l'interior de la verneda del riu, lloc on començava dita sèquia." (1)



La Rigola. Imatge bucòlica feta en la dècada de l'any 1900. (Fons fotogràfic RRJ). 

-Quina sort!..... Ja tenim vacances!.  (veure nota)

Estaven  jugant a la pilota a l'alçada del carreró de Cal Marxant, quan en Pere ens va dir:

-Aquesta tarda  podíem anar a la rigola per  pescar peixos.

-Està molt lluny, va afirmar  en Ricard... és millor que ens quedem en el riu, junt al pont.

La conversa  fou tallada pel Modest, dient-los.

-A 2/4 de les quatre de la tarda, quedem al riu en el lloc de costum.

Dit això  es va dissoldre la reunió, el "cap de colla" havia parlat.

A l'hora acordada varen anar al lloc de riu, on havien quedat (acordat). A mida que anaven arribant es van treure les espardenyes i asseguts en un petit marge del riu xampurrejaven l'aigua  amb els peus nus, esperant l'arribada d'en Modest, el seu cap.

-Ja arriba, mireu,  per allà ve! . Ja era hora! Van  cridar tots a cor.

Després de saludar-se  breument, van  lligar-se  les espardenyes al voltant del cos,  a l'alçada del pit, per evitar mullar-les, doncs, l'excursió consistia en ficar-se en el riu a una alçada que els permetés caminar procurant, això sí,  que l'aigua no els arribés més amunt de la cintura.

-Endavant! . Va exclamar  en Joan.

Tots vam posar-se a caminar en fila índia  riu amunt. Començava una d'aquelles memorables tardes d'aventures d'estiu de l'any 1933. Anaven  en  Modest, Pere, Joan, Ricard i Jacint.

Van creuar la llera del riu Ripoll, afluent del Besòs. La calor de la tarda  es feia present, encara que  compensada per la frescor de l'aigua,  gaudint d'aquella agradable sensació de trepitjar les sorres i les pedres  del fons. En alguns gorgs les anguiles i els barbs s'amagaven d'aquells joves caminadors. En ocasions, tenien que salvar els punts més profunds del recorregut, la qual cosa feia enrederir la marxa del grup.

-Tenim que explorar bé el terreny, ens hi deia  el cap de colla, en Modest.

 En Joan en resposta,  i per fer una mica de conya, li respongué.

- Sí!..." buana"

En un moment del recorregut en Jacint cridà.

-Un gorg  de capgrossos, mireu¡ mireu ¡

Els batracis començàvem a formar-se com adults, mostràvem els canvis biològics, alguns ja  tenien visibles les dues anques del darrera. Aquest canvi era tot un esdeveniment, una descoberta pels cinc nois de Montcada. Desprès d'una bona estona entretinguts i enfarinats  per agafar uns  quants exemplars, van reprendre la marxa amb entusiasme, doncs, era com un trofeu que s'enduien  en un pot de llauna que havien trobat a la vora del gorg.

-Avions de combat ens ataquen...¡ cridà  en Ricard.

Tots, com si fossin una maquinaria unísona, comencen a llençar-hi  pedres sobre aquests imaginaris avions... que en realitat era una munió de libèl·lules, insectes que ens varem topar a  l'alçada de Can Bonet, un espai del  riu amb  aigües  estancades,  lloc ideal  per la reproducció i posada dels ous de les femelles en els branquillons de la fauna vegetal.

-Els blaus són els nostres, els vermells  els vostres....!   és la guerra! 


 (Imatge: parella de libèl·lules) (arxiu)

El llançament de pedres va començar a tort i a dret, però cap dels projectils van fer diana en cap libèl·lula, ni vermella ni blava....Desprès d'una bona estona i cansats d'aquest joc de fer caure "avions", en Modest, com sempre la veu dominant, va cridar:

-Alt el foc!

Mentre deia això en Joan posant-se les mans a la boca i  bellugant els dits simulant  tocar  una trompeta..." ta...ta...ra...ta...",  tal com havia vist a les pelis "Ford West", quan arribava al darrer moment, "el setè de cavalleria",  per salvar-ne  les atrapades tropes de l'exèrcit confederat (els bons...) envoltades de tribus d'indis comanxes.  El cinema era també una manera de somniar i deixar lliures les fantasies, un mitjà per  evadir-se de la rutina  de la vida.

Davant de la calor, cada cop més forta,  es  van treure tots la camisa per alleugerir-se. Lligada  per les mànigues se les van col·locar  a l'alçada de la cintura, continuant d'aquesta manera la marxa per la banda esquerra de la ribera, buscant la protecció d'ombra entre un arbrat ple d'àlbers  i pollancres.

Al Jacint li agradava gaudir de la frescor del riu quan el sol mostrava tot el seu potencial calorífic. Mirava bocabadat el fullam  dels arbres que es bellugàvem pels efectes dels cops d'aire que a estones bufava suaument, la qual cosa produïda uns moviments espectaculars  per aquell jove observador. 

En Joan que anava una mica més avançat que els altres, De cop va relliscar sobre una pedra plana i va quedat assegut a l'aigua, moment que un esclat de rialles va sorgir de les gargamelles dels seus companys. Aquest es va aixecar completament xop però sense parar de riure. L'incident va ser motiu per fer un descans, poc desprès, va continuar  la caminada, en Joan, això sí, era el que anava més fresc que la resta.

Desprès de la relliscada d'en Joan, quan portaven deu minuts més o menys  riu amunt, van veure una espessa i frondosa zona d'esbarzers plens de  móres. Tots a una van  començar a collir  i menjar les més madures i grosses. Passada una bona estona i amb els braços i mans plenes d'esgarrapades, però tips... van continuar fins arribar poc abans de la  "Riera Seca" també coneguda com  Riera de Canalies.

En aquest punt,  una mica més lluny, els nois podien veure a un nombrós  grup d'homes  i cavalls treballant en la llera de l'esmentada riera i el riu Besòs.
                    
-          Un ànec, un ànec! . Va cridar en Jacint.

L'animal davant de la cridòria de la colla de joves, va aixecar immediatament  el vol i es va posar novament  a l'aigua, a uns trenta metres més amunt.

Tots  van començar  agafant  pedres i llençar-les sobre la inofensiva au que seguia atent i observava els moviments dels atacants. L'ànec, un cop més aixecà el vol i tornava a posar-se cada més lluny dels seus atacants.

Cap d'ells encertava amb les pedres i l'ànec seguia íntegre i llenegadís,  convertint-se aquesta  persecució, en una mena de  joc que es repetia una i altra vegada, però sempre una mica més amunt del riu; així doncs, sense adonar-se'n es van apropar al grup d'homes que ja feia una estona que havien aturat la feina i reien de les corredisses dels joves perseguidors. Finalment l'au amb un fort cucleig de comiat aixecà el vol i es va passar a l'altra banda del riu, a l'alçada de Can Donadeu,  desapareixent  dels atònits  perseguidors. 

Cansats de tantes corredisses i frustrats per no haver pogut abatre ni tan sols tocar-lo, van acostar-se encuriosits per veure que feien aquell  grup d'homes, que ja  estaven de nou treballant.

Fer rigola


Una imatge de la sèquia (la Rigola) realitzada en els anys 1927 (fons fotogràfic Ubach)

Els cavalls tiraven d'una mena de pala plena de sorra que recollien al pas d'una llarga rasa d'una  amplada d'uns quatre metres i una alçada d'un metre o metre i mig. La sorra que treien aquells homes ficats a l'aigua, la dipositaven a les  bandes,  fent una mena de tal·lús.
   
D'aquesta manera feien un canal on fluïen amb abundor les aigües subterrànies,  a la vegada que  eren canalitzades fins la "regadora" (Pla d'en Coll). Aquesta "regadora" feia alhora de repartidora i   subministrament  d'aigua per poder regar la gran extensió de cultiu que existia en aquest  pla.  Aquesta feina es deia fer rigola.


(Imatge  Una mostra de la sequera del Besòs. Tres joves  veïnes l'any (any 1934) es refresquen en les aigües del riu.) (foto cedida per la senyora Josefa Miras)


Els anys de sequera, quan al riu baixa poca aigua, calia realitzar aquesta feina col·lectiva i per això era necessari tenir unes normes, com per exemple repartir el treball (fer rigola) d'acord i en proporció a les necessitats dels diferents regants. Era, doncs, obligació que tots aquells que volien participar d'aquest repartiment d'aigua havien de contribuir amb aquesta feina. També tenien llogat un vigilant amb “carabina”,  a fi i efecte d'evitar els abusos per part dels usuaris o d'aquells que es passaven de llestos. Durant les bessonades del Besòs quedava totalment colgada de sorra la rigola,  la qual cosa feia que s’haguéssin de tornar a realitzar aquestes feines  per aprofitar de nou el ric cabdal d'aigües subàlvies.

Mentre els nois observaven als homes enfeinats, va aparèixer des de la frondositat de les salzedes, un home que duia una carabina, era el guarda jurat anomenat "el peixater", que sense embuts va manifestar al grup de noies; ara marxarem i no vull que feu cap bretolada, no hi fiqueu cap pal o canyes al canal obert, d'acord?.... Si no, podeu rebre, com el noi que l'any passat se'n va anar amb el cul ben vermell.... 
Tots ells van fer memòria i aquell noi "del cul vermell" era el noi i veí Alexandre el de  Can Plat i Olles. La resposta no es va fer esperar, els nois van respondre quasi a la vegada; 

-Marxarem amb vostès!.

A continuació el guarda  es va posar un xiulet a la boca i va fer una llarga xiulada, això volia dir que la jornada havia acabat. 

Cadascú, cada home encarregat del seu cavall, va anar a cercar el carro per enganxar-lo i posar-li els arreus, els animals mostraven el seu nerviosisme i renillaven. Tan aviat l'amo posava el peu i cos sobre el carro, els cavalls sortien a tota velocitat, competint els uns amb els altres, un ritual que es repetia cada final de jornada, carrera que finalitzava en arribar al  barri de Sant Pere de Reixac (Mas Rampinyo).  

Aquesta escena va deixar bocabadats als nois que no podien creure el que estaven veient. Aquella tarda van descobrir quelcom nou, saber que era "fer rigola" i veure en el seu suc als protagonistes d'aquella feixuga feina, una de les moltes que té ser pagès.

Ara caldria donar-vos unes dades sobre els camps de regadiu del Pla de Reixac  i el trajecte de la  sèquia que sorgia de la rigola, a vegades i segons la sequera, es feia més amunt, és a dir, des de  la Riera de Caldes.

Un dibuix (2) serà el més encertat, perquè els lectors es facin una idea d'aquest camí d'aigua que servia principalment  per abastir el Moli d'en Coll, així com les terres de regadiu que depenien  d'aquesta sèquia.

Camps o terres de regadiu situades entre  la sèquia del Molí d'en Coll i el Bogatell 

·         Andianes ( Les Indianes)
·         Moia (dos camps)      
·         Coll (tres camps) més un molí
·         Can Payàs
·         Balagué
·         Llagasta (dos camps)
·         Giral (Giralt) (dos camps)
·         Muns
·         Patit (Petit)
·         Saleta
·         Ton


(per veure la imatge més gran "clica" sobre aquesta)




Nota:  Uns fulls manuscrits d'en Jacint López Herrero (q.e.p.d.)  i cedits per la família, han fet possible recollir i narrar una experiència personal viscuda l'any 1933.  Vagi el nostre agraïment a l'esmentada família, doncs, això contribueix a recuperar la memòria col.lectiva d'aquest poble.

(1) Publicació " Les  aigües de Montcada"; Ajuntament de Montcada. Generalitat de Catalunya. Any 1988 
(2) Les dades assenyalades en aquest dibuix  estan estretes d'un antic document que literalment diu això: "Copia simple o esborrany  de les terres compreses a les obres de fortificació con la bora de riu Caldes en la heretat de Casa Murtra Vell, novembre de l'any 1840

Ricard Ramos Jiménez 

(treball publicat a "Quaderns número 26" abril 2013 Ed. Fundació Cultural Montcada.)